Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dins els llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dins els llibres. Mostrar tots els missatges

divendres, 30 de maig del 2025

un corrent d'aire

 

JUAN JOSÉ MILLÀS
Una corriente de aire
El País
23|5|2025

Hace tiempo, al sacar una novela de un estante de la librería, descubrí el cadáver de un moscardón. Debía de llevar ahí todo el invierno. Lo recogí con una hoja de papel y estuve un buen rato observándolo con la lupa. En el mundo de los insectos, dada su corpulencia moral, podría haber sido ministro, pongamos que ministro del Interior, incluso de Cultura. Lo digo en serio: parecía haber tenido grandes responsabilidades cuando estaba vivo. Me pregunté si las moscas eran moscas por falta de ambición o porque su naturaleza, aunque semejante a la de los moscardones, era distinta. Hice averiguaciones y comprendí que una mosca, por mucho que se esforzara, jamás podría llegar a ministra del Inteior o de Cultura.
Lo observé tanto y tanto que me familiaricé con él y me dio pena tirarlo a la basura. No le hacía daño a nadie, así que volví a dejarlo donde estaba y respeté su intimidad introduciendo de nuevo la novela en su sitio. No sabe uno qué hay detrás de los libros. Muchas veces no sabemos ni lo que tienen dentro. Quiero decir que lees uno hoy y te quedas igual que antes de abrirlo. Lo coges dentro de un año, sin embargo, y te cambia la vida. Me pregunté si las novelas eran novelas por falta de ambición. ¿Podría una novela voluntariosa alcanzar la categoría de ensayo? Algunos autores aseguraban que sí, que una novela buena venía a ser un ensayo tonto, pero otros les asignaban naturalezas diferentes. No sé.
El caso es que me acostaba y me despertaba pensando en el moscardón, que se había convertido en una especie de fetiche al que otorgaba un poder simbólico desproporcionado con relación a su tamaño. Había algo simbólico en la entereza del difunto. Era un muerto con una voluntad férrea de fallecido. No aspiraba a nada más ni a nada menos. Se conformaba con su condición. Un día desapareció, quizá aspirado por una corriente interna de aire. Tal vez se desplazó a la zona del ensayo. O de la poesía.

divendres, 11 d’octubre del 2024

dissabte, 21 de setembre del 2024

trobat als llibres

 

Petits tresors amagats dins els llibres
El culturista


Notes manuscrites, felicitacions personals, cromos, algun bitllet, fotografies variades, entrades d’espectacles, fulles i pètals secs, bossetes de sucre gastades, adhesius diversos, cartes de baralla… Qui no s’ha trobat mai, obrint un llibre vell o d’una biblioteca, alguna d’aquestes sorpreses oblidades pels lectors que ens han precedit? Us sona, oi, aquesta situació? Doncs a la Biblioteca Pública d’Oakland, a Califòrnia, sembla que en són fins i tot experts, de tantes coses que han trobat als llibres retornats, i han volgut fer un pas més aplegant tots els tresors descoberts en una pàgina especial a la seva web.

A Found in a Library Book, ja ho veureu, hi podeu descobrir totes aquestes coses oblidades que esmentàvem al principi, i moltíssimes més, cadascuna amb la seva pròpia fitxa i fotografia. A més d’oferir-nos aquesta originalíssima exposició virtual (que de tant en tant es converteix en física…), la gent de la biblioteca d’Oakland també està intrigada per saber què inspira als internautes cada ítem indexat i classificat a la seva web… com aquest tiquet del bus turístic de Barcelona!


divendres, 28 de juny del 2024

coses que es troben dins dels llibres

 


Arxiu Municipal de Barcelona. 

L’Elisa, una arxivera, treballa en l’actualització de la descripció, l'anàlisi del contingut i la revisió de l'estat de conservació del volum 109 de la sèrie Enfilams de la Taula de Canvi. I de sobte, patapam, entre les pàgines del volum troba un ganivet amb la punta esbiaixada. Té una marca: sembla una flor de lis, possiblement del ferrer fabricant, diuen.

Aquí podeu llegir el fil complet de Truiter (Twitter), ara Ecs (X).



diumenge, 14 de març del 2021

coses que es poden trobar dins dels llibres


...pèls, sorra, pols (normalment de terra seca, però també de curri o d'altres espècies), taques (les de cafè són les més freqüents i identificables a ull nu; d'altres requeririen una prova d'ADN), cendra, insectes (vius o morts), borrissols, cosa d'origen vegetal (flors, pètals, trèvols, espigues), bitllets de transport públic (o de loteria o de paper moneda de països llunyans), entrades (d'espectacles, de museus...), receptes mèdiques, factures vàries, plomes d'ocell, palets de gelat, tiquets d'aparcament, calendaris, comprovants d'operacions bancàries, llumins, escuradents, targetes de visita, multes de trànsit, etiquetes, esqueles, llistes de la compra, cartes personals (cada cop menys habitual), naips, fotografies més o menys compromeses (turístiques, de celebracions familiars, de dones en negligé), estampes de la mare de déu de la medalla miraculosa, fils, retalls de tela, alguna postal...

Aquest és l'inventari que he anat confegint —a peu del taulell— al llarg de vint-i-quatre anys. Res que pugui competir amb la llenca de cansalada, l'ou ferrat (molt ressec) o el condó usat d'aquests companys de gremi.


dimarts, 3 de desembre del 2019

coses que es poden trobar dins dels llibres


«Dentro de una edición antigua y medio ajada de “La dama de blanco” de Wilkie Collins -que fue la primera novela que leí del autor, y culpable de mi amor incondicional por él-, encontré una nota manuscrita del anterior lector que había tomado el libro prestado de la biblioteca. En aquel momento -debía de ser en los primeros 80- los libros en préstamo venían con una ficha que se adhería a la tapa posterior, donde figuraba los nombres de los sucesivos lectores que se lo habían llevado. Imaginé que era el último, pero en realidad la carta no traía firma. Del último préstamo de aquel libro hacía más de diez años. La carta solo decía que quienquiera que fuera le agradecía a Collins el haber contado aquella historia que tanto se parecía a la suya en lo trágico y en lo incomprendida. Creo que hablaba también de amores imposibles y de hijos ilegítimos, o algo igual de novelesco y victoriano, que no sé si me he inventado o he olvidado. El caso es que dejé la carta donde estaba y la devolví junto con el ejemplar a la biblioteca. Durante mucho tiempo me arrepentí mucho tiempo de no habérmela quedado. Hasta que decidí regresar, pedir de nuevo la novela (en dos volúmenes) y buscarla, pero ya no estaba allí. Sea como sea, aquella carta hablaba de muchas cosas, pero también del poder de la literatura. Y fue decisiva para mi vocación de escritora.»

Care Santos. «El poder de la literatura». A: «Siete escritores celebran el Día Internacional de las Bibliotecas». El Cultural. 24|10|2019.