entrevista amb la saucier

SÍLVIA MARIMON MOLAS
Jocelyn Saucier
Entrevista
Arallegim
6|4|2024

Els protagonistes de Plovien ocells, de Jocelyne Saucier, són ancians que han decidit viure els seus últims anys en un entorn salvatge, als boscos canadencs. L'escriptora canadenca reflexiona sobre fer-se gran, el dret a escollir com viure els últims dies i l'angoixa d'imposar la felicitat. La seva és una mirada optimista i els seus ancians són autònoms i lliures.

Als boscos del nord del Canadà es pot desaparèixer. És el que pretenen els protagonistes de Plovien ocells, de l'escriptora canadenca Jocelyne Saucier (Nova Brunswick, 1948) i que ha traduït al català Marta Hernández Pibernat. Són tres ancians que viuen en cabanes de fusta sense aigua corrent ni electricitat però que són perfectament autònoms i saben sortir-se'n en un entorn salvatge. Als tres se'ls unirà una altra anciana, la Marie-Desneige, que s'ha passat pràcticament tota l'edat adulta en un psiquiàtric. Saucier ja parlava de fugues i desaparicions a A tren perdut a través de la història de la Gladys, una dona gran que deixava la seva vida, pujava a un tren i desapareixia per sempre. Plovien ocells és una fugida al bosc però sobretot és una novel·la sobre la llibertat. Són ancians que volen escollir com viure i també com morir.

¿La llibertat només es pot trobar al marge de la societat?

No, jo crec que tots podem trobar el nostre espai de llibertat. El meu és l'escriptura...Altres persones poden trobar la seva llibertat d'altres maneres. Però és cert que els tres ancians del llibre fugen al bosc per viure segons les seves pròpies lleis. Tampoc és fàcil viure al bosc. Se n'ha de tenir un coneixement íntim i s'ha d'estar bé de salut. Al nord del Canadà hi viuen ermitans com els protagonistes del llibre. Conec casos reals. Vaig conèixer una dona ermitana. Vivia sola a la casa que havia estat dels seus pares. Jo soc d'una regió del Canadà, al nord del Quebec, on hi ha grans extensions de terreny i pocs habitants. Per arribar-hi s'han de creuar 200 quilòmetres de bosc. Tenim un fort sentiment de llibertat i instint de supervivència.

Al llibre també hi és present la mort, o més aviat l'acceptació de la mort, i el dret a decidir com morir.

Crec que a partir d'una edat t'has de preparar per a la mort. Jo no vull viure més de cent anys, s'ha de deixar espai per als altres.

La nostra societat fa bastant el contrari; fa els impossibles per allargar la joventut i la vida.

Sí, però crec que ens hem de preparar de manera col·lectiva per a la mort. Al Quebec es pot escollir en quin moment has de morir en cas d'una malaltia terminal o demències com l'Alzheimer. Hi va haver un gran debat social surant anys. Aquests debats també ajuden a ser conscients de la mort i a preparar-nos socialment.

I com ens hem de preparar per a la mort?

T'explicaré una història. Jo tenia una amiga que tenia càncer. Quan ja arribava el final, el metge li va dir que li donaria un sedant perquè no s'adonés de res, i ella va demanar viure la mort. Ser conscient del seu final. Hi ha dos moments importants a la vida. El naixement i la mort. Jo no puc recordar el naixement però vull saber com és morir. Vull viure la meva mort. La meva amiga va morir amb acceptació i dignitat. Érem tres amigues i vam estar amb ella fins al final.

Tant en aquesta novel·la com en l'anterior els protagonistes busquen la felicitat lluny de la família.

