llegir

OT BOU COSTA
Llegir
Vilaweb
18|4|2025

És un començament tan preciós que m’agrada tornar-hi de tant en tant. “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe del germà Justiniano, al Col·legi de la Salle, a Cochabamba, Bolívia. És la cosa més important que m’ha passat a la vida. Gairebé setanta anys després recordo amb nitidesa com aquesta màgia, traduir les paraules dels llibres en imatges, va enriquir la meva vida, trencant les barreres del temps i de l’espai permetent-me de viatjar amb el capità Nemo vint mil llegües de viatge submarí, lluitar amb d’Artagnan, Athos, Porthos i Aramis contra les intrigues que amenacen la reïna en temps del sinuós Richelieu, o arrossegar-me per les entranyes de París, convertit en Jean Valjean, amb el cos inert de Màrius a coll.”

L’he tornat a rellegir aquesta setmana: és el discurs de Mario Vargas Llosa davant el rei de Suècia, l’any 2010, quan va rebre el premi Nobel de literatura. Em passa una cosa, amb ell, que em passa amb ben poca gent, i és que se me’n fot què digués i què pensés. El meu cos, no inert, però immòbil, ha viatjat tantes llegües al seu coll, que tant se me’n dóna l’espanyolisme de pa sucat amb oli, el seu discurs incendiari del 8 d’octubre; i entenc les crítiques d’aquests dies, entenc la ràbia que van sembrar les seves arengues reaccionàries, entenc l’exigència ètica de no perdonar frívolament els pecats dels autors que admirem, però a l’adolescent que no es podia moure de la roca de Mallorca on llegia, obsessionat, La fiesta del Chivo, li era tan insignificant el Vargas Llosa polític, l’intel·lectual amb pudor de caliquenyo, tan minúscul al costat del prodigi literari, com irrellevant li hauria semblat, a aquell marrec de Cochabamba, la ideologia de Jules Verne o de Victor Hugo.  

El detall que m’emociona més del seu discurs és el reconeixement del mestre, l’adult que té present el nen petit que porta dins, i que recorda el germà que els va ensenyar a llegir; i, potser per un excés de sensibleria, em fa caure gairebé una llàgrima imaginar-me una colla de criatures assegudes davant un pupitre, tot recitant les vocals, i pensar que se’n recordaran tota la vida, del raig de sol ataronjat que travessa la finestra de la classe, un dia qualsevol, mentre els ensenyen a llegir. La lectura et fa viatjar en submarí, però et porta també a la classe on en vas aprendre; la lletra de pal, els quaderns de cal·ligrafia. Aquests dies, pensant en Vargas Llosa, i recuperant el seu discurs, m’ha vingut a la memòria la veu dolça i amorosa de Núria Catalán, que a quart de primària ens va llegir tot El zoo d’en Pitus, i he solcat en la meva arqueologia sentimental aquella màgia que enriquiria qualsevol vida: les paraules, convertides en les imatges d’una colla de nens que s’organitzen per ajudar l’amic malalt. La portada misteriosa de El fugitiu de Queragut, dels Grumets de la Galera; i com la sal de la platja em va estrafer el llom de l’exemplar de Harry Potter i l’Orde del Fènix que em vaig endur de casa del meu amic Oriol, que ja no se’n deu ni recordar, i me’l vaig haver d’acabar aguantant feixos de pàgines amb cura; i quan, ajaçats a l’entrecuix del món, Marta Castillon ens va fer descobrir per primera vegada La plaça del diamant, que potser és la cosa més important que m’ha passat no sé si a la vida, però sí com a lector. “Contents…”

Vaig aprendre a llegir de petit, a la classe dels Sols, amb la Viqui, però en vaig aprendre de debò remenant la llibreria de casa dels meus avis, ajagut al parquet, fullejant llibres que ni tan sols entenia, purament perquè veia com els llegien ells, al sofà, i com en parlaven amb els amics que els venien a veure, i jo, innocent, que tot just ensumava la màgia, i que només volia imitar-los, i fer la volta al món amb ells, que és l’única cosa que he volgut sempre de debò. 

D’escriure, no sé quan en devia aprendre, però qui me’n va ensenyar de debò va ser Dolors Ribera. Ens devia fer classe cinc vegades per setmana, a dotze anys, perquè vaig tenir la sort que, al meu institut, a les hores estipulades de català se n’hi afegien tres més d’una assignatura que llavors en dèiem Comprensió Lectora, i la Dolors ens hi feia llegir Calders, un conte darrere un altre, i escriure cada dia una redacció, de l’extensió d’una pàgina sencera, per a l’endemà. “Divagues”, m’escrivia amb bolígraf vermell. O, en els moments més entusiàstics, un lacònic “Bé”. La Dolors era una mestra extraordinària, dura, estimulant. Hi ha qui en diria de la vella escola, i potser és això, la vella escola: sabia que només ens havia d’ensenyar a llegir i escriure. “Heu de llegir”, repetia sempre com una pregària. Aquest mes fa dos anys que es va morir i jo no podré deixar mai de donar-li les gràcies cada vegada que penso en ella. 

