dilluns, 21 de març de 2022

amb la cora, cap al nord



ROBERT SALADRIGAS
Amb la Cora, cap al nord
Cultura|s
La Vanguardia
16|9|2017

Sona a coincidència inquietant que en els últims temps el biliós Trump ocupi el cim del poder occidental, que fa poc s’hagin produït als carrers de Charlottesville desafiadors i arriscats actes de supremacisme blanc i que aquest any el Pulitzer de novel∙la i el National Award, els dos premis més importants dels Estats Units dedicats a la ficció, hagin recaigut en un afroamericà anomenat Colson Whitehead (Nova York 1969) per la seva sisena i darrera novel∙la, El ferrocarril subterrani, una obra de pes que resquita de l’oblit i transforma en motiu d’actualitat el vell i dolorós flagell de l’esclavitud que la gent negra d’Amèrica va patir en el més profund de la carn i l’esperit entre el segle XVIII i l’abolició oficial, el 1865, del dret de propietat de blancs rics sobre negres pobres i engrillonats. N’hi ha prou amb revisitar literàriament aquell infern a la terra perquè un se senti el cor esmicolat en mil bocins.
Què suposa la suma de casualitats? El conjunt significa alguna cosa? El que sí que haig de dir és que, mentre estava absort en les pàgines d’El ferrocarril subterrani –la fuga d’una esclava, la Cora, d’una plantació del sud cap al nord alliberador–, no m’ha estat possible desprendre’m d’un record que conservo molt viu. És una història que arrenca el 1831, abans de la guerra de secessió americana, quan a la comarca de Tidewater, Virgínia, es produeix l’única temptativa de rebel∙lió protagonitzada per esclaus negres. El líder era un predicador d’uns trenta anys anomenat Nathaniel Turner, una mescla explosiva d’odi i revenja racial, fanatisme religiós i visions al∙lucinants de la  paraula divina. De tot plegat en va quedar un fullet de vint pàgines amb el títol The confessions of Nat Turner, dictat per ell mateix al seu advocat a la presó i aparegut  a Baltimore. Aquest valuós material va servir al novel∙lista, també de Virgínia, William Styron (1925-­2006) per confegir una formidable autobiografia imaginària de l’esclau rebel sota el mateix títol del fullet original, Las confesiones de Nat Turner, amb la qual va obtenir el premi Pulitzer del 1968 i avui dia, mig segle més tard, continua sent un text esplèndid –al costat del cèlebre document clàssic de Linda Brent Incidencias en la vida de una joven esclava (1861)– sobre les complexitats del conflicte socioracial nord­americà més greu i ignominiós, i un referent constant per a tots els que vam tenir la fortuna de llegir-­lo al seu moment i quedar enamorats de la seva mestria.
Cito Styron com a antecedent, malgrat ser blanc, de la mateixa manera que crec que en alguna mesura ho són autors militants de la negritud com ara Richard Wright, Ralph Ellison, James Baldwin, Langston Hughes o TonMorrison. Sigui com sigui, temo que els hipotètics vincles els haurà d’establir cada lector sense perdre de vista una cosa que sembla indiscutible: Colson Whitehead és tan sols tributari de si mateix.
Per exemple: l’impulsora de la narració és sens dubte la jove esclava Cora, gairebé una nena dels camps de cotó de Virgínia propietat de Randall i els seus malvats fills, però amb encert Whitehead, després d’escriure aquest breu i revelador paràgraf introductori, “la primera vegada que en Caesar va proposar a la Cora que fugissin al nord, ella li va dir que no”, dedica el primer capítol a l’Ajarry, l’àvia de la Cora que va solcar l’oceà en un vaixell negrer, va desembarcar en territori confederat, va ser revenuda nombroses vegades, va donar a llum fills de diversos homes i ella va ser l’origen de tot. Després va venir la mare de la Cora, la Mabel, que cal suposar que va aconseguir fugir de les urpes de Randall però de la qual no es va saber res més; més tard, descrita amb pèls i senyals la vida infrahumana de la plantació i la seva incidència beneficiosa en el progrés econòmic del sud, arriba el moment en què la Cora accepta l’oferiment d’en Caesar i fugen plegats de l’infern enfrontant-­se a l’amenaça del més horrorós i inimaginable dels càstigs en el cas de ser capturats.

Fins aquí la novel∙la de la fugida els capítols o episodis de la qual relacionen terres (Geòrgia, Carolina del Sud, Carolina del Nord, Tennessee, Indiana) amb noms de personatges (en Caesar, la Mabel, Ridgeway, el tenaç caçador d’esclaus, l’Ethel, Stevens). Seqüències d’una novel∙la ferotgement realista, històrica, expressada amb un llenguatge simple i directe, que no li impedeix d’abordar els conceptes de raça i justícia social, d’esclavitud i capitalisme. Ara bé: què era l’entitat abolicionista “ferrocarril subterrani” segons la imaginació de Whitehead? Doncs una realitat absurda: estricta ficció; símbol; metàfora. Entre aquells extrems es desplaça el relat i ve induït a desplaçar-­se el lector desconcertat, anguniejat per la terrible història que se li explica sobre l’aliança de l’ordre capitalista amb l’arrogància sense límits del supremacisme blanc. Quant hauria de viatjar la Cora i cap a on del món d’avui per deixar enrere l’esclavitud? |

 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada