litúrgia, esforç i enganyifa a l'hora d'escriure

CARLOTA GURT
Litúrgia, esforç i enganyifa a l'hora d'escriure
Arallegim
6|6|2026

Hi ha una pregunta que es repeteix sovint als escriptors; la fan els periodistes bons i els dolents (fins i tot a The Paris Review), la fan els lectors, la fan els aspirants a escriptor, la fan altres escriptors, la fan també els amics de l'escriptor; és una pregunta que apareix una vegada i una altra com si amagués el secret de l'èxit (o el fracàs) de l'autor o d'una obra. Ho puc entendre, esclar; de la mateixa manera que, si ens volem aprimar, li preguntem a l'amic que s'ha aprimat deu quilos com s'ho ha fet, imaginem que si volem escriure, podem fer el mateix: imitar una fórmula, un mètode. Reconec que també a mi m'interessa la pregunta; per més que no cregui en fórmules ni mètodes, de vegades pots aprofitar o adaptar alguna de les idees dels altres. La pregunta és: quan i on escrius?

Hi ha escriptors que escriuen al matí, d'altres al vespre —si bé n'hi ha menys que escriguin a primera hora de la tarda—, alguns en horaris intempestius (es veu que Murakami es lleva a les quatre de la matinada per escriure, que és més o menys l'hora que diuen que Dostoievski acabava d'escriure i es posava a dormir). Sobre el lloc on s'escriu també n'hi ha per a tots els gustos: casetes apartades (Woolf), habitacions folrades de suro (Proust), escriptoris amb pomes podrides (Schiller), bars (J.K. Rowling), hotels (Nabokov i el Fairmont Le Montreux Palace), biblioteques (Borges), places (Perec i la Place Saint-Sulpice). Alguns escriptors escriuen asseguts, altres estirats, uns quants drets. N'hi ha que necessiten silenci, n'hi ha que volen soroll continu (que és una altra mena de silenci). Existeixen els devots de l'escriptura a mà (i aquí entraríem en els fetitxes dels estris per escriure: plomes, llapis, bolis de determinada marca i color, etc.) i els que no poden prescindir de l'ordinador (i llavors: tipus de lletra, mida, espaiat, software i companyia).

Malgrat que les respostes no podrien ser més varaiades, es continua perseguint El Mètode. Els mateixos escriptors s'encapsulen en els seus rituals (aka manies), amb una fe gairebé supersticiosa: potser tenen por que si alteren el que els ha funcionat fins llavors, el resultat se'n ressenti. És per això que s'acaben creant mites al voltant d'aquest tema. Escriure esdevé llavors un cerimonial amb una litúrgia concreta: s'entra al santuari escollit i s'executen els ritus establerts. Escriure, en efecte, és un acte de fe.

 Escriure és com dormir

Quan m'ho  pregunten a mi —on i com escrius?—, responc que escric quan puc (gairebé mai, però, si escau, a l'hora que convingui, tot i que per motius pràctics, no pas supersticiosos, acaba sent en horari laboral stàndard), que escric a l'ordinador asseguda en una pilota de 65 cm de diàmetre (perquè la inestabilitat contribueix que no se m'atrofïi la musculatura i qui sap si les idees també). Però sempre repeteixo que escriure és com dormir: evidentment hi ha certs espais i condicions més òptimes per dormir —un llit, un entorn sense estridències—, però si tens son de veritat acabaràs dormint on sigui: a terra, al metro, a classe. Amb l'escriure passa el mateix; qui té necessitat d'escriure, acabarà escrivint on i com pugui. Per això, em rebel·lo contra el fetitxisme del ritual i el santuari. La litúrgia no fa escriptors, fa maniàtics.

Hi ha una altra pregunta que reiteradament fan als escriptors publicats o aquells que volen arribar a ser-ho, és una pregunta que fan tant estudiants de l'institut on has anat a fer una xerrada com adults que assisteixen a una conferència o que et demanen que els signis un llibre. La pregunta acostuma a anar precedida d'una introducció: m'agrada escriure, voldria ser escriptor, estic escrivint una novel·la, no sé com posar-m'hi, així que: com ho he de fer per ser escriptor? La resposta és ben simple. Per ser escriptor cal fer una sola cosa, una sola cosa que no té res a veure amb tenir pomes podrides a l'escriptori i asseure-s'hi a les tres en punt de la matinada amb una Remington Victor T. Sempre els dic que per escriure l'únic que cal és: escriure. Quina obvietat, oi? Cert, però és que sovint em fa l'efecte que hi ha persones que s'enderien tant amb el decorat que perden la perspectiva. Si vols escriure només cal que escriguis. La repetició és el millor (l'únic?) mètode: igual que una criatura quan comença a dibuixar fa cavalls que semblen gossos i és només gràcies a la perseverança i a fixar-se en els errors que la tècnica es va polint, també en l'escriure hi ha una part important de pràctica i revisió crítica.

Aquest mètode, però, és poc popular. Sempre es prefereixen mètodes miraculosos que prometin una obra mestra amb poc esforç —baixar deu quilos en una setmana—. Un altre dia ja parlarem de la tercera (absurda) pregunta recurrent: la inspiració.