L’altre dia, parlant amb Ingrid Guardiola, autora d’una de les lectures que he fruït més últimament, La servitud dels protocols, em va dir que estem perdent la intimitat, atrapats en el forat negre de l’angoixa digital, connectats tota l’estona, en una espiral que mai no ens deixa reposar del tot. I què és la intimitat, li vaig demanar. “La intimitat és permetre’s la possibilitat de desaparèixer, d’estar en la immanència, i de ser una ruïna d’un mateix, de no forçar una identitat”, em va respondre. Vaig pensar de seguida en la literatura. En un món que, com diu Guardiola, ja gairebé no ens deixa cap engruna de misteri, cap racó per a explorar, llegir és el primer fil d’Ariadna per a tornar-nos a trobar a nosaltres mateixos: al capdavall de la lectura, hi ha el nostre nen interior. 

Aquesta sola idea, despullada, ja em toca la fibra: “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe…”

 

tecnologia punta

CARINA FARRERAS

Aprendre amb un llapis o amb un teclat? 
A: Els universitaris perden la lletra
La Vanguardia
14|1|2024

Si el teclat és el nou llapis, té sentit l'esforç que requereix ensenyar a escriure? Pot canviar-se la lletra cal·ligràfica per la d'impremta? Per Ignacio Morgado, l'ésser humà ha de mantenir l'habilitat d'escriure a mà, encara que acabi fent-ho a màquina d'adult. L'aprenentatge de l'escriptura, que costa un enorme esforç adquirir-lo, és indeleble i és l'últim que perden les persones amb malalties de la memòria.

«Els nens petits han d'aprendre a escriure amb el llapis, repetir les paraules a l'abric d'un dictat, perquè això desenvolupa capacitats implícites importants», diu. L'escriptura manual mobilitza més  i diverses àrees cerebrals que no pas la pulsació de tecles i exigeix al nen passar del so al grafisme, conservant a la memòria la forma de les lletres i el moviment dels músculs que es requereix per reproduir-la. Ara bé, no entra en el debat, encara actual, sobre si és millor mantenir la lletra lligada —de més complexitat i bellesa— que la lletra d'impremta —més simple però utilitzada en la majoria de textos escrits com ara l'ordinador, llibres o diaris—. En tot cas defensa una lletra personal, ràpida i llegible. A les escoles catalanes, s'ensenya segons el criteri del centre educatiu. Just en una escola pública s'ha reproduït el debat sobre l'escriptura. Han decidit, finalment, canviar de la tradicional a la d'impremta. Sostenen els docents que les hores que passen els nens aprenent i esforçant-se per unir la be amb l'erra el poden passar practicant l'escriptura. No tot el claustre hi està d'acord. Aquest és un debat irresolt que ve de lluny. Finlàndia, model d'educació referent per als països occidentals, va optar fa anys per la lletra de pal, separada i l'aprenentatge també per ordinador. Per la professora de neurociències de la UAO-CEU, Marina Fernández Andújar, l'ensenyament de la cursiva és molt més laboriós perquè implica dominar totes les lligadures entre les lletres i els traçats de les majúscules. Totes segueixen la mateixa direcció i, una vegada s'arriba a cert grau de destresa, es guanya en velocitat. La lletra d'impremta, d'altra banda, és més rítmica i nítida i s'aprèn amb més rapidesa. No obstant això, algunes lletres es confonen perquè s'assemblen. Així mateix, l'alumne té més moments en què aixeca el llapis del paper. Finalment, les unitats de lletres que formen les paraules acaben no separant-se amb tanta facilitat. Segons el parer de Fernández Andújar, acostumar-se a la rapidesa pot reduir altres capacitats que són importants en l'educació dels nens. «S'ha demostrat que la lletra lligada treballa aspectes com és ara la voluntat i l'esforç», afegeix.

un místic en estat salvatge

JORDI LLAVINA
Un místic en estat salvatge
El PuntAvui
21|5|2023

El primer que faig cada dia, a classe, amb els minyons de 1r i de 3r d’ESO, és abaixar les persianes i deixar l’aula a les fosques. Llavors, tot fent servir la llanterna del mòbil, faig llum damunt el llibre que els llegeixo en veu alta. Deu minuts de lectura. Ara mateix ja vaig per la tercera novel·la del curs, que en aquest cas és La crida del bosc, de Jack London. El Buck, el gos segrestat en una casa luxosa de Santa Clara, segueix una comitiva que es dirigeix nord enllà, a la recerca d’or. L’animal ha fet el viatge invers a la civilització, i no se’l veu pas infeliç: s’ha anat ensalvatgint progressivament (el títol anglès del llibre és The Call of the Wild). Al Buck, la lluita per la vida no li permet enyorar els afalacs de la seva vida anterior.

Recomano aquesta pràctica de la lectura inicial: és la manera de preservar almenys deu minuts diaris del soroll constant i de les absurdes clàusules de l’ensenyament actual. Deu minuts sense pantalles. Silenci i paraula, res més. A qui xiuxiueja, li estiro les orelles (metafòricament, que ningú no s’esglaï). A qui consulta el mòbil d’amagatotis, li toco el crostó (figuradament, esclar). Deu minuts d’un cert recolliment. Treballo en un institut afectat d’una certa complexitat social: estic convençut que a la majoria de la canalla que instruïm —no sé si el verb és el més escaient— mai de la vida els han llegit, ni de nit ni de dia. I jo, que dec ser molt antic, trobo que és molt important sentir una veu que et llegeix, i poder-la escoltar amb atenció. De tant en tant, també escric a la pissarra alguna poesia, i els la faig copiar a mà al quadern. ¿Pot ser, a l’ordinador, Jordi? No, a la llibreta, que vull veure la vostra cal·ligrafia.

Proa acaba de recuperar la traducció de Josep Palau i Fabre dels dos últims llibres d’Arthur Rimbaud: Il·luminacions i Una temporada a l’infern, publicada per primer cop el 1966. El volum inclou un magnífic estudi introductori del poeta alquimista: quina lectura més penetrant del líric precoç! D’aquest “místic en estat salvatge”, com el va qualificar Paul Claudel, que sembla que es va convertir al cristianisme gràcies a l’exemple rimbaldià. D’ençà que rellegeixo aquests poemes i que he conegut l’estudi d’en Palau que no em trec del cap com faré entendre als meus alumnes l’exemple d’aquest jove etern i personatge singular, dotat d’un geni inoït, que va escriure tota la seva poesia entre els 15 i els 21 anys! Tenia —els diré— l’edat que teniu ara vosaltres, i ja donava a conèixer uns versos de factura perfecta, alguns dels quals escrits en llatí. Recordo que a quinze anys, quatre dècades enrere, en una classe de francès, vaig quedar admirat del poema Le Buffet, que em vaig aprendre de memòria (“C’est un large buffet sculpté; le chêne sombre; Très vieux, a pris cet air si bon des gens vieilles”). Sí noi, abans apreníem poesies de cor! Avui dia, però, les situacions d’aprenentatge no ho tenen previst.

No llegiré als meus alumnes cap d’aquests poemes en prosa, tot i que es podrien sentir identificats amb l’inici de la tercera part de Vides, d’Il·luminacions: “En unes golfes on vaig ser reclòs als dotze anys he conegut el món”. Rimbaud —això els explicaré— fou somiador, quimèric, aventurer. Ho va ser a Abissínia, quan va deposar la ploma per traficar amb armes (i potser fins i tot amb esclaus), però també en aquestes golfes infantils, espai per a les descobertes. Només va viure 37 anys, però era el cul d’en Jaumet. Va viatjar molt, i sovint es desplaçava a peu. Deu anys més gran que ell, el poeta Verlaine, amb qui va mantenir una relació apassionada, el va ferir a l’espatlla d’un tret de pistola. “La seva obra és la seva vida viscuda anticipadament”, conclou Palau. La idea és poderosa, bé que potser una mica arriscada. Alquímia i vidència són els dos conceptes, segons ell, amb què Rimbaud construeix la seva poesia. A disset anys, era alt (1,79 cm), i bell. Hi ha el cèlebre quadro de Fantin-Latour, Un coin de table, en què a l’extrem esquerre hi veiem Verlaine —envellit, amb alopècia— i, al costat seu, Rimbaud —amb un aire juvenil, si no adolescent i tot. Els ensenyaré aquesta tela, als nois. No els diré res dels paradisos artificials a què va recórrer sovint el poeta, però sí que els parlaré de l’enyor que sentia d’un cert estat primitiu. Va fer ús de la poesia fins que aquesta ja no li feu servei. “Prou mots. Vaig enterrar els mots en el meu ventre” (l’original diu els morts, probablement per error: Palau gosa esmenar-ho). Tot això, els recontaré. Compto que hi puguin mostrar un cert interès.

Un coin de table, Henri Fantin-Latour, 1872. Musée d’Orsay, París.

aprendre de lletra

 

«Seia als peus de la mare i mirava com bevia cafè i fumava amb un llibre a la falda. M'intrigava la seva concentració. Tot i que encara no anava a l'escola bressol, m'agradava mirar els seus llibres, tocar les pàgines i aixecar el paper de ceba dels frontispicis. Volia saber què hi havia a dins, què captava tant la seva atenció. Quan la mare va descobrir que havia amagat sota el coixí el volum porpra d'El llibre dels màrtirs de Foxe amb l'esperança d'absorbir-ne el significat, em va fer seure i va començar el procés laboriós d'ensenyar-me a llegir. Amb molt d'esforç vam passar de la Mare Oca al Doctor Seuss. Quan en vaig saber prou, vaig poder instal·lar-me amb ella al sofà: la mare llegia Les sandàlies del pescador i jo Les sabatetes vermelles.

