el llibre vell

GEMMA BUSQUETS ROS
El llibre vell
El PuntAvui
5|6|2026

Era mitjan maig, però la xardor, impròpia de la primavera mediterrània fins ara coneguda i que només podria resistir qui ha crescut sota un porxo vora el Mississipí a glops de ginger ale, no va suposar cap impediment als lectors més àvids, al límit de la síndrome de Diògenes bibliòfila, perquè s’esperessin, impacients i civilitzats, abans de l’hora indicada pels organitzadors, a punt per acaparar, com si haguessin sentit la brama d’una nova alarma mundial, els llibres que encatifaven el carrer, il·luminats per la inclemència solar, que contribuïa a envellir la coberta i les pàgines gens virginals, que fan olor de fulla seca i ametlla, i amb una tipografia lil·liputenca. La meva vista de miop que transita cap a la presbícia ho recorda a cada frase que llegeixo de nit, al balcó, sense el gran angular de James Stewart a La finestra indiscreta, no per tafanejar qui passeja el gos, sinó perquè amb la llum del fanal puc guipar millor les aventures de Philip Marlowe. La dama del llac destacava de l’escampall pel groc mític de La Cua de Palla. Quan el vaig veure, entre El zoo d’en Pitus i L’ombra del vent, el vaig prendre veloç com una sprinter, perquè aquell groc va activar un calidoscopi sense retorn. Em costa despendre’m dels llibres que encara són a la meva habitació d’adolescent; els de La Cua de Palla, de L’Esparver, dels clàssics de la literatura de La Caixa i d’Edicions 62, dels compactes de colors d’Anagrama. Seria com desprendre’m d’una part de mi que malda per continuar essent.