És veritat. Són coses meves. Si hi ha felicitat dins la família molt bé, però si no n'hi ha, l'has de buscar en un altre lloc. Durant anys em vaig preguntar si trobar-la era l'objectiu de la vida. I era un problema. Ara ja no em pregunto si soc feliç o no, perquè penso que la millor manera de ser feliç és no preguntar-s'ho constantment. Tampoc es pot demanar a una persona que no és feliç que ho sigui, com si fos una obligació. Això és molt típic sobretot dels Estats Units. Aquesta imatge que hem nascut amb un somriure i que hem d'estar sempre somrient. Hi ha una pressió per ser feliços: si no ho ets, és un fracàs teu i dels altres. És el que li passa a la Gladys d'A tren perdut. Ella és mare i creu que el fet que la seva filla no sigui feliç és un fracàs seu.

A la Marie-Desneige [en català seria la Maria de la Neu] la tanquen quan té 16 anys en un psiquiàtric i en surt quan en té més de 80. És un personatge real?

Sí, era una tieta meva. La vaig anar a veure i compartia habitació amb una deficient intel·lectual. La meva tieta sabia com em deia jo, com es deien els meus germans, els meus nebots. Tocava el piano. La meva manera de fer justícia ha estat donar-li llibertat a la novel·la. Cada persona que obri el llibre veurà el seu nom i aquest és el meu homenatge.

Els ancians del llibre viuen aquesta última etapa molt intensament.

Sí, em fa molta pena que a vegades se'ls tracti de manera tan condescendent, com si fossin nens, nens vells. A les pel·lícules, als llibres, se'ls mira amb llàstima i es parla de dol però no de llibertat. Els ancians tenen tota una vida a dins, molts records. Si quan arribi als 80 soc menys autònoma i visc a la ciutat, voldré tenir una gran finestra al costat perquè vull continuar mirant el que passa al meu voltant.

solitud, vellesa i mort

RICARDO MARTÍNEZ LLORCA
'Y llovieron pájaros', de Jocelyn Saucier
Culturamas
25|5|2018

¿Qué harías si a los ochenta se repitiera la crisis de la mediana edad y tuvieras que tomar una decisión junto a tus dos mejores amigos? Entre los tres casi sumas la salud suficiente como para apartarte del mundanal ruido y formar una sociedad que apenas precise de lo externo para sustentarse. Un poco de trabajo propio, el dinero de las pensiones y lo que se consigue gracias a una plantación de marihuana, les bastaría a estos individuos, que habitan en un lugar por donde no pasa ninguna carretera, en mitad de un lago. Eligen ser desconocidos para huir, esconderse y saberse algo imprescindible como para sentirse libre, que es valerse por sí mismo. Pero la edad no perdona y uno de ellos ha fallecido. Como tampoco perdona la superpoblación, y hasta donde ellos habitan, tras un hotel fracasado y las lanzas del bosque, también arriban otras personas. Una chica que se dedica a la fotografía o una anciana que presume de haber superado los cien años, una arrogancia que sustituye a la juventud, transformarán ese retiro, esa forma de retiro que ha sido tratada por varios autores. Dado que los primeros capítulos están narrados desde el punto de vista de alguno de los personajes, las voces se alternan y nos pueden recordar a Faulkner o a Mac Carthy, pero también a Svevo o a Musil. De todos ellos bebe este tratado sobre la soledad, la vejez, la muerte y el crepúsculo.

Conocemos parcialmente a estos personajes, de forma fragmentada. La estructura sirve para crear leyendas, dado que nos tenemos que imaginar lo que no ven los otros, pero también para crear confusión e intriga, pues al último momento de una vida, que es el que se supone que ellos están padeciendo, se le atribuye la calidad de la congelación. Y, sin embargo, hay movimiento. Sirva como ejemplo los fenómenos atmosféricos que les obligan a tomar decisiones, pues son extremos: las heladas del invierno, las tormentas y aguaceros, y, aunque no se trate de un fenómeno atmosférico, el fuego que consume el bosque. Y también está el amor o el desamor, o lo que sea que sustituye al amor. Cuando llegamos a estos capítulos, el narrador ya no participa de la acción. Es un observador de la pequeña comunidad en la que participan dos ancianos y dos mujeres que rompen la serena e inútil estabilidad en la que pusieron la fe los protagonistas. Una alejada de ellos por varias generaciones, la otra, al parecer, procedente de un manicomio.

