antenes invisibles

«No he trobat mai estimulants els altres escriptors. He sentit autors que deien això mateix, i no crec que sigui per gelosia o desconfiança. Pel que sé, els escriptors francesos no solen sentir-se així, i els agrada reunir-se per parlar de les seves obres. A mi no se m'acut res pitjor o més perillós que parlar de les meves obres amb un altre escriptor: em provocaria la molesta sensació d'estar exposada. Això que l'autor no parli de la seva obra amb altra gent és una actitud més aviat anglosaxona i americana, i és evident que jo la tinc interioritzada. Em penso que la incomoditat mútua entre escriptors s'explica pel fet que, si escriuen ficció, tots es troben d'alguna manera en el mateix pla. Les seves antenes invisibles s'estenen buscant les mateixes vibracions en l'aire; o, per fer servir una metàfora més pròpia de golafres, neden a la mateixa profunditat, amb la boca ben oberta per empassar-se els mateixos corrents de plàncton. Jo m'entenc molt més bé amb els pintors, i la pintura és l'art més estretament lligat a l'escriptura. Els pintors estan acostumats a fer servir els ulls, i és bo que un escriptor faci el mateix.»

 

Patricia Highsmith. Suspens: construcció de la trama i escriptura. Traducció d'Alba Dedeu. L'Altra Editorial, 2021. P. 30.

 

el germen d'una idea

«La primera persona a qui hauries d'intentar complaure, en escriure un llibre, és a tu mateix. Si et pots divertir durant tot el temps que cal per escriure un llibre, ja hi haurà temps, després, perquè vinguin els editors i els lectors.

Tota història amb un plantejament, un nus i un desenllaç té suspens; se suposa que una història de suspens en té més. En aquest volum faré servir les paraules suspens i intriga tal com es fan servir en el gremi editorial per referir-me a històries amb una amenaça d'acció física violenta i de perill, o al perill i l'acció en si mateixos. Una altra característica de la història de suspens és que proporciona entreteniment d'una manera dinàmica i normalment superficial. No esperes trobar-hi pensament profund, ni parts llargues sense acció. Però la bellesa d'aquest gènere és que l'autor pot escriure pensaments profunds i deixar algunes parts sense acció física, si li ve de gust, perquè el marc és una història essencialment dinàmica. Crim i càstig és un exemple perfecte d'això. De fet, em sembla que la majoria dels llibres de Dostoievski es considerarien llibres de suspens, si es publiquessin avui per primera vegada. Arran dels costos de producció, però, li demanarien que els retallés.»

Patricia Highsmith. Suspens: construcció de la trama i escriptura. Traducció d'Alba Dedeu. L'Altra Editorial, 2021. P. 21.