Estava enamorada dels llibres. Volia llegir-me'ls tots i el que llegia em provocava noves dèries: anar-me'n  a l'Àfrica i posar-me al servei d'Albert Schweitzer o, amb una gorra d'os rentador i una polvorera de banya, defensar la gent com feia en Davy Crockett. Escalar els cims de l'Himàlaia i viure en una cova pregant i pregant perquè la terra no parés de girar. Però la necessitat d'expressar-me era el desig més fort, i els germans van ser els meus primers còmplices en el cultiu de la imaginació. Escoltaven els meus contes, actuaven a les meves obres i lluitaven a les meves guerres. Amb ells al costat, tot semblava possible.»

Patti Smith. Uns marrecs. Traducció de Martí Sales. Club editor, 2022. P. 12.

el millor autor és l'autor mort

PER ALS GRECS, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen Els misteris de la jungla negra de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. A dir veritat, vaig començar a llegir-ne la segona part, quan en Tremal Naik, obligat a servir els thugs per alliberar l'estimada Ada, fa veure que entra al servei dels anglesos amb el nom de Saranguy; feia poc que jo havia fet sis anys i acabava d'aprendre a llegir, i la primera part me l'havia llegit la meva tia Maria, un trosset cada dia, quan jo encara no sabia desxifrar l'alfabet.

Per tant, vaig aprendre a llegir amb Salgari, i a més les gestes de Kammamuri i del tigre Dharma les tinc lligades a la veu de les quals les sentia, endut per la història i indiferent a l'autor —més ben dit, ignorant, en aquell temps, que hi havia cap autor i que una història el necessitava, convençut que les històries s'explicaven totes soles i que als homes, escriptors o no, només els corresponia la tasca de repetir-les i transmetre-les—. Des d'aleshores, en certa manera sempre he pensat que la literatura, en essència, és un relat oral i anònim; valdria més que els autors fossin morts —tal com va dir una vegada una nena de Grado al poeta Biagio Marin— o forçats a l'incògnit i la clandestinitat.

Claudio Magris. «Llibres de lectura». A: Alfabets. Assaigs de literatura. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, 2010. P. 7.

els noms dels morts

Los niños deberían aprender a leer y a escribir no por medio de sustantivos (casa, mamá, árbol, montaña), sino de nombres: Luis, Susana, Juan, Filiberto. Si digo montaña, todo el mundo sabe de lo que hablo, imaginará una montaña y hasta podrá dibujarla, pero si digo Patricia, la gente preguntará: ¿Qué Patricia? Tan palabra es Patricia como montaña, tan existentes son las Patricias como las montañas, pero mientras todas las montañas se parecen entre sí, y por eso pueden dibujarse, ninguna Patricia se parece a otra. Aprender a escribir con vocablos que carecen de un referente preciso, que no remiten a ningún objeto y a ninguna idea y que, como las piedras de los ríos, han perdido su significado a fuerza de tanto frotamiento, les enseñaría a los niños a valorar el sinsentido de las palabras, a repetirlas sin más, con perplejidad o alegría, lo que afinaría su capacidad conjetural, idiomática y, de paso, su oído. Y para no caer en el abstraccionismo y dotar a los nombres de una seriedad fuera de toda duda, ahí están los nombres de los muertos. Las clases de escritura se trasladarían a los cementerios, donde los niños se pasearían entre las tumbas para deletrear y memorizar los nombres de los difuntos. Nada como esos nombres grabados en las lápidas (los más puros que hay, porque con ellos ya no se llama a nadie) para intimar con el sonido de las palabras, ese sonido que los actuales métodos de enseñanza de la escritura, basados enteramente en la equivalencia del signo escrito con la cosa que representa, subordinan demasiado pronto a la tiranía del concepto. Nada mejor que ellos, que resplandecen como una cosa autónoma conforme se apaga la memoria del difunto, para probar la arbitrariedad del lenguaje y recordarnos que, a pesar de la palabra montaña, ninguna montaña se parece a otra, que todo es diferente de todo y que la vida está hecha de nombres propios. Sólo esos nombres, al no tragarse la mentira de la equivalencia y de la semejanza, nos proporcionan a base de lenguaje la salida del lenguaje, el atisbo de la realidad del mundo.

