literatura, violí

JOAN F. MIRA
Literatura, violí
El temps
Núm. 1615
26|5|2015

[...] En un llibre que, traduït, hauria de dir-se Veritats i mentides en literatura, Stephen Vizinczey escriu: «La major part dels músics professionals coneixen de memòria centenars de partitures; la major part dels escriptors no tenen més que vagues records dels clàssics: una de les raons per les quals hi ha més músics competents que escriptors competents. Un violinista que disposara dels coneixements tècnics de la major part dels escriptors publicats no arribaria mai a fer-se contractar per una orquestra». Exactament, afegiria jo, ni per una orquestra d’aficionats. Això volia dir, recordant la meua experiència com a membre de jurats literaris: que nou de cada deu originals tenen el mateix nivell que jo tindria si em presentava a un premi de piano i interpretava Happy birthday to you amb un sol dit i equivocant-me. Ja sé que hom no estudia set cursos de narrativa com qui estudia set cursos de piano o de violí, però no és aquesta la qüestió. La qüestió és, sobretot, la falta de respecte a la llengua literària, que és com si un violinista no li tinguera respecte a la música. Stephen Vizinczey era un jove hongarès que lluità contra els russos el 1956, va fugir de Budapest, es refugià al Canadà, i en arribar-hi, quan va descobrir que era «un escriptor privat de llengua», va pujar al terrat d’un edifici altíssim, i pensà que no tenia més solució que llançar-se al buit. Però el terror a no matar-se, a passar la resta de la vida en una cadira de rodes amb l’esquena trencada, el va fer dubtar. Va decidir, doncs, convertir-se en un bon escriptor en anglès, va fer l’esforç enorme que calia, i sis anys més tard publicava In Praise of Older Women, Elogi de la dona madura, que hi ha qui diu que és una obra mestra. No és fàcil dominar una llengua literària com un violinista domina el violí. Però cal intentar-ho molt seriosament, tota la vida, o deixar-ho córrer ja des del principi. L’altra possibilitat és el terrat, i un petit salt per damunt de la barana. Decisió que, convenientment multiplicada, augmentaria el crèdit de qualsevol literatura. La nostra, per exemple.