llegir, tocar, escoltar

ALANA S. PORTERO
Llegir, tocar, escoltar
abril
Suplement literari de prensa ibérica
22|2|2025

La conversa entre lectors i lectores d'un mateix llibre sempre produeix resultats magnífics, és un formiguer d'idees entorn d'una mateixa història que, d'alguna manera, la transformen, l'estiren o la retorcen, sovint atorgant-li intencions que mai van estar sobre l'escriptori quan va ser escrita. Per a una escriptora és una experiència molt important prestar atenció al que els seus lectors han de dir de la seva obra, és una manera de conèixer-se a si mateixa i de valorar el mateix treball sota criteris que mai hagués imaginat poder aplicar a la seva literatura.

A més de la col·laboració dels lectors, el format en el qual es llegeix un llibre també contribueix a la seva percepció. ¿És igual llegir sobre paper que sobre pantalla? ¿És comparable la lectura amb l'escolta? ¿La lectura en braille, en què intervé el tacte, fa que els llibres s'experimentin d'una manera diferent del dels altres formats?

Una, com a irredempta stanislavskiana, sap que el gest precedeix l'emoció, i que no és el mateix llegir al metro que fer-ho a casa, sota una manta, un dia de pluja torrencial. El que ens envolta i com ens adaptem a això amb la nostra postura i altres decisions físiques, estètiques i sensorials, ens condiciona.

La setmana passada vaig tenir l'oportunitat de conversar amb una lectora condicionada per una severa discapacitat visual, em va explicar que havia disfrutat molt de la meva novel·la, però que la meva locució —ella naturalment llegeix utilitzant audiollibres— a l'estar interpretada en el sentit més estricte del terme, és a dir, amb cert treball actoral en la declamació, dirigia d'alguna manera la seva experiència i la portava de la mà de manera una mica paternalista pel text. I tenia raó.

Acostumo a escoltar audiollibres d'obres que ja he llegit en format normatiu, ho faig més com a relaxació que com a relectura, fa un mes que m'ajec amb la magnífica veu i interpretació de Miguel Ángel Jenner narrant El senyor dels anells, conec molt bé el text i disfruto de l'escolta gairebé de manera infantil, com un conte abans de dormir explicat per un gegant bo o un pare dolç. Però abans vaig tenir l'oportunitat de llegir per mi mateixa l'obra i el privilegi de permetre que l'emoció es col·loqués als llocs en els quals jo, com a lectora, li deixava espai.

Em pregunto si és possible una veritable edició inclusiva, si la intenció dramàtica que es posa, per exemple, a les locucions dels audiollibres, pot arribar a ser un gest paternalista des del món capaç que no respon exactament a les necessitats de lectors i lectores amb discapacitat. Tampoc nego que aquesta intenció no sigui ben rebuda, és una pregunta que han de contestar els que utilitzen aquest o altres formats, però que és obligació nostra posar a sobre de la taula.

Si somio amb una tarda de lectura en què llamps, pluja i trons, m'acompanyin des de l'altre costat de la finestra tancada de casa meva, ¿Amb què somia la lectora cega? ¿Quines són les condicions de lectura perfectes per a ella i com podem posar-li més fàcil aconseguir-les? Llegir és un acte d'intimitat meravellós i com a tal hauria de cuidar-se. Llegir és estar a soles amb una història, és no haver de donar explicacions de com es rep o què et passa en aquest intercanvi, llegir és un gest privat, càlid, tothom hauria de poder decidir com fer-ho, convocar l'emoció lliurement, amb els mínims obstacles possibles. Convé pensar-hi.

 

abans o després de dinar

 

MÀRIUS SERRA
Abans o després de dinar
La Vanguardia
29|10|2022

Dickens començava les presentacions amb un prec als assistents: "Imagineu-vos que esteu voltats per un petit grup d'amics que s'ha aplegat per escoltar un conte". Ho explica Meghan Cox Gurdon a La màgia de llegir en veu alta (Viena, en castellà Urano), un text que parteix de la seva experiència acumulada durant vint anys: a) exercint la crítica literària setmanal de llibres infantils a The Wall Street Journal i b) llegint en veu alta una hora al dia als seus cinc fills. Hi relata els avantatges de la lectura compartida, fent èmfasi en el grau d'intimitat obtingut entre pares i fills, i també ofereix una àmplia selecció de textos llegibles, però no es limita a l'experiència personal. Destaca un estudi clínic fet pel grup de recerca de l'hospital infantil de Cincinnati sobre el comportament cerebral entre tres i cinc anys. Els investigadors analitzen cinc zones del cervell infantil quan a) els expliquen un conte oralment, b) també els mostren les il·lustracions i c) els fan mirar un vídeo. La percepció auditiva del conte activa les xarxes cerebrals i la relació de les paraules amb les il·lustracions augmenta molt les connexions neuronals, però quan la canalla mira la pantalla l'activitat es desploma. Tot és percepció visual, sense cap connexió amb les xarxes cerebrals que impliquen aprenentatge, i la zona de la imaginació cau en picat. Els investigadors conclouen que la lectura amb veu alta d'un conte il·lustrat és el punt òptim per reforçar les connexions que els permetran processar narratives més complexes.

