art i tècnica per enamorar a primera vista

LLUÍS LLORT
Art i tècnica per enamorar a primera vista
El PuntAvui
13|3|2026

Se sol dir que la primera impressió és la que compta. Sembla evident, però això no vol dir que hagi de ser determinant, que no ens puguem equivocar o que, fins i tot, no se’ns pugui enganyar –de manera intencionada o per falta de professionalitat–. Entrar en una llibreria de les ben assortides comporta ser engolits per moltes sensacions i reclams predeterminats. En un escampall de llibres, què fa que en triem un o altre? Hi ha qui porta decidits de casa un o més títols i els demana als llibreters, tot i que després potser en mira d’altres i es deixa dur per un cert atzar o per la intuïció que enriquim amb l’experiència.

Hi ha lectors, però, que volen viure una mínima aventura, que volen tafanejar i remenar. Aleshores, el que els pugui mostrar la coberta d’un llibre és fonamental per seduir-los, per provocar que els agafin i els fullegin, que llegeixin el text de la contraportada, potser també la solapa sobre qui l’ha escrit i, finalment, que el comprin o no. La importància de la imatge –fotografia o dibuix, d’estil cridaner o discret–, com de gran va el cos de lletra del títol i del nom de l’autor, la tipografia, si és un llibre gros amb tapa dura o més petit i còmode, si porta la faixa de paper –amb reclams innecessaris i que avui dia semblen obligades– i, entre altres condicionants, com i on està situat a la llibreria, afecten la nostra tria.

Una tria personal influïda pel talent creatiu, que combina art i tècnica. L’art, pel que fa a la percepció més sensible i humana. La tècnica, per l’algoritme a què cada cop més ens estem reduint i que fa que se’ns interpreti com si les nostres reaccions fossin fredes i acrítiques com les d’un robot. Alguna cosa hi ha de certa, quan tanta gent vota d’oïdes –personatges amb excedents de testosterona que inicien guerres absurdes–, reacciona de manera similar davant un estímul concret o, en el cas que ens ocupa, per Sant Jordi compra el premi X amb l’argument, es podria dir que naïf, de “si té un premi, és que deu ser bo”.

No tot s’hi val i la carta de presentació que és la coberta no hauria de mentir, hauria de ser fidel al contingut de l’obra. Com a les webs de cites, si afegeixes un pam d’alçada, un zero al sou o et pintes ratlles a la panxa per simular xocolatina musculada, el resultat final molt poques vegades serà satisfactori.

La comunicació visual és una de les àrees que treballa el disseny editorial. Una coberta hauria de mostrar sentiments, idees, fets relacionats amb el text. L’ideal és que, d’un sol cop d’ull, el lector pugui interpretar de quin gènere és la novel·la, quin to té, a quina franja d’edat va dedicada... Tot plegat s’aconsegueix fent servir els recursos gràfics com ara imatges, tipografies, colors, dimensions...

Com en tants altres aspectes de la vida, sol anar bé aplicar la frase, atribuïda a Mies van der Rohe, “menys és més”. Una portada senzilla i ben executada té més possibilitats d’aconseguir els propòsits del dissenyador que una imatge recarregada i plena de detalls o una tipografia que costi de llegir, per bonica que li sembli a qui ha decidit usar-la.

Si fem una mirada –àmplia, però menys exhaustiva del que voldríem– a la manera de treballar les cobertes del sector editorial català –limitat a la llengua catalana–, podem treure algunes conclusions. Per confirmar-les, les hem contrastat amb un dissenyador gràfic tan experimentat com Ferran López, de qui podeu llegir una entrevista a la pàgina 4 d’aquest mateix diari.

Una cosa que cal tenir en compte és que la compra de llibres encara es fa molt a les llibreries, però, com tot, cada cop més de manera virtual. “Són reclams diferents, maneres de comprar diferents, i això també ho hem de tenir en compte”, explica López. Una venda virtual està sotmesa a l’scroll, fer córrer el que mostra la pantalla del mòbil a cops de dit. El reclam ha de ser molt potent, instantani, per aconseguir que el possible comprador s’aturi i cliqui en la imatge de la portada per saber més sobre el llibre.

De cara a les llibreries físiques, moltes editorials opten per una imatge gràfica que resulti fàcil d’identificar. Hi ha editorials que sempre han mantingut una imatge global idèntica. A base de construir un catàleg amb coherència de qualitat i d’estil de títols i d’autors, han aconseguit generacions de lectors fidels que identifiquen el disseny, la marca. Un cas seria Anagrama. Tenen diversos dissenys –de Julio Vivas–, fàcils d’identificar. Amb fons groc les traduccions, amb gris els originals en castellà, amb coloraines la col·lecció de butxaca, amb imatge omplint la coberta les traduccions i originals en català, etcètera. I mantenint la tipografia, la mena d’imatges –sobretot fotogràfiques–, la distribució del text, etcètera, molt similars.

I és que mantenir una línia de disseny és pràctic i, per aquest motiu, l’adopten la majoria d’editorials, com ara Amsterdam, Adesiara, Club Editor, Cal Carré, La Segona Perifèria, Navona, Alrevés, Clandestina, Angle, Cap de Brot, Comanegra, Edicions de 1984, Empúries, La Magrana, Labreu, L’Agulla Daurada, L’Altra, L’Albí, Les Hores, Minúscula, Més Llibres, Proa, Quaderns Crema, Periscopi, Voliana, Males Herbes... Totes es permeten variacions, això sí, però treballen amb un disseny poc o molt personalitzat i unificat.

