l'hospital on va morir diana de gales

SÍLVIA MARIMON MOLAS

"Qualsevol dona considerada una amenaça per al sistema patriarcal podia ser reclosa a la Salpêtriére”

Ara

3|2|2021

Passejant per París, Victoria Mas (1987) va descobrir l’edifici de la Salpêtriére i va començar a indagar sobre la seva història. En aquest hospital de París hi va morir Diana de Gales el juliol de 1997 però un segle abans moltes dones hi havien estat recloses perquè se les considerava histèriques, epilèptiques, neuròtiques, depressives... Algunes no tenien cap patologia però "molestaven" als seus marits, als seus sogres o als seus pares. A finals del segle XIX i principis del segle XX, s’hi celebrava un peculiar ball: les internes es vestien de manera grotesca i ballaven per les classes benestants.

Aquest "espectacle" és el que dona títol al debut literari de Mas, El ball de les boges (Salamandra) que Valèria Gaillard ha traduït al català. “Vaig tenir curiositat per Salpêtriére perquè no semblava gens un hospital sinó una presó o un antic convent, quan vaig anar descobrint la seva història em vaig adonar que el que passava darrera els murs eren fets força desconeguts” diu Mas, que ha guanyat el Renaudot des Lycéens amb el seu primer llibre, que serà adaptat a la gran pantalla.

Sessions terapèutiques amb públic

A través d’articles de premsa i de bibliografia sobre la història dels trastorns mentals a la França dels segles XIX i principis del XX, Mas es va anar apropant a la ment de les dones que van ser recloses en aquest edifici parisenc. Un dels personatges reals del llibre és Jean-Martin Charcot, un eminent neuròleg i pioner en la pràctica de la hipnosis, i el responsable trobar una cura per a les dones recloses a la Salpêtriére. A la novel·la, Mas recrea algunes de les sessions d’hipnosis que Charcot va practicar davant metges, estudiants i curiosos a l’amfiteatre de l’hospital. Eren pràcticament una posada en escena i algunes de les pacients se sentien com estrelles d’un espectacle, d'altres temien aquells moments: “M'he llegit molts casos de dones que havien estat internades i totes elles havien patit abusos o violència física sexual i psicològica. Però això no es tenia en compte en un diagnòstic que es basava en conceptes anatòmics i biològics i no en traumes” detalla Mas. Charcot ha estat per a Mas un personatge difícil de descriure perquè, al contrari de les pacients, que són fictícies, ell era real: “No li podia fer dir qualsevol cosa i em vaig inspirar en testimonis de persones contemporànies i escrits que vaig trobar sobre ell, tenia molts admiradors però també molts detractors i sovint se’l descrivia com un personatge molt autoritari i molt dur”.

A Salpêtriére,  però, no tan sols s’internava dones amb trastorns mentals, a qui en cap moment s’anomenaven pacients sinó boges o histèriques, sinó també dones que no encaixaven en la societat patriarcal d’aleshores. El més obscè de tot és que eren objecte de la diversió dels qui estaven a l’altra banda dels murs. Per intentar entrar en la ment d’aquestes dones, Mas no tan sols va llegir sinó que també va mirar moltes fotografies d’aquestes dones: “Les vaig sentir molt a prop –diu Mas–. Estem parlant d’un París que, si treus els cotxes i alguns aparadors, pots reconèixer. He intentat explicar la història com a descendent d’aquestes dones que m'han precedit”.