Hay más habitantes en este remoto rincón del mundo. Hay algún fantasma de algún antiguo morador, superviviente de la catástrofe de los fuegos, y sus hijas gemelas. Y todo con una intriga que basta para que la fotógrafa se empeñe en hacer de sus disparos un museo, como si lo que nos describiera no es algo que es posible que suceda en la actualidad, sino que haya existido en el pasado, y de lo que apenas podamos ver reflejada alguna estampa. Un conocimiento parcial en el que no sabemos qué es lo que existe y qué es lo que pudo haber sido. Una novela en la que, en definitiva participará la imaginación del lector.

l'últim tram de la vida

ANNA BALLBONA.
Plovien ocells
Serra d'or
Núm. 791
Novembre 2025

L'últim Premi Llibreter d'Altres Literatures és una sorprenent novel·la de múltiples capes i de punts de vista canviants, que desfà les costures de l'etiqueta de narrativa natural. Hi ha tres avis que han triat viure en una remota zona de boscos. Hi ha una periodista que investiga uns incendis devastadors que hi van tenir lloc dècades abans. I finalment, hi ha una àvia que surt del captiveri en què ha viscut per sumar-se a aquesta vida al marge i, alhora, per capgirar-ne l'aparent quietud que tenia fins aleshores. Una veu narradora omniscient els relliga a tots i aporta un significat existencial i una força vitalista al periple de la tropa.

Els boscos són el context on batega la tria per com viure i per com morir, per com passar els últims dies de la vida. Metafòricament, sembla que la novel·la s'obri pas entre l'espessor de la boscúria per arribar a comprendre històries molt diferents, tant dels antics incendis com d'aquests nous pobladors i les seves raons i formes de vida. En aquesta acció d'obrir-se pas, que fa la periodista, però també el lector, tanta empremta deixa la necessitat de narrar i reconstruir la història com la de respectar-la. Plovien ocells transpira un alè de llibertat especial, que escapa a qualsevol lloc obvi sobre grans paisatges i que, en canvi, posa el focus d'una manera inesperada i audaç en l'envelliment i en l'últim tram de la vida. És d'aquella mena de llibres que trenca les expectatives que anuncia d'entrada per oferir-ne d'altres imprevistes, que deixen marca.

L'autora, Jocelyne Saucier, va néixer en una important regió forestal del Quebec i aquesta novel·la, adaptada al cinema, li va reportar nombrosos reconeixements.

 

la tria dels llibreters

SÍLVIA MARIMON MOLAS
Aquests són els llibres preferits dels llibreters catalans
Ara
17|6|2025

[...] L'autora canadenca Jocelyne Saucier ha estat premiada per Plovien ocells (Ed. Minúscula). Saucier trasllada el lector al Canadà més salvatge per narrar una història sobre ancians que viuen de manera autònoma sense electricitat ni aigua potable. És una fugida al bosc, però sobretot és una novel·la sobre la llibertat, perquè són ancians que volen escollir com viure i també com morir. "És una història breu, poètica i d'una gran bellesa, on l'amor i la llibertat es donen la mà en un entorn de calma, amistat i el pas del temps des de la serenitat i el record", valora el jurat. L'editora de Minúscula, Valeria Bergalli, ha reivindicat els llibres com el de Saucier, que "troben un lloc al cor dels lectors i això no sempre vol dir que tinguin èxit entre moltes cometes". Bergalli recordava com en un club de lectura, una lectora va exclamar que després de llegir el llibre sí que es volia fer vella perquè la novel·la desvincula la vellesa d'atributs negatius com la malaltia i la dependència...