divendres, 13 de maig de 2022

subratllar fins i tot en l'aire


JORDI BENAVENTE
Subratllar fins i tot en l'aire
Catorze

Hi ha dos tipus de persones: jo soc de les que subratllen els llibres. Feia servir un marcador fluorescent fins que vaig passar al llapis. Marco paraules, frases, paràgrafs, guixo als marges amb signes d’exclamació, fins i tot hi faig comentaris. La qüestió és poder tornar després (passats els anys) a allò que he trobat demolidor, escandalós, genial. A Desierto sonoro, de Valeria Luiselli, vaig subratllar-hi precisament allò de “jo no porto un diari. Els meus diaris són les coses que subratllo als llibres”.

Julio Cortázar va arribar a desplegar tot un sistema de símbols quan llegia (creus, asteriscs i més): dialogava amb l’obra que tenia a les mans, hi anotava preguntes, pensaments, tant als marges com a les pàgines en blanc del final. Un artista plàstic va convertir alguns d’aquests símbols en adhesius gegants, amb la cal·ligrafia cortazariana, i va dur a terme una performance pels carrers de Buenos Aires, enganxant-ne en parets, bústies i vidres de sucursals bancàries. “El geni és elegir-se genial i encertar-la”, havia dit l’autor de Rayuela.

Jo subratllaria fins i tot en l’aire fragments de cançons que escolto mentre condueixo… Com allò que diu Roger Mas (a “El dolor de la bellesa”): “En temps dels tripis, / quan els hippies eren hippies, / algú va veure un cel espaterrant, / com un ramat d’ovelles que han mort el pastor, / un paradís borratxo de dolor”. O allò dels Mishima (a “Qui n’ha begut”): “Digue’m que no pot ser que això també sigui mentida”.

Els llibres de la biblioteca de casa estan tots “exclosos de préstec” precisament per això: hi tinc subratllades coses massa meves. Escrites per altra gent, sí, però que s’han convertit en personals. M’ha passat dues o tres vegades: deixar un llibre i que no torni, pel que sigui, i és com perdre un trosset d’història. No (em) tornarà a passar.

“Es trenquen abans els punys que el cap”, diu Joyce Carol Oates al seu De la boxa. Per això van introduir l’ús dels guants. No patien pels cranis dels púgils, sinó pels ossets de les seves mans (armes mortals, però fràgils). També ho tinc marcat, això.

Més d’una vegada he tornat a un llibre que havia subratllat temps enrere i no he entès el sentit d’haver volgut recordar-ne això o allò altre. Aquesta estranyesa també forma part del conjur dels que no podem llegir sense un llapis a mà.

N’hi ha que escriuen miniressenyes a les pàgines finals. N’hi ha que s’escriuen missatges com qui prepara una càpsula del temps. N’hi ha que hi escriuen qualsevol cosa que no té res a veure amb el llibre en qüestió: la llista de la compra, el títol d’una pel·lícula que necessiten veure, una advertència en forma de frase breu, els cal un paper i el troben i el fan servir.

Hi ha dos tipus de persones: jo em sé la memòria tan fràgil que, als llibres de casa, m’hi subratllo bons records.

“Torno a la fageda. M’haig d’ensenyar a disparar. Disparo. Un cop i dos i tres. Cada tret és un crit de pólvora que estripa els arbres. És alliberador, com si fos jo la que cridés i no les bales”, tinc subratllat, entre altres coses, a Aioua, de Roser Cabré-Verdiell.

“Somriu i decideix seguir el camí./ Potser no sap on va, però ja sap amb qui”, vaig marcar a El joc del penjat, de Josep Pedrals.

I això, d’El nom del vent, de Patrick Rothfuss (trad. Neus Nueno): “Les millors mentides sobre mi són les que he dit jo”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada