dijous, 12 de maig del 2022

veus en formació


MÀRIUS SERRA
Veus en formació
La Vanguardia
25|7|2020

De tant en tant, irrompen en els circuits literaris noms que semblen nous, tot i que fa molts anys que publiquen. És el cas del begurenc Miquel Martín, autor de La drecera, una novel·la ambiental de lectura molt recomanable que publica Edicions del Periscopi amb un epíleg laudatori de Josep Maria Fonalleras. La nota biogràfica és ben clara. Martín va començar a publicar l’any 1996 i en aquest quart de segle li han editat un grapat de novel·les (una de les quals finalista del premi Ramon Llull), llibres de narracions, estudis literaris (sobretot de Vinyoli) i volums de llegendes. Així descobreixo que les fascinants Llegendes de nit (Sidillà, 2019) que fa uns mesos vaig llegir amb fruïció van sortir de la seva ploma.

Martín pot aconseguir amb La drecera el reconeixement de molts lectors que vivien (vi­víem) aliens al seu talent literari gràcies a la creixent capacitat prescriptora de l’editorial que ens en proposa la lectura. El llibre s’ho val més pel com que no pas pel què. És una novel·la de formació que relata les vivències d’un nen empordanès que viu els vuitanta en l’arcàdia rural on els seus pares exerceixen de masovers al xalet d’una família benestant de Barcelona. Ara que la pandèmia ha fet que es parli tant de les segones residències, cal especificar que la de la novel·la no pertany pas al món de les cases adossades amb garatge a la planta baixa ni de parcel·les en urbanitzacions més o menys apartades, sinó que emana directament dels hereus del clàssic estiueig benestant que es va forjar a primers del segle XX i que en aquest segle XXI ha desembocat en el turisme de casa rural. La família barcelonina de la novel·la, amb la preceptiva minyona, els fills del papà i les banyes de la mamà, sembla que hagi de tenir la funció de telescopi per a un narrador àvid de descobrir la vida, però en realitat la mirada més interessant ens la transmet el noi quan inverteix l’instrument òptic i el transforma en un microscopi. L’acompanyem en el seu pas inexorable de la infància a l’adolescència, en el descobriment del cos i de la mort, del ­sexe, l’amistat, l’amargor i la joia. La drecera a tots aquests coneixements inclou els llibres que llegeix. A la novel·la no hi passen els fets rellevants que un venedor d’arguments posaria en una sinopsi. No hi passa res i hi passa de tot. Hi passa la vida. Sabem que som als anys vuitanta perquè el Barça fitxa Maradona, però el registre lingüístic que alena aquesta esplèndida prosa la fa una obra atemporal i, en tot cas, molt allunyada del barceloní que haurien fet anar els personatges barcelonautes.

Martín obre la novel·la “ajagut a la platja” (el poema de Carner) i recorda l’estiueig en una casa de la costa de la família Bohigues que Mercè Rodoreda narra des de la veu del seu jardiner a Jardí vora el mar, però la veu del narrador també té ressons de Holden Caul­field, el vigilant en el camp de sègol que Xavier Benguerel va rebatejar d’ingenu seductor.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada