«Les intuïcions se’m
tornen més clares amb l’esforç de transcriure-les en paraules. És en aquest
sentit, doncs, que escriure m’és una necessitat. D’una banda, perquè escriure
és una manera de no mentir el sentiment (la transfiguració involuntària de la
imaginació només és una manera d’arribar-hi), de l’altra, escric per la
incapacitat de comprendre, si no és a través del procés d’escriure. Si agafo un to hermètic és no només perquè el
principal és no mentir el sentiment sinó també perquè tinc incapacitat de
transcriure’l d’una manera clara sense
que el menteixi – mentir el pensament seria treure-li, al fet d’escriure, l’única
alegria que té. Així, molt sovint agafo un to involuntàriament hermètic, cosa
que trobo ben pesada en els altres. Un cop la cosa escrita, podria fredament
tornar-la més clara? Però és que soc tossuda. I, d’altra banda, respecto una
certa claredat pròpia del misteri natural, no substituïble per cap altra claredat.
I també perquè crec que la cosa s’aclareix sola amb el temps: igual que en un
got d’aigua un cop dipositat al fons el que sigui, l’aigua es torna clara. Si l’aigua no es torna mai neta, pitjor per a
mi. Accepto el risc. Accepto un risc molt més gran, com tothom que viu. I si
accepto el risc no és per llibertat arbitrària o inconsciència o arrogància:
cada dia que em desperto, fins i tot per costum, accepto el risc. Sempre he
tingut un profund sentit de l’aventura, i la paraula profund aquí vol dir
inherent. Aquest sentit de l’aventura és el que em dona el que tinc d’aproximació
més exempta i real en relació amb viure i, de rebot, amb escriure.»
Clarice Lispector. «Aventura». A: Restes de carnaval: antologia de contes. Comanegra, 2020.
