finestres obertes

DANIEL FERNÁNDEZ
Finestres obertes
La Vanguardia
12|9|2022

Parlem, si us sembla, de biblioteques, ja que fa uns quants dies es va presentar en societat el projecte de la tan postergada futura biblioteca provincial de Barcelona, que potser es dirà biblioteca central, biblioteca estatal, biblioteca de l’Estat o res de tot això... El seu nom està pendent, com ho ha estat el projecte durant molts anys. Finalment, però, les administracions s’han posat d’acord, des del Ministeri de Cultura, que és qui paga la festa constructora, fins a la Generalitat, que l’haurà de gestionar (si no m’equivoco), a més de l’Ajuntament de Barcelona. Les tres administracions remant juntes a favor d’un equipament cultural important és alhora una notícia edificant –tal qual– i una mica menys normal del que hauria de ser l’habitual. Esperem es faci realitat tard o d’hora. Si tot va bé, serà el 2027. I cal agrair-li al titular de Cultura, Miquel Iceta, que hagi desencallat aquesta vella carpeta del seu ministeri.

En aquest món d’avui, irrefutablement dominat per la irrupció d’internet i les pantalles, hi ha qui es pregunta per què més biblioteques públiques. Fins i tot qui continua dubtant –malgrat totes les evidències en contra i malgrat tanta profecia apocalíptica incomplerta– que els llibres tinguin lloc en un hipotètic futur immediat. No acudirem al sempre socorregut Borges, però és obvi, a hores d’ara, que el llibre continua sent un invent tan difícil de millorar com la roda o la cullera. En qualsevol cas, el que ha estat l’instrument de civilització més gran i de transmissió de coneixement del món continua molt viu i amb, esperem, encara una llarga vida. Sense el llibre és impossible entendre la història i l’evolució de la humanitat, especialment des del final del segle XV, en què la impremta de tipus mòbil de Gutenberg –que va acabar arruïnat, els diners els va fer el seu soci– va suposar la revolució tecnològica més important de la història. El nombre d’impremtes que de sobte hi va haver abans que arribés el dia de Pasqua del 1500 són les responsables dels anomenats incunables (perquè són llibres editats durant els inicis de l’edició, no és que no tinguin bressol, al contrari) i la disrupció tecnològica i de coneixement més gran que hi ha hagut a la civilització occidental, internet i les seves xarxes incloses a l’equació.

També fa pocs dies, al Forum Edita que organitza el Gremi d’Editors de Catalunya, Jordi Martí recordava el pla de biblioteques del 1998 de l’Ajuntament de Barcelona com la possible millor aportació per a la difusió de la cultura. Un comentari, per cert, que l’honra i que fa visible la permanència d’alguns esforços i propòsits en certes institucions, malgrat els canvis de càrrecs electes i color polític. I el filòsof Javier Gomá –per atorgar un títol a les seves moltes capacitats– reconeixia al mateix fòrum com el seu primer mestre de vida i lectures la biblioteca particular del seu pare, que saquejava de nen sense escrúpols ni condicions. Així doncs, és una bona notícia tenir el que de moment és una vistosa maqueta i un projecte arquitectònic que ja jutjarà Llàtzer Moix quan li sembli bé. Abans de l’estiu es va inaugurar la biblioteca Gabriel García Márquez a Sant Martí, al carrer del Treball, que és un edifici espectacular i gens mal resolt, crec, pel que fa als usos i capacitats. També s’ha anunciat que la plaça que hi ha davant d’aquesta biblioteca es dirà Carmen Balcells, fent justícia a la relació de l’agent literària amb el Nobel colombià.

Però també s’ha proposat que la futura biblioteca sense nom es consagri a Carmen o Carme Balcells. En qualsevol cas, ja hi ha hagut una petita polèmica, perquè ens encanta discutir. Per això, i atès l’immens deute històric de Barcelona, aquesta ciutat de llibres, amb Miguel de Cervantes, jo proposaria que la futura biblioteca es digués biblioteca Miguel de Cervantes. I si no es vol vincular el nou palau del coneixement a l’autor del Quixot, es podria anomenar biblioteca del Cavaller de la Blanca Lluna, que és el batxiller Sansón Carrasco i qui derrota el Quixot a la segona part de les seves aventures, a la platja de Barcelona. Una altra possibilitat clara seria Mercè Rodoreda, però ja hi ha una biblioteca que porta el seu nom al, evidentment, carrer de les Camèlies.

En fi, disculpeu el desvariejament i vaig acabant... En la meva condició més de bibliòman que de bibliòfil (un trastorn obsessiu compulsiu com qualsevol altre), us acabo donant la meva llista personal de biblioteques meravelloses i imprescindibles, tot i que el més important de les biblioteques són els seus llibres, perquè sempre hauria de ser més important el contingut que el continent. La Biblioteca Nacional d’Espanya a Madrid, així com la Biblioteca de Catalunya a Barcelona mereixen una visita i una estona de lectura. Les dues ara són accessibles i molt més públiques i integrades en el seu entorn del que havien estat.

Amb les dues hi tinc alguna relació biogràfica i sentimental, però si penso en les biblioteques del món que surten a les llistes d’edificis que s’han de visitar (insisteixo, cal anar-hi a llegir, no només a mirar), us en passo una mínima selecció.

La Wren Library al Trinity College de Cambridge, que tanca un dels costats del seu famós pati i que es va edificar al segle XVII. La seva sala és meravellosa, i també ho és la idea de Christopher Wren, que hi va obrir finestrals amplis perquè hi entrés la llum i s’hi pogués llegir millor. Una revolució contra les fosques biblioteques com a magatzem de llibres que fins aleshores hi havia.

El Nacional d’Àustria a Viena és un pastís rococó exagerat. És més austera i coneguda la LongRoom d’un altre Trinity College, el de Dublín. I les d’El Escorial i l’Apostòlica Vaticana són imperdibles... La New York Public Library és una altra peça imprescindible i popular. I entre les que són de nova construcció, la de Berlín de Norman Foster –biblioteca filològica de la Universitat Lliure de Berlín, però tothom la coneix com a The Berlin Brain– i la Biblioteca Reial de Copenhaguen (El Diamant Negre). L’última, The George Peabody Library, a Baltimore.

I aquí us deixo. Amb només dues notes finals al peu d’aquest article.

Una: les biblioteques valen el que sumen els seus fons i el que aporten els seus bibliotecaris. Sense bons bibliotecaris no hi ha bones biblioteques, encara que hagin estat molt venerables. I són gent dedicada, especial i encantadora.

Dues: durant un llunyà pas per la Universitat de Cambridge, em van dir que hi havia a les diferents facultats i repartides pel campus, que és més aviat la ciutat, unes cent vint biblioteques per a lectura i l’estudi. Ho dic per comparar el nombre de finestres obertes d’alguns i les moltes que encara hem d’obrir nosaltres...