fent drecera

BERNAT PUIGTOBELLA
Fent drecera
Núvol
2|8|2020

La drecera ens explica la història d’un noi que viu el trànsit de la infantesa a l’adolescència. Fill d’uns masovers que tenen cura d’un xalet d’uns potentats de Barcelona, el protagonista viu en un poble de la costa a la segona meitat dels setanta i primers vuitanta. El gran encert formal de la novel·la és la construcció d’una veu infantil, creïble, sense estridències, modulada per un ús consistent de la parataxi. Allà on no hi ha frases subordinades, no hi ha prejudicis morals ni negociacions adulterades amb la realitat. Per contrapartida, la renúncia a l’humor és el gran sacrifici que fa l’autor a l’hora d’articular una veu absolutament honesta, desproveïda de superioritat moral.

A La drecera hi trobem reminiscències de Mercè Rodoreda. És inevitable sentir ecos de la veu càndida i alhora desconfiada del narrador de Jardí vora el mar mentre llegim el que ens explica el protagonista d’aquesta novel·la. Aquí però no és una veu adulta la que narra la història sinó la d’un noi prepubescent, que viu el despertar de moltes coses, tant en la seva incipient consciència de la sexualitat com sobretot en la mirada moral que projecta sobre els fets que presencia. Com en Rodoreda, la maldat dels adults arriba filtrada homeopàticament a través de la candidesa d’una veu.

Martín i Serra ens descriu els efectes de la depredació turística en l’Empordà rural dels anys setanta. Nascut a Begur l’any 1969, l’autor ens parla per tant del paisatge i el món de la seva infantesa. Les coordenades geogràfiques de La drecera ens conviden a pensar que som en un llogarret marítim de l’Empordà, i l’arc temporal el deduïm per les escadusseres referències que el nen fa a jugadors del Barça, des de la Recopa de Basilea que van guanyar Rexach, Krankl i companyia fins al fitxatge de Maradona.

La drecera és una novel·la sobre la permeabilitat de la consciència d’un nen, que va adquirint capes de coneixement mentre va observant i escoltant els que l’envolten. En aquestes capes de visió s’hi va superposant allò que el nen veu per ell mateix, els judicis que emeten els seus pares sobre els senyors, però també el que ell sospita que no li expliquen els grans i que sovint li arriba per amics i coneguts, persones alienes a la família. En canvi, la permeabilitat respecte al món i percepcions del senyors de Barcelona que estiuegen al seu poble és nul·la, com si visquessin en un món separat i inaccessible.

La drecera ens narra la interiorització d’un ordre social per part del noi, que és la visió del món i les expectatives que li traslladen els pares. La inconsistència moral que sustenta aquest ordre es farà patent en un fet tràgic que deixarà al descobert les contradiccions del sistema. El noi no té les eines per desafiar aquest ordre, però sí que desenvolupa la dignitat per defensar-se de les humiliacions dels senyors i també la gosadia de transgredir els límits imposats per la jerarquia social. El sostre d’aquest desafiament és molt baix, ja que només consisteix en banyar-se a la piscina dels amos sense permís, però és un primer pas per afirmar-se i reclamar els seus drets sobre un paisatge que li pertany. També el dret de descobrir el seu propi cos.

En definitiva La drecera ens descriu la construcció de l’autonomia d’un noiet que té la responsabilitat afegida de ser fill únic. Totes les expectatives dels pares recauen sobre ell, però la seva condició també l’obliga a espavilar-se i a servir la família fent encàrrecs. La bicicleta és l’instrument principal d’aquesta autonomia, una eina que li permet trobar dreceres per arribar als llocs. La venda i remodelació del mas Bou serà el desencadenant d’una tragèdia que li obrirà els ulls, però també suposarà l’obstrucció d’una drecera que el noi agafava per anar al poble. Més enllà d’aquest sentit literal, el títol de la novel·la, tan enigmàtic i suggerent, té una lectura figurada. La drecera és també l’experiència traumàtica que ens ajuda a entendre moltes coses de cop i accelera el coneixement que tenim del món. I l’adolescència és el terreny adobat per fer drecera.

La novel·la mateixa és finalment una drecera per a Miquel Martín i Serra, que gràcies a aquest llibre accedeix directament a formar part dels autors importants de la literatura catalana. Per la seva accessibilitat i qualitat, La drecera té tots els ingredients per convertir-se en una lectura crossover o transversal, com va ser en el seu moment Pedra de tartera, una novel·la apta per a adults però també àmpliament llegida als instituts. Ens fan falta llibres en català com aquests, que ajudin a proveir de bons continguts una franja d’edat molt desatesa que ara mateix viu abocada a productes audiovisuals. És també una novel·la traduïble i molt filmable, que es podria adaptar al cinema.