bertrana segons calders

PERE CALDERS

Prudenci Bertrana dins la novel·la contemporània

Serra d'or

Agost 1968

Una de les maneres de jutjar la importància d'un escriptor és la seva capacitat de despertar o de confirmar vocacions joves. En aquest sentit, tinc la sort (abans era costum de posar un ai las! a continuació de la frase) de poder servir de testimoni directe: en Prudenci Bertrana fou un dels autors que m'incitaren a escriure. No ho dic pas com a cosa digna de celebració però a mi em desperta molts records. La lectura de Proses bàrbares i d'El meu amic Pellini i altres contes em va fer un gran efecte. A disset anys, Josafat m'ocasionà una torbació de moltes facetes. Jo! (memòries d'un metge filòsof) va impressionar-me fortament; amb un grup de companys de Llotja acabàvem d'assistir a un cicle de conferències a càrrec del doctor Diego Ruiz. Gairebé simultàniament amb un dels escàndols provocats pel llibre, que ens tenia interessadíssims, entràvem en contacte amb la figura contorbadora del protagonista. La literatura i la vida se'ns presentaven alhora i nosaltres teníem moltes possibilitats d'admiració.

Després, les relectures, amb el to crític que acostumen a prendre a mesura que una persona es fa gran, m'han reservat sorpreses. Ara em sembla mentida que en el mateix any, 1906, en Bertrana pogués escriure un llibre poc convincent com Crisàlides i un d'important com és Josafat.

L'hereu, que acabava de guanyar el premi Crexells de l'any 1931, va agradar-me, no dubtava gens que era un llibre excel·lent. L'he rellegit fa pocs mesos i hi he trobat la barreja d'ingenuïtat i de força que em semblava increïble en comparar Crisàlides amb Josafat. No sé què hi ha d'autobiogràfic i d'imaginari en cada part de l'obra, però m'atreviria —a vegades un hom s'arrisca sense encomanar-se a ningú— a assenyalar la veritat i la ficció de cada pàgina. Em sembla que en Bertrana era un mal inventor i un extraordinari observador. L'estada de l'Innocenci Aspriu a Barcelona i els seus amors amb la noia que hi conviu tendeixen a l'estil fulletonesc i sentimental. En canvi, les pàgines del retorn a la masia, les escenes camperoles i, sobretot, la descripció de les caceres, trobo que tenen una plena validesa.

Les Proses bàrbares i El meu amic Pellini i altres contes proporcionaran, crec jo, material permanent a les antologies de la narrativa catalana. Em consta —perquè n'he fet la prova— que Jo! encara impressiona la joventut, i fins i tot la iconoclasta com cal i amb un afuat esperit de censura. Les altres obre no tant, o sense unanimitat. Poc o molt, això es deu poder dir de qualsevol gran escriptor.

En resum: tinc el convenciment que la importància d'en Prudenci Bertrana dins la nostra narrativa és un valor històric, que fa de mal limitar a una pregunta que es refereix, només a l'època contemporània.

l'oblit

En una ocasión preguntaron al escritor Pere Calders cuándo escribiría sus memorias. Calders respondió que aún no, que era demasiado pronto porque todavía recordaba muchas cosas. Sólo habiendo olvidado tu vida por completo eres capaz de rememorarlo todo como mejor pudo haber sucedido. Una vez más, el gran Calders tenía razón.

Quim Monzó. El olvido. La Vanguardia Magazine 5|3|2017.

l'home i les seves lletres

[...] Vaig conèixer en Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi fa joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d'enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d'Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l'hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s'hi molt, no les encén així com així. 

És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d'unes procedències i d'unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l'atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d'allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè Jesús Moncada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.

[...] Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d'aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions sòcio-econòmiques) el món de la seva infantesa.

[...] Si ho esmento ara, en obrir les portes d'una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot. Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d'esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura.

Però els motius apuntats eren tan sols una incitació -ho repeteixo- perquè en Moncada no es proposa d'ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l'empar d'enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l'idioma, els tombants de l'època i, és clar, l'home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s'hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d'una espurna d'humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges. El resultat és altament gratificador: hi ha contes seus que podrien figurar amb plena dignitat en qualsevol antologia del gènere i els altres, tota la resta, retenen amb vivesa l'atenció del lector...

Pere Calders. Pròleg a: Jesús Moncada. Històries de la mà esquerra. La Magrana, 1981.

sales calders tísner

L'Any Sales Calders Tísner, que vol commemorar el centenari del naixement dels tres escriptors, és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya sota la coordinació de la comissària Laura Borràs. Les vides i obres dels tres escriptors barcelonins seran presents a la ciutat i a altres llocs de Catalunya a través de conferències, rutes literàries, clubs de lectura, taules rodones, espectacles poètics i  teatrals,  exposicions, activitats escolars, blocs i piulades.

Aquí, la web oficial.