dijous, 6 de juliol del 2023

un místic en estat salvatge


JORDI LLAVINA
Un místic en estat salvatge
El PuntAvui
21|5|2023

El primer que faig cada dia, a classe, amb els minyons de 1r i de 3r d’ESO, és abaixar les persianes i deixar l’aula a les fosques. Llavors, tot fent servir la llanterna del mòbil, faig llum damunt el llibre que els llegeixo en veu alta. Deu minuts de lectura. Ara mateix ja vaig per la tercera novel·la del curs, que en aquest cas és La crida del bosc, de Jack London. El Buck, el gos segrestat en una casa luxosa de Santa Clara, segueix una comitiva que es dirigeix nord enllà, a la recerca d’or. L’animal ha fet el viatge invers a la civilització, i no se’l veu pas infeliç: s’ha anat ensalvatgint progressivament (el títol anglès del llibre és The Call of the Wild). Al Buck, la lluita per la vida no li permet enyorar els afalacs de la seva vida anterior.
Recomano aquesta pràctica de la lectura inicial: és la manera de preservar almenys deu minuts diaris del soroll constant i de les absurdes clàusules de l’ensenyament actual. Deu minuts sense pantalles. Silenci i paraula, res més. A qui xiuxiueja, li estiro les orelles (metafòricament, que ningú no s’esglaï). A qui consulta el mòbil d’amagatotis, li toco el crostó (figuradament, esclar). Deu minuts d’un cert recolliment. Treballo en un institut afectat d’una certa complexitat social: estic convençut que a la majoria de la canalla que instruïm —no sé si el verb és el més escaient— mai de la vida els han llegit, ni de nit ni de dia. I jo, que dec ser molt antic, trobo que és molt important sentir una veu que et llegeix, i poder-la escoltar amb atenció. De tant en tant, també escric a la pissarra alguna poesia, i els la faig copiar a mà al quadern. ¿Pot ser, a l’ordinador, Jordi? No, a la llibreta, que vull veure la vostra cal·ligrafia.
Proa acaba de recuperar la traducció de Josep Palau i Fabre dels dos últims llibres d’Arthur Rimbaud: Il·luminacions i Una temporada a l’infern, publicada per primer cop el 1966. El volum inclou un magnífic estudi introductori del poeta alquimista: quina lectura més penetrant del líric precoç! D’aquest “místic en estat salvatge”, com el va qualificar Paul Claudel, que sembla que es va convertir al cristianisme gràcies a l’exemple rimbaldià. D’ençà que rellegeixo aquests poemes i que he conegut l’estudi d’en Palau que no em trec del cap com faré entendre als meus alumnes l’exemple d’aquest jove etern i personatge singular, dotat d’un geni inoït, que va escriure tota la seva poesia entre els 15 i els 21 anys! Tenia —els diré— l’edat que teniu ara vosaltres, i ja donava a conèixer uns versos de factura perfecta, alguns dels quals escrits en llatí. Recordo que a quinze anys, quatre dècades enrere, en una classe de francès, vaig quedar admirat del poema Le Buffet, que em vaig aprendre de memòria (“C’est un large buffet sculpté; le chêne sombre; Très vieux, a pris cet air si bon des gens vieilles”). Sí noi, abans apreníem poesies de cor! Avui dia, però, les situacions d’aprenentatge no ho tenen previst.
No llegiré als meus alumnes cap d’aquests poemes en prosa, tot i que es podrien sentir identificats amb l’inici de la tercera part de Vides, d’Il·luminacions: “En unes golfes on vaig ser reclòs als dotze anys he conegut el món”. Rimbaud —això els explicaré— fou somiador, quimèric, aventurer. Ho va ser a Abissínia, quan va deposar la ploma per traficar amb armes (i potser fins i tot amb esclaus), però també en aquestes golfes infantils, espai per a les descobertes. Només va viure 37 anys, però era el cul d’en Jaumet. Va viatjar molt, i sovint es desplaçava a peu. Deu anys més gran que ell, el poeta Verlaine, amb qui va mantenir una relació apassionada, el va ferir a l’espatlla d’un tret de pistola. “La seva obra és la seva vida viscuda anticipadament”, conclou Palau. La idea és poderosa, bé que potser una mica arriscada. Alquímia i vidència són els dos conceptes, segons ell, amb què Rimbaud construeix la seva poesia. A disset anys, era alt (1,79 cm), i bell. Hi ha el cèlebre quadro de Fantin-Latour, Un coin de table, en què a l’extrem esquerre hi veiem Verlaine —envellit, amb alopècia— i, al costat seu, Rimbaud —amb un aire juvenil, si no adolescent i tot. Els ensenyaré aquesta tela, als nois. No els diré res dels paradisos artificials a què va recórrer sovint el poeta, però sí que els parlaré de l’enyor que sentia d’un cert estat primitiu. Va fer ús de la poesia fins que aquesta ja no li feu servei. “Prou mots. Vaig enterrar els mots en el meu ventre” (l’original diu els morts, probablement per error: Palau gosa esmenar-ho). Tot això, els recontaré. Compto que hi puguin mostrar un cert interès.


Un coin de table, Henri Fantin-Latour, 1872. Musée d’Orsay, París.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada