les biblioteques en flames

DÍDAC MARTÍNEZ
Les biblioteques en flames
Núvol
4|6|2026

Aquests dies el personal bibliotecari de les biblioteques de l’Ajuntament de Barcelona fa vaga, primer, per donar a conèixer les condicions laborals deficitàries que pateix i, segon, per la manca de reconeixement com a treballadors i professionals públics en relació amb altres col·lectius de l’Ajuntament. Reclamen millores en les retribucions econòmiques, substitucions de les baixes, conciliació familiar efectiva, horaris de treball raonables, i denuncien la manca de plantilles, sempre insuficients en serveis que obren en dos torns durant tot l’any, amb una preocupant falta de seguretat davant les agressions i la violència que pateixen els treballadors públics, com passa també en escoles i hospitals.

La vaga i la protesta s’està estenent també a la resta de biblioteques que depenen de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, i el conflicte s’està visualitzant als mitjans de comunicació. La societat veu incrèdula aquesta vaga i, com no pot ser d’una altra manera, se solidaritza amb els bibliotecaris de les seves biblioteques. Algunes persones diuen: “Si les bibliotecàries protesten, que mai ho fan, és perquè deuen tenir tota la raó del món”.

Aquest conflicte, malgrat que és nou respecte al col·lectiu en qüestió ⎯no recordo cap protesta dels bibliotecaris en anys passats⎯, s’afegeix a tota una sèrie de reivindicacions que s’estan produint en altres sectors públics, principalment en l’ensenyament i la salut.  

Vénen temps ⎯ja hi som⎯ en què les característiques principals del nou capitalisme són eliminar les polítiques socials i l’economia distributiva que fa possible l’estat del benestar i, per a aconseguir-ho, es proposen desmantellar les dues fites més importants consolidades durant dècades: la garantia dels serveis públics per a tota la població i l’atac al mateix sistema democràtic que ens hem dotat. Els gurus de les grans empreses tecnològiques ja estan pregonant a les xarxes socials que la democràcia és un estat superat i que ens han de governar els tecnòlegs, els algoritmes i la IA. L’empresa nord-americana Palantir va per aquest camí, igual que la nova ideologia de la dreta i d’alguna esquerra despistada que compra alegrement aquests tecnofeixismes sense saber què està comprant realment.

Respecte a les protestes dels bibliotecaris catalans, esperem que s’arribi a un acord satisfactori i positiu per als bibliotecaris, l’administració, els usuaris i els lectors. No podem afeblir més els serveis públics com les biblioteques, que són un dels pocs serveis en què preval la informació veritable i rellevant i que té la ciutadania per fer front a l’increment de les falsedats intencionades que consumim cada vegada més en una cultura de la postveritat.

Em consta que les negociacions arribaran a bon port perquè no podria ser d’una altra manera amb aquesta administració socialista, atès que les biblioteques públiques formen part de l’ADN de les seves polítiques municipals des de fa més de 40 anys.

No cal dedicar gaires paraules per defensar el prestigi de les biblioteques catalanes i el treball incansable dels bibliotecaris que, sense soroll, obren cada dia les més de 500 biblioteques del país. Les biblioteques de Catalunya són un referent de qualitat i de servei públic extraordinari contrastat a nivell internacional. Es van crear al seu dia per fer arribar el millor coneixement publicat a una societat catalana culturalment molt desequilibrada i pobra, fruit de la revolució industrial. Aquest era el somni de la Mancomunitat de Catalunya.

Les biblioteques són ara més necessàries que mai perquè són edificis, instal·lacions i serveis que acullen tothom sense distincions d’edat, raça, sexe o nivell econòmic i, en aquests darrers anys, han esdevingut veritables centres socials contra l’ansietat i la soledat que pateix tanta gent com a conseqüència del consum de les xarxes socials i de les pseudoajudes que ofereixen els algoritmes de la IA  ⎯un problema greu que creixerà en les pròximes dècades.

A més, les biblioteques programen cada dia un ventall d’activitats que ens fan més socials i humans i ens faciliten la construcció de forma presencial de comunitats humanes, robustes i democràtiques. Són jardins d’aprenentatge i espais socials que ofereixen a la gent de la ciutat trobades  amb els autors i autores de les obres que llegim i admirem. Els llibres són el millor mur contra la polarització i el fanatisme que s’aproxima en aquests temps incerts; bé, de fet, sempre ho han estat; per això, els dictadors sempre els han volgut cremar. 

