sobre la bellesa de no escriure

«Juan Rulfo va publicar dos llibres, un recull de contes, El llano en llamas, el 1953, i una novel·la, Pedro Páramo, dos anys després. A propòsit de Pedro Páramo, García Márquez va afirmar que venerava tant aquest llibre que una vegada va memoritzar-ne cada paraula per interioritzar-ne els ritmes. Me'l crec. Durant dècades, lectors de Mèxic i d'arreu del món van estar esperant un altre llibre. Van esperar, i van esperar. Rulfo va morir el 1986, als seixanta-nou anys. No va publicar cap obra nova de ficció.

Una vegada que li van preguntar per què havia deixat d'escriure, Rulfo va dir a l'entrevistador que la majoria de les seves històries procedien d'un seu oncle que s'estimava molt. Passava, va dir Rulfo, que aquest oncle havia mort. ¿Hi ha cap escriptor que pugui donar una resposta millor a una pregunta presumptuosa com aquesta? Només algú que no hagi escrit mai ficció seria prou ximple per preguntar una cosa així. La meva opinió és que el silenci d'un escriptor (o de qualsevol) no s'hauria de posar mai en qüestió, només s'hauria de respectar i, si pot ser, des de la distància.

En una introducció a Pedro Páramo, Susan Sontag va escriure:

Tothom preguntava a Rulfo per què no publicava un altre llibre, com si l'objectiu de la vida d'un escriptor fos no deixar d'escriure i de publicar. De fet, l'objectiu de la vida d'un escriptor és produir un gran llibre, és a dir, un llibre perdurable, i això és el que va fer Rulfo. No val la pena llegir cap llibre si no val la pena rellegir-lo moltes vegades.»

Peter Orner. «Sobre la bellesa de no escriure o Un homenatge innecessari a Juan Rulfo». A: ¿Que hi ha algú? Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció de Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 92-93.