la mort d'un escriptor

«L'eina de l'escriptor té, sempre, doble tall: les paraules, a part de la seva funció artística, sempre «diuen coses», tenen un sentit, i donen, a l'home que les sap fer servir, un poder considerable. És difícil trobar pintors o músics que facin el salt cap a la política; d'escriptors, en canvi, n'hi ha a cor què vols. Petits funcionaris, normalment, però funcionaris. Polítics de segona fila, tot sovint, però polítics. I amb una boca que fa mitja por: sempre oberta, i amb la llengua blanca i les angines vermelles.

Esclar que hi ha escriptors de moltes menes, des dels que recorren a la poesia i la narrativa com si fos una planta enfiladissa —i s'enfila cap a les golfes del poder: són aquests petits funcionaris i polítics de segona fila—, fins als que viuen només de la passió per l'escriptura. I aquests són els escriptors capaços de sacrificar-ho tot per un text, per una frase, per una paraula. Per ells, la realitat només serveix per alimentar la literatura, i la literatura és l'única plantilla vàlida per entendre la realitat. Leonardo Sciascia era d'aquesta última mena d'escriptors, encara que la seva trajectòria pública ho amagui una mica: i és que, fins i tot a l'hemicicle, Sciascia continuava sent l'escriptor que busca el nucli de les coses, que no es conforma amb els detalls barroers i la trama matussera. La passió que recorre totes les seves obres, des de la narrativa fins a l'assaig, recobria també la realitat política.

Precisament, als seus articles de premsa i als assajos que va dedicar a temes socials o polítics, sobta veure com tot s'infecta de literatura. És el que passa, per exemple, a La scomparsa di Majorana o a L'affare Moro: la veritat que preocupa Sciascia no és la veritat dels fets, sinó la veritat literària: un ordit, doncs, fet de petits detalls i simetria. Potser per això és més descoratjador veure el seguici vergonyós que va acompanyar la seva mort (20 de novembre de 1989). A tot arreu, els diaris van anunciar, no la mort d'un dels grans escriptors italians d'aquest segle, sinó la mort d'un «home valent», de «la consciència de Sicília», d'un «buscador de la veritat»: mala literatura que hauria posat malalt Leonardo Sciascia. No es tracta, esclar, de negar ni menystenir la seva gran importància pública, ni d'oblidar els mals de ventre —sempre provocats amb purgants literaris— que va fer venir a tants polítics, ni l'acció benèfica que va tenir sobre l'aire estancat de Sicília, sinó de posar les coses en ordre. Leonardo Sciascia va ser, primer, un gran escriptor; i, segon, una figura pública rellevant. Canviar els termes és un error i una injustícia. Perquè, fins i tot la seva última, la mort, Sciascia la veia com una possibilitat literària: i ho va recordar a la conversa que precedeix el primer volum de les seves obres completes: «em limito a tenir, doncs, davant de la mort, davant de la meva mort, una última, suprema curiositat intel·lectual. I això fa que aquest pensament dominant de la mort (més que un pensament, deia Savinio, la mort és el pensament mateix) menys feixuc, menys obsessiu: com qualsevol espera precedida d'un sentiment de curiositat».

Xavier Lloveras. «La mort d'un escriptor». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 264-265.