dilluns, 20 de desembre de 2021

totxos literaris


ANNA GUITART
Totxos literaris
Arallegim
17|12|2021

Sempre m’ha fet gràcia la gent que diu que li agraden els totxos. Com si fossin un gènere literari, gairebé. És com si la temàtica o l’autor no importessin: el que es valora és que siguin llibres llargs. De fet, rectifico: l’autor, sovint, és important. N’hi ha que es caracteritzen per la seva tendència a treure volums de centenars de pàgines, com la tristament desapareguda Almudena Grandes o Stephen King. Aquest, en una entrevista al diari argentí La Nación, deia que hi ha llibres que no es volen acabar, que no es donen per vençuts, i explicava els inconvenients que comporten per a l’escriptor: es troba amb una pila de folis incomodíssima per treballar i amb fragments que ha de refer perquè ha escrit el mateix cent pàgines abans. I tot, explica, perquè alguns li acabin dient que ha tornat a fer un llibre “innecessàriament llarg”. Per a ells, té dos consells: “1) No el llegiu. 2) Si el llegiu, procureu que no us caigui al peu”. A més de fer-me riure, King em recorda la carta que Bolaño va enviar al seu editor, Jorge Herralde, per justificar que no li lliuraria Los detectives salvajes a temps: s’havia proposat que el llibre no passés de les 500 pàgines, i començava a veure que no en tindria menys de 600. Li explicava que la novel·la creixia, malgrat els seus esforços. “La mortaldad es elevada. Casi todo el mundo se enferma. Tienen accidentes automovilísticos. Los matan a balazos. Se suicidan. Ni por esas”. En aquell moment portava 530 pàgines (acabarien sent 624).

A mi, com a periodista, els totxos no em van bé. Em demanen tantes hores de lectura que d’alguna manera me’n bloquegen d’altres, i reconec que a vegades els acabo reservant per a les vacances. És el que em va passar aquest estiu amb No diguis res, de Patrick Radden Keefe (Ed. Periscopi), sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. Si, com jo, no el vau llegir quan va sortir, no us el perdeu: impressionant. Per això dedicaré Nadal al segon llibre de l’autor, L’imperi del dolor (Ed. Periscopi), sobre una dinastia farmacèutica responsable de milers de morts als Estats Units. Barack Obama m’ha acabat de convèncer: és un dels llibres que ha inclòs a la llista de preferits que fa cada any. Em sembla que m’agradarà molt. Només he de procurar que no em caigui al peu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada