lectures que s'eixamplen

 

ANNA BALLBONA

Lectures que s'eixamplen

El Temps

12 abril 2022

Sempre llegim des d'algun lloc concret, amb una càrrega pròpia que sovint és difícil d'identificar per nosaltres mateixos. El lloc és el lloc: extracció social, context cultural i recorregut individual, gustos, prejudicis, inquietuds, malentesos, apriorismes, ideologies, confusions, enamoraments, flaixos i connexions personals, per resumir-ho d'alguna manera. El lloc ens acompanya i l'únic que compta és eixamplar-lo. Això sí que depèn de nosaltres. No demana cap acció física sinó creativa. La lectura no és passar la mà per un paisatge per identificar-ne les traces i treure'n un escàner facilot. Tinc un pare que no s'ha mogut mai del seu lloc, el mateix que van ocupar set generacions d'ancestres abans que ell. No ha viatjat gens —no exagero, gens— i segurament, sense saber-ho, s'havia preparat millor que ningú per passar un confinament i la pandèmia. I sap llegir el paisatge amb uns tornassols que jo mai sabré trobar-hi. En canvi, quan torno al seu lloc que era el meu, però que ara ja és un altre perquè la meva mirada s'ha mogut, hi flairo altres coses que no sabia. M'agrada pensar que la lectura de la literatura actua per un mecanisme semblant.

En alguns clubs de lectura a biblioteques que condueixo, hi he percebut els efectes benefactors de quan s'eixampla la mirada llegint. Ara algú aporta un nou punt de vista, un element de sorpresa, un impacte inaudit d'aquella història que somou la lectura de tota la resta, començant per mi. Majoria aclaparadora de lectores, cal remarcar-ho.

Una vegada que llegíem El món d'ahir, d'Stefan Zweig, una lectora va explicar, commoguda, que havia llegit "acompanyada" aquestes memòries a mida d'època i moment de l'escriptor austríac —ja els he avançat la relectura que en fa el professor Antoni Martí Monterde. La dona deia "acompanyada" perquè l'elegància i la finezza que construeix Zweig li havia recordat un amic, poeta i professor grec. Algú que compartia una idea d'elegància i d'intel·lectualitat. L'amic ja és mort. Però és una imatge formidable per ensenyar que llegim des d'algun lloc i acompanyats.

Aquests dies presento pels llocs un llibre d'històries que he escrit, d'històries de l'esport femení. Elles competeixen, es diu. Hi ha una narrativa literària —testimonis, pensament, memòria i literatura que convida a qui el llegeix a portar-lo a alguna banda, sense apriorismes. M'està passant que, a partir de les històries escrites, el públic decideix compartir-ne d'altres. Unes n'empenyen unes altres. I ara una corredora de fons afirma que durant anys va córrer amb roba masculina. O després una jugadora de bàsquet explica que l'equip s'havia de dutxar amb aigua freda perquè abans, la calenta, se l'havien acabat els nois, que entrenaven primer i a més bona hora.

En una sessió dedicada a la novel·la El dia abans, de Sorj Chalandon, que s'inspira en un accident miner que hi va haver a França el 1974, una dona ens sorprèn quan ja hem recorregut el llibre de dalt a baix: se l'ha llegit pensant en el pare, que va morir en una mina quan ella era menuda. Les històries, siguin del gènere que siguin, se'ns posen a dins d'una manera que no triem. No és cap cosa divina sinó admetre'n un ressò ampli: el que pot provocar la lectura pot ser gros, lliure, obert i singularíssim, tant per bé com per mandres. I per un carril diferent van tots els laboratoris teòrics previsibles i sense imaginació.

Si a l'institut s'ensenyés a admetre el ressò i la sorpresa àmplia de la lectura, segurament moltes coses canviarien (si fos possible ensenyar-lo, superant les burocràcies i les estretors de sistema per complimentar). No em queixo: a mi  la Montse Mir, una professora amiga, em va ensenyar a sortir de Madame Bovary, El roig i el negre i Una altra volta de rosca diferent de com hi havia entrat. I sigui quin sigui el mecanisme intern que s'activa, t'interessin o abominis d'aquelles lectures, aquest és el tema.