«Woolf tenia més o menys els mateixos anys que James Joyce, les seves preocupacions estètiques eren paral·leles, no hi havia ningú més preparat que ella per entendre l'aferrissada penetració de les coses opaques que Joyce perseguia a través de Ulisses. I a ella li hauria agradat trobar que Ulisses era un gran llibre. El dimecres 16 d'agost de 1922 (l'any de la publicació d'Ulisses), Virginia Woolf va escriure en el seu Diari: «Hauria de llegir Ulisses i fer-me'n una opinió a favor o en contra. He llegit ja dues-centes pàgines, amb prou feines una tercera part; m'he sentit successivament divertida, excitada, interessada pels dos o tres primers capítols...fins al final de l'escena del cementiri; després, atabalada, avorrida, irritada i decebuda per aquest estudiant malaltís que no para de rascar-se els grans. I Tom, el gran Tom (es refereix a T.S. Eliot) el posa en el mateix pla que Guerra i Pau. Un llibre bàrbar, subalimentat, vet aquí com el trobo jo!, el llibre d'un autodidacte i ja sabem com són aquesta gent, pesats, preocupats per si mateixos, insistents, grollers, descarats i finalment repugnants. Si podem tenir la carn cuita, per què ens l'hem de menjat crua? Però Tom és un home anèmic, i la sang li sembla glòria. Jo, en canvi, com que soc gairebé normal retornaré als clàssics. Potser canviaré de parer més tard. No comprometo la meva sagacitat crítica. Planto un bastó a terra a la pàgina 200».
Maria Aurèlia Capmany. Pedra de toc. Laie, 2018. P. 36.