Fabio Morábito. «Los nombres de los muertos». A: El idioma materno. SextoPiso, 2014. P. 27-28.

posar fel a l'agulla

Volvimos a clases y nos cambiaron a la profesora jefe, la señorita Carmen, lo que agradecí de todo corazón. Llevábamos tres años con ella, y ahora pienso que no era una mala persona, pero me odiaba. Me odiaba debido a la palabra aguja, que para ella no existía. Para ella la palabra correcta era ahuja. No sé muy bien por qué un día me acerqué con el diccionario y le demostré que estaba equivocada. Me miró con pánico, tragó saliva y asintió, pero a partir de entonces dejó de quererme y yo también a ella. No deberíamos odiar a la persona que nos enseñó, bien o mal, a leer. Pero yo la odiaba o más bien odiaba el hecho de que ella me odiara.

Alejandro Zambra. Formas de volver a casa. Anagrama, 2011. P. 39.

la biblia, una llibreta i un llapis

Quan la Lila llegia un cartell a la Mellie, «Botiga», la Mellie deia: «Aviam, qualsevol ho veu, que això és una botiga. ¿Què vols que diguin les paraules? ¿Presó del comtat? No fa pinta de ser res més que una botiga, ¿oi?». Si la Lila llegia «Confeccions» o «Merceria», llavors la Mellie deia: «Bah, t'ho estàs inventant. Això que dius no vol dir res».

Però la Lila sabia llegir, i la Doll n'estava molt contenta...Tant se valia el que pensés la gent. Deia que segur que li faria servei. Potser algun dia sí que n'hi faria. Però en general la Mellie tenia raó: llegir li deia coses que igualment ja sabia. No Tenim Feina Per A Ningú. Va fer-li servei per saber els noms dels pobles que estaven massa empobrits i massa oblidats per necessitar cap nom, i per això havies de llegir el cartell per saber com es deien. Però, amb tot, un dia que comprava una llauna de mongetes i un cabdell de cordill a la botiga, també s'hi va comprar una llibreta i un llapis. Només és que tenia curiositat per saber el que encara no havia oblidat. Havia doblegat el cantell d'aquella pàgina i en va copiar les paraules: «El dia que vas venir al món, no et tallaren la badiella, no et rentaren amb aigua per netejar-te, no et friccionaren amb sal, no et faixaren amb bolquers. Ningú no s'apiadà de tu, fent-te una sola d'aquestes coses per compassió. Fores llançada en ple camp, de fàstic que feies, el dia que vingueres al món. Jo passava vora teu i vaig veure com espernetegaves en la teva sang. I et vaig dir: "Viu". I et vaig veure en la teva sang i et vaig dir: "Viu"». La primera vegada que sento això de salar una criatura, va pensar. Va anar escrivint les lletres a poc a poc i amb molt de compte; li costava fer la lletra tan ben feta com la feia de petita, però es va proposar escriure una miqueta cada dia. «Tot és qüestió de pràctica», deia la mestra, quan els seus deures eren tan barroers, comparats amb els dels altres, que la Lila se n'avergonyia fins al punt que quasi li saltaven les llàgrimes. «Només cal que practiquis una mica més.»

Llavors va començar a esperar els matins amb candeletes. Així que era prou clar, s'asseia al llindar de la porta amb la llibreta als genolls i escrivia. Copiava paraules, perquè no estava segura com s'escrivien, i així era la manera d'aprendre'n. Però ¿qui ho sabria, si no les escrivia bé? No la visitava ningú. Tot i això, li feia vergonya de pensar que ella mateixa ho trobaria d'una ignorància supina si no fos que era massa ignorant per ni tan sols adonar-se'n. I, doncs, escrivia: «Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà». Caòtica i desolada. Les tenebres cobrien l'oceà. Li agradaria fer algunes preguntes sobre allò al pastor. Ho va tornar a escriure tot, deu vegades...

Marilynne Robinson. Lila. Traducció d'Esther Tallada. Edicions de 1984, 2015. P. 51-52.

_____________

P.S: Ez 16, 4-6 i Gn 1 1-2.

aprendre de lletra

Bells "The Reader" directed by Greg Gray from Velocity on Vimeo.

Espot publicitari de la marca de whisky Bell's.
[Font: Catorze.cat. Voler és llegir]

la veu de l'amo

«En vista de que enseñar a los esclavos a leer y escribir tiende a excitar el descontento en sus mentes y produce la insurrección y la rebelión…» así comenzaba la ley aprobada en el estado de Carolina del Norte en 1830 que prohibía dicha actividad bajo una pena de multas o cárcel para los hombres libres o treinta y nueve latigazos en la espalda para los esclavos. Se trataba de una medida similar a la de otros estados y que de una manera u otra ya se venía poniendo en práctica en las colonias americanas. Pero algunos vulneraron esas normas e iniciaron lo que se conoce como «narrativa esclavista», que contribuyó en buena medida a derogar el tráfico y la explotación de personas...

Javier Bilbao. «Los esclavos que aprendieron a leer». Jot Down. 

com vaig aprendre a llegir

A l'Anna i en Girbén, instigadors.

[...] A los diez años entro en el último curso de primaria. Declaro que no me gusta leer. Estoy convencida de ello. Nunca he puesto en cuestión esa afirmación. Hoy en día ya no estoy tan segura de la formulación. Más bien me saldría decir: leer me agobiaba, o incluso: no sabía leer.

