el somni de ser dolly wilde

XAVIER CORTADELLAS
El somni de ser Dolly Wilde
El PuntAvui
20|9|2015

Johanna Morrigan té aquella edat en què una noia viu pensant que només es té a ella mateixa. Massa jove, massa pobra, massa grassoneta i amb una família nombrosa problemes —econòmics i també estructurals, encara que aquests segons no comptin perquè Johanna és enormement positiva, tal com diu—. Si com es fa una noia fos realista com les novel·les de Dickens, a part de situar-se en el mateix tros de món un segle i mig més tard, tot duria a creure que acabaria potser no enfonsant-se, però sí defallint en la mediocritat on acabem sobrevivint quasi tots. Johanna viu a Wolverhampton, als Midlands Occidentals, més a prop de Birmingham que no de Londres, un lloc on la gent no és la gent fantàstica que somien totes les adolescents i no tan adolescents, sinó gent de carn i ossos, amb somnis estroncats i problemes. Sorprenentment, però també aparentment, Johanna triomfa. I amb prou facilitat, encara que hagi de canviar d'imatge i de nom —serà gòtica i es dirà Dolly Wilde— i encara que a favor seu tingui només les armes que tenim també a l'abast quasi tots: la intuïció, l'atreviment, la mentida, l'astúcia. I el talent de saber escriure amb la mateixa senzillesa amb què es couen unes croquetes.

Tots els que escrivim sabem que això últim és inversemblant. Però a Com es fa una noia, Caitlin Moran no s'interessa per les dificultats del món —això podem deixar-ho per a Pat Morrigan, el pare o per a Angie, la mare—, perquè aquesta novel·la és sobretot un bildungsroman, una novel·la de formació que ens explica l'aventura no ben bé triomfal de Johanna o Dolly Wilde, sinó el seu aprenentatge gràcies al fet que entra a formar part de la redacció d'una revista musical, a uns quants concerts, uns quants concerts, uns quants pubs, una mica de speed, un xic d'alcohol i, sobretot, sexe. Magistral, en aquest sentit, el fragment on ens descriu una nit sadomasoquista de Johanna, sense explicar-nos res de res.

El narrador té sempre el punt de vista de Johanna. El de la seva família gira al voltant d'ella, en una comèdia que pivota al voltant d'un únic punt geodèsic: uns bessons que encara no tenen nom; Lupin, un germà més petit que va desapareixent a mesura que la novel·la avança, una mare depressiva i tan inversemblantment absent de l'univers de la seva filla com el PP del diàleg. Moran la rescata en una conversa al final, suposo que per arrodonir l'aprenentatge de Johanna. Les úniques excepcions són Krissi, un germà un any més gran, que més enllà del menyspreu aparent és qui Johanna té més a prop, i un pare que beu massa i que, com tants i tants altres adults, no acaba d'entendre que la vida està sempre per sota de les expectatives que es marquen.

Caitlin Moran ha estat i és una columnista coneguda, té molta experiència a la televisió, més de 500.000 seguidors al Twitter. Potser és també per això que alguns crítics han qualificat aquesta novel·la de gamberra, de divertida i d'adorable. M'ha semblat, però, que és com aquella telesèrie de la qual tots acabem parlant. Àgil, entretinguda, divertida, fàcil com el comanament d'una tele. La modernitat va de bracet del que escriu Moran. És una novel·la de bon llegir, tan aparentment trencadora com la majoria d'aquests partits que es diuen d'esquerra. Què és la moda? Tot allò que passa ràpidament de moda.

Totes les picades d'ullet que trobem a Com es fa una noia permeten que els lectors s'hi identifiquin sense anar gaire a fons. Hi ha un antithatcherisme que fins i tot els que van votar Thatcher poden compartir. Un feminisme que es tradueix en un individualisme radical, d'aquell que agrada a tots els homes i que només pot indignar la feminista més casposa. Arreu trobem referències a actors de cinema i personatges de televisió ben coneguts a l'Anglaterra dels anys noranta. Quan Johanna ja és Dolly Wilde i treballa en una revista de música hi ha un devessall de cantants, de músics, de cançons, de grups i de gent que pul·lula en el món del pop i del rock. Molts els sonaran. Oh yeah!

 I ja acabo. Com tots nosaltres, naturalment, Johanna busca ser estimada. Aquesta novel·la ens explica com en va aprendre. Abans, uns quants tòpics. Han llegit mai o han vist mai en una pel·lícula algú que digués d'un altre que té "un membre viril inhumanament descomunal"? Però Com es fa una noia no acaba anant per aquí, hi ha també aquella tendresa acrítica que fa que els nostres siguin sempre els nostres, diguin què diguin o actuïn com actuïn, una tendresa que ens pot servir perquè acabem reconciliant-nos, si més no en part, amb aquest llibre i amb aquesta noia. Al capdavall, tots tenim els peus de fang. Ella semblava que els volia fer consistents a base de decibels de rock, de mamades i claus, i d'ampolles de Mad Dog 20/20. Un error més de l'adolescència. O potser és que això és tot el que ens passa mentre anem fent nostra la nostra vida.