dijous, 26 de novembre de 2020

aventura


«Les intuïcions se’m tornen més clares amb l’esforç de transcriure-les en paraules. És en aquest sentit, doncs, que escriure m’és una necessitat. D’una banda, perquè escriure és una manera de no mentir el sentiment (la transfiguració involuntària de la imaginació només és una manera d’arribar-hi), de l’altra, escric per la incapacitat de comprendre, si no és a través del procés d’escriure.  Si agafo un to hermètic és no només perquè el principal és no mentir el sentiment sinó també perquè tinc incapacitat de transcriure’l  d’una manera clara sense que el menteixi – mentir el pensament seria treure-li, al fet d’escriure, l’única alegria que té. Així, molt sovint agafo un to involuntàriament hermètic, cosa que trobo ben pesada en els altres. Un cop la cosa escrita, podria fredament tornar-la més clara? Però és que soc tossuda. I, d’altra banda, respecto una certa claredat pròpia del misteri natural, no substituïble per cap altra claredat. I també perquè crec que la cosa s’aclareix sola amb el temps: igual que en un got d’aigua un cop dipositat al fons el que sigui, l’aigua es torna clara.  Si l’aigua no es torna mai neta, pitjor per a mi. Accepto el risc. Accepto un risc molt més gran, com tothom que viu. I si accepto el risc no és per llibertat arbitrària o inconsciència o arrogància: cada dia que em desperto, fins i tot per costum, accepto el risc. Sempre he tingut un profund sentit de l’aventura, i la paraula profund aquí vol dir inherent. Aquest sentit de l’aventura és el que em dona el que tinc d’aproximació més exempta i real en relació amb viure i, de rebot, amb escriure.»

 

Clarice Lispector. «Aventura». A: Restes de carnaval: antologia de contes. Comanegra, 2020. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada