qui té por de la literatura?

NARCÍS COMADIRA
Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra
Empúries, 2011. P. 249-251

Un cop acceptat que la literatura makes nothing happen (no fa que passi res), per dir-ho amb la coneguda expressió d'Auden, podem començar a acostar-nos a la seva necessitat inútil.

No fa que passi res a nivell d'utilitat, del que entenem com a utilitat: benestar social, economia i finances, agricultura, ramaderia i pesca, etc. La literatura actua en altres àmbits, lluny dels despatxos ministerials i les conselleries. El territori de la literatura no és el de la història, el del relat nacional ni global; el territori de la literatura no és el de la comunicació, el de la difusió ideològica, el de la publicitat, el del proselitisme; el territori de la literatura no és el de la relació interpersonal, no és el de la recerca, no és el de la confecció d'ideologies. El territori de la literatura és el territori de la Forma. La literatura és la formalització màxima del llenguatge.

D'aquí prové una certa confusió. Perquè, essent el llenguatge ja una organització formal de signes, aquest fet pot induir a pensar que tot ús del llenguatge ja és literatura. I no. Cal una decidida voluntat de formalització afegida perquè el llenguatge esdevingui literatura, és a dir, art. Bans, decrets i lleis sí que fan que passin coses. Fins i tot això que amb un punt de sarcasme en diuen «literatura» dels prospectes farmacèutics pot fer que passin coses: facilitar la salut si se segueixen correctament, o alterar-la a vegades perillosament en cas contrari. La literatura de debò no fa que passi res. I això és segurament el que la distingeix del llenguatge dels usos quotidians. La pedra de toc: la seva inoperància en l'àmbit pràctic. La seva magnífica i inútil gratuïtat.

La literatura, com tota Forma, opera en regions íntimes. S'infiltra entre els replecs de la intel·ligència i les articulacions de l'ànima. Commou, altera, seda, excita, obre escretlles en el granit més dur de les conviccions, escampa mantells densíssims de nit negra sobre els mars dels sentiments, inunda amb torrentades de llum. La literatura porta en el seu si llavors de perdició i de salvació. De perdició per al món pràctic, és clar; de salvació per al món de l'esgarrifança del Sentit.

Aquell logos que existia en el principi, que ens ha configurat a imatge seva i que, per tant, ha fet que siguem llenguatge, ha de ser, la seva perfecció original i originària, el sentit últim de la literatura. La literatura ha d'aspirar a acostar-se a la forma més pura d'allò que som, d'allò que ens constitueix.

La literatura, tota forma artística del llenguatge i tota forma artística en general, sacseja —ha de fer-ho— la nostra essència més profunda. Hi crema la fullaraca acumulada, hi aixeca vendavals de desig, hi fa saltar guspires d'un foc nou, hi deixa un rierol de llum que hi canta. La veritable literatura és subversiva, ens converteix en ciutadans d'un país desconegut.

Qui té por de la literatura? Tot aquell que té por del desconegut. Tot aquell que té por d'aquest sacseig interior que ens transporta al moll més íntim de la nostra pròpia essència, amb tot el que això vol dir de negació de les rodes de molí amb què polítics i sacerdots ens volen fer combregar. Per això sempre hi ha hagut llibres prohibits. Llibres cremats per degenerats o per herètics. Per les idees? Alguns sí, és clar. Però molts perquè eren literatura, pel sacseig que provocaven, pels dubtes en profunditat que desvetllaven, pel plaer seriós que conferien. I és que aquesta trobada amb el més pur de la pròpia essència provoca un llampec de plaer, mental i sensible alhora. Per això podem parlar d'esgarrifança estètica, traducció física del llampec mental i sensible i sentimental.

La literatura no fa que passi res. Però fa que passi tot, que pugui passar tot. La literatura configura en el nostre interior territoris de llibertat inexplorats, jungles de pensaments, deserts de solitud, cims de voluntat, llacs de joia profunda, paradisos de follia. De follia segons els paràmetres de la utilitat, és clar, de follia segons el món del guany i el tant per cent, de la rendibilitat, del creixement per càpita. La literatura construeix un món a part. Per això el món que es creu real li té por. I si abans hi lluitava directament, ara ha descobert maneres més subtils de lluita. La indiferència, arma eficaç. I l'estaborniment de les consciències amb la creació d'aquesta societat de l'espectacle en què ens volen fer viure, societat que es nodreix d'ella mateixa. Autocomplaent i autoreferent. Societat sense alegria.