l'ordre propi

CARLOS MARZAL
L'ordre propi
elPeriódico
30|11|2024

L'ordre —com tantes altres coses que creiem conèixer— no existeix, tret de com a extravagància pròpia. És una paraula necessària que utilitzem amb desimboltura, a condició que no pensem gaire què volem dir quan ens en servim. L'artefacte funciona, i amb això n'hi ha prou; però, si mirem de descobrir com és l'artefacte per dins, no veiem més que engranatges incomprensibles. Si pensem què és l'ordre, en qualsevol dels seus sentits, la cosa es desgavella i se'ns escorre entre els dits.

Anomenem ordre, més o menys, a la disposició satisfactòria de les coses i els afers, des del nostre punt de vista, que és com no dir res en absolut. Per això el que per a alguns representa el caos, per a altres significa l'èxtasi geomètric, i que l'èxtasi geomètric suposi per a alguns un infern de vacuïtat.

Amb totes aquestes cavil·lacions el que vull afirmar amb fermesa és que em considero un home d'ordre: el meu propi. Pertanyo, diguem-ne, a l'Ordre de l'Ordre Meu, del qual soc fundador, president i membre únic. I em molesta que els desordenats —que són, en realitat, tots els que no pertanyen al meu Ordre— mirin d'imposar-me el seu concepte del que l'ordre ha de ser, i en especial que intentin intervenir en el desenvolupament de les meves pràctiques ordenatistes, sobretot en alguns subapartats de l'àmbit domèstic, que és l'únic àmbit en què he mirat de portar a efecte —sense cap èxit— la meva filosofia de la proporció i l'equilibri universals.

Per exemple, tinc un sistema infal·lible per ordenar el rentaplats, però a casa meva ningú el respecta, així que he de passar més temps de l'aconsellable a rectificar errors aliens. Jo col·loco els ganivets amb els ganivets, les forquilles amb les forquilles, les culleres amb les culleres, els plats fondos amb els plats fondos, perquè a les coses els agrada estar amb els seus semblants, en comptes de transitar perdudes entre coses estranyes. Soc el promotor de l'harmonia secreta dels objectes afins, però la meva família està plena d'incrèduls sobre la meva doctrina.

La lliçó més amarga sobre el canviant concepte de l'ordre la vaig rebre també entre les parets de casa meva. A la meva dona se li va acudir requerir, en certa ocasió, els serveis d'una empresa per netejar a fons les lleixes del meu estudi. Prometien treure de les lleixes cada llibre, desempolsegar-lo i tornar-lo al seu lloc. El cert és que van complir el que havien promès, però amb una excepció curiosa. Van col·locar els 7.000 volums al revés, amb el llom mirant cap endins. Semblava un conte de terror. Una macabra broma de l'univers món: 7.000 llibres al revés, observant-me impassibles. Però en veritat només es tractava de les terribles conseqüències que es deriven de no acatar els meus preceptes sobre l'ordre.