[...] ¿Era una pose? ¿Era una cuestión de darse importancia? ¿Por qué una niña buena, buena alumna, dócil, ávida de complacer, en particular a los adultos, decide darle la espalda a la lectura?

[...] Tengo quince años. En el segundo año de instituto estudiamos Madame Bovary. Sufro mucho. No me canso de decirlo. Mis padres tambiés sufren. Admiran tanto esa novela, a ese escritor. No les confío que el año anterior experimenté una especie de trance al leer uno de los relatos de Tres cuentos.

«Un corazón sencillo» me había sobrecogido. Hoy en día puedo escribirlo, pero en aquella época no podía formularlo. «Un corazón sencillo» se unió a mi biblioteca secreta, esa cuya entrada no conozco y cuyo catálogo olvido sin cesar. Allí se encuentran las obras que me emocionan; y sin embargo son francesas, a veces obligatorias, estudiadas en clase o aconsejadas por el profesor.

[...] Estoy lejos de olerme lo que me espera, sobre todo cuando me anuncian, justo antes de las vacaciones de verano, que entre las cuatro obras del programa para el examen de acceso a la Escuela Normal Superior figura Madame Bovary. Tendré que frecuentar de nuevo a la soporífera Emma, comentar sus turbaciones, analizar la famosa escena de los comicios agrícolas. Para echarse a llorar.

[...] Recuerdo una de las primeras clases sobre Madame Bovary. Estudiamos la gorra de Charles. Qué alivio, para mí, no tener que ingerir ni un comentario más sobre las costumbres de la patética Emma. Consiento en examinar esa gorra que una descripción inflacionista hace invisible, inimaginable. Ese tocado es a la vez de piel, de tela, larga y corta, con solapas y tirabuzones. «Intentad dibujarla», nos propone la señora B. «Intentadlo siguiendo las indicaciones que da el autor.» «No se puede», me digo. No se puede dibujar la gorra. Estoy estupefacta. Estamos en el corazón del absurdo. Palabras, frases, giros disfrazados de descripción realista, que juegan con lo verdadero, con lo falso. Vuelvo a encontrar el placer del cuento, ese verdadero falso tan preferible para mí a lo falso verdadero. ¿Cómo se me ha podido pasar? Pues porque no sabía leer. Porque en cuanto empezaba una descripción, me negaba al obstáculo, me decía: «Ah, sí, ahí está el fragmento obligatorio, donde van a intentar hacerme creer en algo», y eso que soy de natural crédulo. Descubro en esa ocasión que los escritores, no todos, pero sí algunos, eligen la extrema libertad, incluso bajo la apariencia de la limitación más estricta. El día de la gorra me doy cuenta de que Gustave Flaubert está loco. Loco como Marguerite Duras, es decir, que es anticonvencional, francotirador, innovador, que no es ni hombre ni mujer, ni charcutero ni médico, ni un seductor ni un marginado.

Al volver a casa abro un cuaderno y me pongo a copiar a mano, palabra por palabra, Madame Bovary. Me fuerzo a escribir el texto para estar segura de verlo. Pienso que si pasa por mi cuerpo, no me equivocaré sobre lo que dice, sobre lo que muestra y desmonta. Paro al cabo de varias páginas, ¿cinco?, ¿diez?, ¿cincuenta?, no importa. Se ha producido la revolución. Voy a aprender a leer. Adopto los términos bárbaros que repugnan a los que ya contaban con una práctica consumada de lectura. Me gusta la jerga, la palabra fea para describir la deliciosa lengua técnica del análisis de texto. Me subo a la mesa (mentalmente) al grito (mental) de «¡Hip, hip, hurra!» cuando se nos anuncia que ya no trataremos con la psicología del personaje, ni de la motivación de la acción. Predomina la forma, y atisbo un tipo de democrácia inédita, una utopía de la lectura en la que ya no entra la cuestión de los orígenes ni de la cultura. Me dan armas, herramientas, a mí, que no pedía nada, y gracias a esas armas, a esas herramientas, voy a poder leerlo todo y comprenderlo todo.

Agnès Desarthe. Cómo aprendí a leer. Traducció de Laura Salas. Periférica, 2014. P. 36, 42, 75, 89-93.

[Vegeu també: La gorra del pobre Charles]

la gran aventura d'aprendre de llegir i escriure

 ...y, como yo soy aficionado a leer, aunque sean los papeles rotos de las calles...

