els videojocs com la vida

JÚLIA BACARDIT
Demà, i demà, i demà, de Gabrielle Zevin: Els videojocs com la vida
Quadern | El País
21|4|2023

No és només un artefacte cultural del seu temps, aquesta novel·la transcendeix l’anècdota generacional

Era reticent a la lectura de la novel·la Demà, i demà, i demà de Gabrielle Zevin, sobretot perquè el tema del llibre són els videojocs i jugar no m’ha interessat mai. M’equivocava.

Els protagonistes són la Sadie i en Sam, dos amics d’infantesa que es van conèixer a l’hospital. Es van fer amics jugant a videojocs i anys després es retroben i reprenen l’amistat que els unia quan eren criatures. Les cinc-centes pàgines de la novel·la són els seus encontres, els anys de concebre videojocs junts i els episodis de desencontres. Com la literatura, els videojocs serveixen per evadir-se de la realitat i, de vegades, per sublimar-la. El videojoc i la mort dels jugadors, reversible, s’agafa com a metàfora de la vida, que no té sentit i ens obliga a renéixer una vegada i una altra després dels fracassos.

Com la majoria de nosaltres, en Sam i la Sadie no són del tot fàcils ni agradables, i els entrebancs al llarg de la seva relació en alguns passatges eleven l’obra a la categoria dels clàssics. Demà, i demà, i demà tracta molt bé el tema de l’amistat que evoluciona al principi de l’edat adulta, i ho fa amb tendresa però sense ometre’n les ombres i els malentesos. L’amistat, el dol i la creativitat són centrals en l’obra, i com passa en les novel·les de Sally Rooney, aquí la línia entre l’amistat i l’amor romàntic (i molt romàntic, del de tota la vida) es confonen i es difuminen. Els jocs que creen els protagonistes són miralls simbòlics de si mateixos i la seva trajectòria vital, com és habitual en les creacions artístiques. Zevin domina la fórmula de delectar-nos i d’ensenyar-nos, de connectar el sentit de la vida segons Shakespeare amb el procés de programació i producció d’un videojoc. A més de cuidar molt i bé els seus personatges imperfectes i peculiars, Zevin experimenta amb la forma. Incorpora fragments d’entrevistes de revistes de videojocs futures al flux narratiu —per tant, saps que la idea en què treballen serà un èxit—, es mou del futur al present, passa de la narració clàssica en tercera persona omniscient a la focalització interna.

Pel que fa a la lleugeresa de l’estil i la manera que els personatges tenen de relacionar-se, Zevin és la versió millorada de Rooney, més imaginativa. Una i altra autora saben enganxar-nos a les històries, però l’obra de Zevin té més capes. Demà, i demà, i demà no és només un artefacte cultural del seu temps —videojocs espectaculars, persones de gèneres, identitats racials i orientacions sexuals fluides, el perill de la ultradreta, l’abús de poder entre un professor i una alumna—, sinó que transcendeix l’anècdota generacional. Pot parlar a joves i vells. La reflexió sobre el que és políticament acceptable avui hi és, cap al final, en forma de diàleg entre els dos personatges, que són de la generació X. El balanç generacional, doncs, forma part de l’argument mateix de la novel·la, de la reflexió natural del Sam i la Sadie quan s’acosten a la mitjana edat.

Una novel·la hauria de ser un lloc on voldries tornar i quedar-te, i diria que passa el mateix amb els videojocs. Amb picades d’ullet a Shakespeare i la Ilíada, l’obra és brillant, “elitista” i addictiva com els jocs a què juguen i creen en Sam i la Sadie. Amb la novel·la he après que els videojocs són més que una indústria milionària, que igual que la literatura o el cinema també poden ser obres d’art interactives amb una estètica i una personalitat pròpies. Que no us espanti el nombre de pàgines, perquè el llibre se us farà curt.