estil lliure indirecte

«L’estil preferit de Kafka i del seu admirat Flaubert és l’anomenat “lliure indirecte”: en comptes d’utilitzar un narrador equidistant o de fer narrar la història a un personatge, aquest estil permet accedir a la ment del protagonista mantenint a la vegada la narració presumptament objectiva en tercera persona. D’aquesta manera, percebem la realitat amb una mirada parcial i alhora amb les paraules d’un narrador extern, que ens sembla fiable encara que no ho sigui. És així com ens identifiquem de manera inconscient amb Madame Bovary o amb Josef K, és així com assumim efectivament el seu punt de vista sense que ells l’hagin de verbalitzar. L’encert de Fiona McFarlane (Sydney, 1978) a El convidat nocturn és haver utilitzat aquest estil: “La Frida era fascinant. Per començar, sempre tenia els cabells diferents: amb una trena, enrinxolats, lacats, raspallats. Cada matí, just abans de les nou, la Ruth obria la porta de la sala d’estar que tant s’havia preocupat de tancar la nit anterior i anava a la finestra a veure com la Frida sortia del taxi. Potser duria els cabells recollits sobre el cap o allisats sobre els omòplats. Potser els tindria d’un color nou.”

És l’estil indirecte lliure el que construeix un mur d’ambigüitat entre les dues dones, ja que cada vegada més sovint Ruth es contradiu i se li obren llacunes mentals, de manera que el lector es va adonant que no pot confiar en el seu punt de vista, ni quan sospita de les males intencions de Frida ni quan li agraeix les bones atencions. De fet, l’única seguretat que tenim sobre Ruth és que no ens podem creure tot el que pensa. Quan Frida resol problemes de forma expeditiva, ¿ho fa a favor o en contra de Ruth? Fiona McFarlane excel·leix a l’hora de crear una atmosfera sospitosa que pot recordar el dilema que té el lector d’Un altre pas de rosca de Henry James (les figures que veuen els nens, ¿són fantasies o tenen una presència real?), o la invasió subtil que es produeix a Casa tomada, de Julio Cortázar (¿de debò que hi ha algun foraster a la casa?).

Fiona McFarlane instaura un tempo magistral. D’una banda, les referències de Frida al seu germà, que és clarament un aprofitat, i que al capdavall potser ni tan sols és el seu germà. De l’altra, les trucades dels fills de Ruth, la visita d’un amic de la infantesa que revifa un caliu que cinquanta anys enrere no es va apagar del tot, les vinculacions de Ruth amb antics coneguts del poble, les ambigües relacions entre Frida i aquests personatges menys ambigus. Tot plegat fa que les sospites que va formant el lector es vagin tornant més sòlides, malgrat que fins al final no podrà comprovar si eren prou fonamentades.

Més que una novel·la policíaca (de fet, no apareix cap policia en tot el llibre), El convidat nocturn s’acosta al thriller psicològic: no resulten tan importants els fets com el que succeeix dins la ment. No costaria gaire convertir la història en una obra de teatre, ja que els personatges són dos, i l’escenari de la major part del llibre, on tenen lloc les escenes més rellevants, es redueix a la casa i el jardí. Aquests límits, tant de personatges com d’espai, afavoreixen la creació d’un clima intens, concentrat, mòrbid. Una de les escenes, amb Ruth enterrada a la sorra, limitada de ment i de moviments, fa pensar en l’escenografia d’Oh, els bons dies, de Samuel Beckett. Pel que fa a la relació de poder entre amo i ajudant, i sobretot en com evoluciona, el llibre recorda la pel·lícula The servant (1963), de Joseph Losey, igualment claustrofòbica i inquietant. Tothom qui l’hagi vista deu recordar com de mica en mica el presumpte servent es va convertint en amo de la casa, sense que el propietari hi pugui oposar més que indolència.»

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).