La gran aventura escolar d'aprendre de llegir i escriure, que jo reputo grandiosa i fabulosa, i a la qual els homes no donem importància, perquè la realitzem en edats excessivament tendres, em proporcionà en els primers temps de col·legi la immensa alegria d'anar llegint cartells, i cartrons, i papers enganxats a les parets, adherits als vidres de les botigues i a les gàbies dels ataconadors o dels porters de les cases. El meu camí de cada dia era pròdig en grafies curioses. Sortia del carrer de Mercaders, feia quatre passes, i aleshores, o anava pel carrer del Pont de la Parra i la Riera de Sant Joan a trobar el carrer Jonqueres i d'allí, passant pel de Trafalgar i la Plaça Urquinaona, sortia a la Ronda de Sant Pere, o bé, per arribar a Jonqueres, seguia, sortint de casa, la plaça i el carrer de les Beates, travessava el de Sant Pere Més Baix, em ficava pel de Montjuïc de Sant Pere, sortia davant la parròquia de Sant Francesc i, pel carreró que la flanquejava, anava a parar al carrer de Jonqueres. Seguia indistintament les dues rutes, i si fa no fa el temps i les passes eren gairebé els mateixos.

Allí on la indústria i el comerç populars donaven més de si era en la ruta de la plaça de les Beates. És clar que jo no hi havia aconseguit els clàssics cartellets de l'època del meu pare, com aquell que, a quatre passes de casa nostra, deia: «Se dan lavativas. Se visten difuntos y se proporcionan mujeres para hacer faenas.» Però en una entradeta del carrer de Montjuïc havia llegit això redactat en aquesta mateixa forma: «ASCUS IESCUSTURA DE NOIES.» No sé si el lector caçarà de seguida el jeroglífic, però volia dir: «Es cus, i és costura de noies». A les carboneries, als precaris ultramarins, a les esparteries, als plats-i-olles, a les llauneries, a les verduleries, al pegots i a tota l'artesania independent i peculiaríssima dels meus barris, caçava cartells i cartellets i rètols que llegia en veu alta i se'm quedaven a la memòria com títols heroics, divises glorioses o sentències contundents. Una «Fàbrica de libros rayados de Clemente Oliveró» o un «Bacalao de morro remojado» o uns «Aprestos de Corrons i Cortufí», o un establiment de pega amb tres gorretes de criatura de bolquers i unes quantes defecacions de mosca, que es titulava «La Japonesa», em seguien de nits, i se m'interceptaven en els somnis amb més grandesa que els colossals anuncis lluminosos d'avui, policolors, complicats i babèlics.

Els cartells il·lustrats d'aleshores, com el famosíssim de l'«Anís del Mono», o el del «Fosfoglico-kola Doménech», o el del «Ferroquina Bisleri», o aquell d'un mosquit enorme que deia «Esanofele», o el de la «Emulsión Scott», amb un senyor que duia un bacallà carregat a l'esquena, i els aparadors, de les cotillaires, de les pentinadores i els d'aparells ortopèdics, eren per a mi l'autèntica entrada a la civilització i a la confusió.

Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62, 1999. P. 197-198.

aprendre de lletra

No puedo recordar una época en que no quisiera "inventar" cuentos. Pero fue en París donde encontré la fórmula necesaria. Cosa rara, lo que deseaba no era escribir mis cuentos (incluso si hubiera sabido escribir, porque no sabía aún ni trazar una letra); en cambio, desde el principio necesitaba tener un libro en la mano para "inventar" con él, y desde el principio tuvo que ser una clase determinada de libro. La página debía estar impresa de manera muy densa, con tipos negros y bastante gruesos, sin excesivos márgenes.

[...] Bien, con la Alhambra en mano, inventar era el éxtasis. En cualquier momento podía acometerme el impulso; y entonces, si el libro estaba a mi alcance, sólo tenía que echar a andar por la casa, volviendo las páginas mientras paseaba, para zarpar a toda vela hacia el mar de los sueños. El hecho de que yo no supiera leer completaba la ilusión, porque a partir de aquellas páginas podía evocar todo cuanto mi fantasía elegía.

[...] Mis padres, preocupados por mi soledad (mis dos hermanos, por entonces, ya eran mayores y se habían marchado), procuraban establecer relaciones en mi beneficio con niños "encantadores", y yo me prestaba gustosa a jugar en los Campos Elíseos con los especímenes que me proporcionaban, o bien (mucho menos gustosa) a reunirme con ellos en fiestecitas o clases de baile; pero no quería que se inmiscuyeran en mi intimidad, y no había ninguno al cual no hubiera renunciado para siempre antes que dejarle interferir en mis "invenciones". Lo que verdaderamente prefería era estar sola con Washington Irving y mi sueño.

El peculiar propósito para el cual me servían los libros me hizo indiferente a su contenido. En cualquier caso, no recuerdo haber sentido por éste ninguna curiosidad. Mi padre, sin embargo, a fuerza de paciencia, se las arregló para meterme en la cabeza el alfabeto; y un día fui descubierta sentada debajo de una mesa, absorta en un volumen que, al parecer, no estaba utilizando para improvisar. Mi inmovilidad llamó la atención, y cuando me preguntaron qué hacía respondí: "Leer". La respuesta fue recibida con incredulidad; pero apenas me pidieron que leyese una líneas en voz alta parece ser que acepté el reto, y entonces se descubrió que la obra que tanto me fascinaba era una comedia de Ludovic Halévy titulada Fanny Lear que constituía en París un succès de scandale debido al hecho de que la heroína era lo que las damas de la época de mi madre llamaban "una de esas mujeres". En adelante, los libros que yo usaba para "inventar" fueron cuidadosamente inspeccionados antes de confiármelos...