Les dades que dona sobre la reducció de la comprensió lectora són preocupants. Cox recupera el concepte de la "bretxa de vocabulari", encunyat en els noranta, per reivindicar la lectura en veu alta en totes les seves facetes. Val a dir que els angloparlants la practiquen amb més fervor que nosaltres. Moltes presentacions de llibres de narrativa inclouen la lectura de llargs fragments del text i els primers audiollibres, pensats per a públic invident, van ser en anglès: l'Evangeli segons sant Joan i Tifó de Conrad. Aquí cada cop se'n publiquen més. La meva amiga Rosa Alarcón, d'ençà que la síndrome de Meige li abaixa les parpelles de manera involuntària, ha descobert que pot continuar llegint gràcies als audiollibres. També el Grup Enciclopèdia organitza cada any el concurs escolar Veualta, però els veritables pioners de la lectura compartida cal buscar-los a les comunitats religioses. A l'hora de dinar, els monjos de Montserrat no sintonitzen el TN de TV3 ni escolten les esbojarrades entrevistes de Marc Giró al Vostè primer de RAC1, sinó que remenen el bigoti al refectori mentre un altre membre de la comunitat els llegeix en veu alta textos acuradament triats. Sempre m'he preguntat si aquest lector dina abans o després de posar-se a llegir.

donants de veu

 

La campanya Donants de veu té com a propòsit crear una xarxa de 100 persones voluntàries, enregistrar i editar 100 audiolectures de les obres clàssiques de la literatura catalana i publicar-les a espais web i plataformes obertes perquè tothom qui ho vulgui pugui escoltar-les i gaudir-ne.

El repte durarà 100 dies i acabarà el 30 de juliol de 2021.

 

Donants de veu. Lletra Uoc.

escoltar no és llegir

LLUÍS-A. BAULENAS
Llibres ‘conyàs’?
Ara llegim
3|2|2018

Isabel Sucunza, que exerceix l’ofici de risc de llibretera, al seu article “Hàbits lectors”, publicat a Elnacional.cat el 22 de gener passat, criticava les generalitzacions absurdes que fomentaven informes com ara el Baròmetre d’hàbits de lectura i de compra de llibres, acabat de publicar per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya. Fixeu-vos en un dels paràgrafs d’Isabel Sucunza: “No és que la gent no llegeixi perquè els llibres exigeixin concentració i recolliment, és que la gent no llegeix perquè, en pensar això que nosaltres mateixos, els que sí que llegim, els diem, pensa que els llibres són un conyàs i que la lectura suposa una frenada del ritme vital que no tothom es pot permetre…” Hi estem totalment d’acord. Però això és la guerra. Què podem fer per no comunicar aquesta imatge falsa que el llibre et “frena el ritme vital”? I quan diem llibre volem dir lectura. Des d’aquí ho repetim un cop i un altre: es tracta d’imposar modes. I aquí, la indústria és totpoderosa.

QUÈ ME’N DIEU DELS AUDIOLLIBRES?

Ara mateix s’està publicitant amb una gran disposició de mitjans (cosa que implica, òbviament, una gran inversió econòmica) una nova aplicació que et permet accedir als “audiollibres”. L’anunci et mostra gent fent fúting que en comptes d’escoltar música “escolta” una novel·la. L’empresa es diu Storytel i et regala catorze dies gratis de “lectures” escoltades. El fons de què disposa és espectacular i en tots els gèneres. Són provatures de la indústria de l’entreteniment i, en el fons, són com les botigues que s’obren al centre de Barcelona: inversió inicial, tres mesos per veure si funciona i, si no, tancat i barrat, amb assumpció de pèrdues que, d’altra banda, ja estaven previstes. Storytel t’ofereix com a nou un producte que és més vell que l’anar a peu, tal com se sol dir. I intenten penetrar en un mercat tradicionalment impermeable a aquest suport com és l’espanyol, on sempre ha fracassat (al contrari de països com França i Alemanya, de llarga tradició en aquest aspecte). Tornant a Isabel Sucunza, aquesta gent et comuniquen que davant el “ conyàs ” que és llegir un llibre, t’ofereixen una alternativa moderna (ei, és una apli!) a la lectura “tradicional”. Què pots fer-hi? La guerra?