Hi ha editorials que han marcat molt aquesta singularitat, com ara el disseny de Quaderns Crema, en què Jaume Vallcorba hi va tenir molt a veure, amb el fons blanc, les il·lustracions de línia clara d’autors variats, la tipografia... De les editorials més joves, Periscopi va trencar motlles amb un disseny agosarat de Tono Cristófol, en què mitja coberta, amb tall vertical, mostra una il·lustració –que continua al darrere– i l’altra meitat inclou autor, títol, sinopsi, comentaris... Encara és més nova La Segona Perifèria, amb disseny de Rookman, en què s’han creat tot de detalls subtils per diferenciar els gèneres narratius. Males Herbes, amb disseny d’Eduard Vila, té el tret diferencial del color verd de fons –tot i que de vegades el canvien per vermell, blau, marró...– i una il·lustració. Un estil similar també el segueixen Labreu, en especial a la col·lecció de poesia. Club Editor té un disseny retro d’Àngel Uzkiano i dibuixos geomètrics d’Alejandro Dardik.

Tot i que moltes d’aquestes editorials des de sempre han optat per les il·lustracions, mentre que altres han triat fotografies per a les cobertes, fa uns anys que s’està imposant el dibuix, més simbòlic o més figuratiu, com ara a Raig Verd, Proa, Empúries, Rosa dels Vents, La Campana... Segons Ferran López, els dissenyadors prefereixen treballar amb il·lustradors. La irrupció de la IA, que resulta molt més barata i ràpida, ha ensenyat les vergonyes amb imatges de portada plenes d’errors i, com de vegades passa amb les fotografies, amb una pàtina identificable, perillosament similars les unes a les altres.

Hi ha més que la imatge, però. “Ara ja ho dissenyem tot, per tant ens influeix si el llibre és més o menys gruixut. De vegades no hi té tant a veure una estratègia de vendes com la naturalesa de les obres. Als lectors de novel·la històrica, per exemple, els agraden els totxos. I els lectors de textos més literaris prefereixen que no passin de 300 pàgines i ja els va bé que no sigui tapa dura”, explica López. “Estem veient que a determinats lectors joves els agrada penjar recomanacions a les xarxes socials, els agrada tenir llibres especials d’edicions limitades, s’està recuperant el gust del llibre com a objecte. Per això fem edicions com aquesta”, comenta el dissenyador mentre mostra L’ocell i el cor de pedra, una novel·la de fantasia vampírica de Carissa Broadbent, amb tapa dura i en què, amb el llibre tancat, al tall de les pàgines s’aprecia un dibuix de flames. El gènere fantàstic és un dels que més adeptes tenen entre els lectors joves que valoren els llibres com a objecte de col·leccionista.

Tot i que hi ha editorials que aposten per una imatge més conceptual per il·lustrar la coberta, la majoria intenten donar pistes sobre el contingut. Algunes, com ara Adesiara, Edicions de 1984, Cal Carré, L’Avenç i Anagrama, entre altres, escullen quadres –d’autors famosos o no– que coincideixin amb l’època i la temàtica del text. Algunes, com Les Hores, solen posar-hi fotografies perfilades, diluïdes en un color suau i uniforme de fons. O la col·lecció Crims.cat, de Clandestina, que, tot i que de vegades du il·lustracions, fa servir fotografies que omplen tot l’espai i que queden trencades per dos retalls grocs amb el títol i l’autor, segons el disseny de Mauro Bianco.

La majoria de les editorials encarreguen dibuixos relacionats amb el contingut de l’obra. Univers, Males Herbes, La Campana, Cal·lígraf, Comanegra i Delicte, entre altres, en serien exemples. Delicte, per cert, ha renovat de cap a peus la seva imatge, fa pocs mesos.

Columna, Edicions 62, Destino i Bromera, per posar alguns exemples, són editorials amb molta llibertat creativa. Mantenen unes senyes d’identitat mínimes i la resta s’adapta a cada títol. Des de fa uns anys, Angle entraria en aquest grup. Els dissenys de Víctor Garcia Tur –també novel·lista– han escapat del requadre i juguen amb una imatge omplint la coberta.

Hi ha editorials que, en determinats gèneres, ofereixen imatges inequívoques, com ho serien els thrillers, la novel·la històrica i la fantàstica. En novel·la romàntica sovint hi ha imatges carregades d’erotisme en què es veuen parelles abraçades. “Ells, molts cops, amb la camisa oberta. Es diu que hi ha una relació entre l’obertura de la camisa i les vendes. Com més oberta, més vendes”, comenta López.

“En aquest sentit, la portada de Cinquanta ombres d’en Grey, d’E.L. James, va trencar els esquemes. Era una corbata, la part del nus, en un fons gris fosc. Jo encara estava a Random House i si l’haguéssim proposat nosaltres ens haurien dit de tot, però com que venia així dels Estats Units... Van ser valents i va ser un encert. Després van sortir milers de portades copiant-la, amb un pintallavis, unes ulleres, una màscara... Posades juntes, semblaven un basar.”

Si a un bon text hi afegim una coberta ben ajustada i, també, una feina d’edició escrupolosa, es converteix el llibre en un objecte atractiu amb una funció intel·lectual que pot generar molta satisfacció. Per tot plegat, fa uns 570 anys, des que Gutenberg va imprimir la Bíblia, que els llibres són un dels grans valors de la humanitat.