Edith Wharton. Una mirada atrás. Traducció de Jordi Gubern. RBA, 2004. P. 37-38.

aprendre de lletra

Jean-Paul Sartre fou un gran lector que, a més, ha explicat, amb una vivor commovedora, la seva iniciació a la lectura.

"Vaig començar la meva vida -escriu- com sens dubte l'acabaré: envoltat de llibres. Al despatx del meu avi hi havia llibres pertot arreu. Encara no sabia llegir i ja reverenciava aquelles pedres aixecades, dretes o inclinades, comprimides com maons als prestatges de la biblioteca."

El seu avi li va regalar dos llibres de contes. "Els vaig agafar, els vaig olorar, els vaig palpar, els vaig obrir. Tot plegat per a res: no tenia el sentiment de posseir-los. Sense gaire més èxit vaig intentar tractar-los com si fossin nines, els vaig agombolar, els vaig besar, els vaig pegar. Era a punt d'esclatar en plors, que els vaig acabar posant a la falda de la mare. Ella va aixecar els ulls de la labor. Què vols que et llegeixi, petitó? Les fades?" Sartre explica com el va sobtar descobrir que a través de la veu de la seva mare les paraules sortien del llibre.

Aleshores em vaig sentir gelós de la mare i vaig decidir arrabassar-li el seu paper. Vaig agafar una obra titulada Tribulacions d'un xinès a la Xina i me'n vaig anar a la cambra dels malendreços; allà, dalt d'un llit plegable, vaig fer veure que llegia: resseguia amb els ulls les línies negres sense saltar-me'n cap i m'explicava una història en veu alta, amb molt de compte de pronunciar bé totes les síl·labes. Em van sorprendre -o vaig fer que em sorprenguessin-, van deixar anat exclamacions i van decidir que ja era hora d'ensenyar-me l'alfabet. Vaig ser tan diligent com un catecumen; fins i tot em feia classes particulars a mi mateix: m'enfilava dalt del llit plegable amb La meva família, d'Hector Malot, que me'l sabia de memòria i, mig recitant mig desxifrant, en vaig recórrer totes les pàgines, l'una rere l'altra; quan vaig girar l'última, ja sabia llegir. Estava boig d'alegria.

José Antonio Marina i María de la Válgoma. La màgia de llegir. Rosa dels Vents, 2005. P. 25-26.

saber de lletra

-Oh, aquí hi ha una J -digué Joe-, i una O de primera i una E! Aquí hi ha una J i una O, i una E, Pip, i J-O-E fa Joe.

Mai no havia sentit que Joe llegís en veu alta cap text més dilatat que aquest monosíl·lab; i m'havia fixat a l'església el darrer diumenge, mentre jo distretament tenia capgirat el nostre llibre de pregàries, que semblava convenir-li tan bé com si hagués estat cap per amunt. Desitjant de valer-me d'aquesta avinentesa per a escatir si, quan alliçonés Joe, hauria de començar ben bé pel començament, vaig dir: -Ah! però, llegiu la resta, Joe.

-La resta, eh, Pip? -digué Joe tot considerant-la amb uns ulls lentament escorcolladors-. Una, dues, tres. Oh, hi ha tres Jotes, i tres Os, i tres Es, i tres J-O-E, Joes, en tot plegat, Pip!

Vaig decantar-me al damunt de Joe i amb l'ajut del meu índex li vaig llegir tota la lletra.

-Em deixeu parat! -digué Joe, quan vaig estar-ne llest-. Sou un savi.

-Com confegiu Gargery, Joe? -vaig demanar-li amb un molest caient de protecció.

-No el confegeixo de cap manera -digué Joe.

-Però suposant que mai ho féssiu?

-És una cosa que us heu d'estar de suposar -digué Joe-. Encara que m'agradi llegir, i de quina manera!

-Us agrada, Joe?

-De quina manera! Deu-me -féu Joe- un bon llibre o bé un bon diari, i asseieu-me davant d'un bon foc, i mai no us demanaré cosa millor. Déu me val! -prosseguí, després de fregar-se una mica els genolls-, quan arribeu a una J i una O i una E, i dieu: "Aquí, al capdavall, trobeu J-O-E, Joe", quina lectura no és tan interessant!

Vaig deduir d'aquestes darreres paraules que l'educació de Joe, com el Vapor, encara era a la infantesa.

Charles Dickens. Grans esperances. Proa, 2008. P. 58-59.