Tot el que ofereixen les biblioteques públiques són valors bons i humans que hauríem de potenciar encara molt més, com deia l’altre dia l’escriptora britànica Ali Smith. Per cert, el nivell d’acceptació de les biblioteques públiques de la ciutat de Barcelona és elevadíssim. El el segon servei millor valorat pels ciutadans, molt a prop del de bombers, que ocupa el primer lloc. Per tant, si us plau, arribeu a un acord favorable als treballadors. Segur que és bo per a tothom.

Només em centraré, per acabar, a citar algunes causes més profundes i estructurals, al meu entendre, que han provocat alguns dels problemes que ara apareixen en aquesta vaga i que fa anys que no es resolen, principalment, perquè són el resultat de les excessives i duplicades organitzacions i xarxes bibliotecàries públiques que existeixen a Catalunya, amb les seves múltiples dependències administratives. Aquesta “riquesa” d’estructures i de xarxes no ens enriqueix sinó tot el contrari: ens fa més pobres i limitats per resoldre no sols les diferències laborals i de serveis concretes, sinó també per encarar els projectes de futur davant l’era de la tecnologia i la digitalització en què ens trobem.

El mapa bibliotecari actual és fruit d’un model organitzatiu antic que simplement es va aprovar al seu dia—Llei 4/1993 del sistema bibliotecari de Catalunya— i que ara està totalment desfasat i fa trontollar tot el sistema de lectura pública. La proliferació d’interlocutors i dependències el fa ineficient perquè introdueix diferències i limita la construcció de decisions estratègiques i globals de les biblioteques de tota Catalunya.

Els problemes no són si calen més recursos o nous convenis laborals, que sempre són necessaris. El problema que cal abordar és com fer que les biblioteques siguin importants i rellevants per a la societat en un futur tecnològic que ja és aquí. Quines polítiques bibliotecàries de país ens calen per tal de posicionar-les i integrar-les en les estratègies clau que Catalunya ha de plantejar-se per fer front a una nova cultura digital que s’aproxima sense cap regulació ni cap humanisme. Les biblioteques públiques, per les seves característiques, han d’estar en les agendes dels governs com a agents per educar i formar la població en les noves tecnologies i en la nova economia, en la llengua catalana i en la democràcia, que són els reptes clau que s’hauran de superar.

Com respondran les biblioteques en els pròxims anys a les noves necessitats d’informació dels usuaris quan els seus competidors són les grans empreses tecnològiques privades que ja tenen tota la informació digital i les nostres dades? Com integrar els algoritmes de la IA que no paren de crear continguts i serveis de tota mena sense destruir la creativitat humana i l’autoria de les seves obres? Com treballar conjuntament amb els escriptors i editors, tan importants fins ara en la cultura catalana, per superar aquest assetjament als creadors? Quin paper hauran d’assumir les biblioteques en la cada vegada més necessària formació de la població, especialment dels més desafavorits dels nostres barris? Com ajudar la gent gran en aquest tsunami tecnològic que els oblida permanentment? Només cal mirar què ha passat amb l’eliminació d’oficines bancàries i de caixers automàtics, per la qual molta gent ha quedat exclosa arran de la digitalització dels bancs.  

Les biblioteques públiques han de ser el primer servei públic perquè ningú quedi fora d’aquesta cursa i han de liderar una nova oferta de serveis formatius clau per als ciutadans: des de l’ús de les tecnologies i les IA fins a l’aprenentatge del català, que és el tret cultural més important de Catalunya, sense cap mena de dubte. La feina que tenen per davant és immensa. Aquests són els objectius estratègics que s’estan plantejant les noves biblioteques públiques dels països nòrdics, per exemple, i que Catalunya hauria ja d’analitzar i assumir.

Per fer tot això calen recursos, noves plantilles de professionals: la darrera modificació de la llei sobre les biblioteques públiques que va presentar la consellera de Cultura va en aquesta direcció, però no és suficient. Per tant, ens cal una llei molt més ambiciosa que plantegi una nova estructura i organització molt més simple i efectiva, un nou cos professional de bibliotecaris amb tecnòlegs i pedagogs de les biblioteques, una única xarxa amb direccions i lideratges eficients, alineada amb els governs però amb eixos i objectius únics. Per fer això es necessita una nova política bibliotecària i noves biblioteques per a tot el país.