set anys a davos

En La montaña mágica de Thomas Mann, un joven de nombre Hans Castorp llega a un sanatorio suizo para hacer una visita de tres semanas a su primo tuberculoso. Aunque Castorp no padece la enfermedad, por algún motivo acaba permaneciendo siete años en el sanatorio. La trama de La montaña mágica es un reflejo de la historia de su composición: Mann planeaba escribir un relato corto, pero acabó engendrando una novela de 1.200 páginas. A pesar de la complejidad de la obra, la cuestión fundamental es muy simple: ¿Cómo acaba pasando siete años en un sanatorio para tuberculosos un hombre que en realidad no está aquejado de tal dolencia?

 

Elif Batuman. Los poseídos. Traducció de Marta Rebón. Seix Barral, 2011. P. 9.

thomas mann, a les escombraries

JUAN TALLÓN

Thomas Mann, a la basura

El Progreso

30|11|2019

Me encontré en mitad de la acera con hoja de un libro, arrancada. Fue hace un mes, al lado de casa. Era domingo por la mañana, no había coches ni casi transeúntes, y bajé a tirar periódicos viejos en pijama, zapatillas de casa y un abrigo bastante elegante, quizá para suavizar el efecto del pantalón del pijama. No me gusta andar por ahí como un zarrapastroso. El día anterior había llovido un poco, pero esa mañana el suelo estaba seco. Me agaché a recoger la hoja muy intrigado, deseoso de ponerme a prueba tratando de averiguar a qué obra pertenecía. Vi que se correspondía con las páginas 59 y 60. Enseguida supe que se trataba de La montaña mágica, de Thomas Mann. Qué pena, pensé. Mis conocimientos no tenían excesivo mérito. En la primera línea de la página 60 aparecía el nombre del protagonista de la novela, Hans Castorp, y eso allanaba el camino.

A los pocos metros me tropecé con dos hojas más, y enseguida varios puñados, algunos rotos por la mitad. Fue inevitable empezar a pensar en el posible asesino. Había llevado su ensañamiento muy lejos. Había páginas en mitad de la calle, entre los arbustos, en las escaleras de hierro que bajan al parque. En el parque también había hojas arrancadas, por docenas. En el estanque de los patos flotaban dos o tres hojas. Las fui recogiendo todas, incluidas las del agua, para lo que tuve que mojar la punta de la zapatilla. Después de dejar los periódicos en el contenedor azul, de vuelta, seguí recolectando páginas y más páginas. Entre ellas hallé una de las primeras del libro, en la que aparecía el nombre del autor, el título, la editorial, Ediciones G.P., y el nombre de la propietaria, María Remedios Lameiro Diéguez.

Estaba empezando a llover de nuevo. Me apresuré, y al pasar ante el punto de bookcrossing que hay en un rincón del parque, abrí la puerta, como temiéndome lo peor, y allí descubrí lo que quedaba de La montaña mágica, incluyendo las tapas, donde vi que la edición se componía de dos volúmenes, y aquel era el segundo. Me lo llevé todo a casa, ignorando mis intenciones. Finalmente, supe que no había más propósito que apilar las hojas sueltas, las hojas rotas y las hojas todavía coladas a las tapas en una estantería y olvidarlas durante meses. De hecho, no iba a ser exactamente así. Cuando los restos estaban ya abandonados en la estantería, empezaron a molestarle a la vista. Estaba claro que los metería en una bolsa y los arrojaría al contenedor azul.

Esta clase de decisiones, sin embargo, no se consuman inmediatamente. Hay que reunir fuerzas. Entretanto, acudió al rescate de La montaña mágica el propio Thomas Mann. Días después abrí el buzón y me encontré con un libro que reúne la correspondencia que mantuvieron a lo largo de cuarenta y cinco años Mann y Hermann Hesse, recién reeditado por Stirner. Me llamó la atención una carta fechada en diciembre de 1932, en la que el primero confiesa a su amigo que cada vez recibe más misivas rencorosas de estudiantes, algunas llenas de odio, motivado por las ideas sobre el desapego a la patria del escritor.

"El verano pasado", escribe en un momento dado, "un joven de Königsberg me llegó a enviar un ejemplar carbonizado de Los Buddenbrook, arguyendo que yo había dicho algo contra Hitler. Añadió asimismo que quería obligarme a consumar la tarea constructiva". Mann declinó la propuesta, y guardó cuidadosamente los restos negruzcos para que algún día diesen testimonio del estado espiritual del pueblo alemán en 1932. En realidad, aquella quema superficial, y su envío al autor para que la completase, fue un preludio de la quema masiva, en mayo de 1933, organizada por el régimen nazi, de libros de escritores liberales, no solo alemanes y judíos, sino también americanos, checos, austríacos, franceses y sobre todo rusos.

Después de leer la carta me resultó imposible arrojar a la basura los restos de La montaña mágica. Solo eran eso, despojos, horas rotas, irrecuperables, que era mejor tirar que guardar. Pero cómo no sentirse un poco nazi al hacerlo.

no en trauràs res de llegir aquest llibre

«Cap allà als anys quarantes jo llegia La muntanya màgica, de Thomas Mann. Vaig entrar a l'aula —el gelat seminari d'Història de la Filosofia— i el professor, un home docte, un home savi, un home versat en els més laberíntics problemes de la Metafísica, em va preguntar:

—Què portes aquí?

El volumot de l'Editorial Apolo era escandalosament visible i em vaig explicar.

—L'entens? —em va dir.

Em vaig quedar sorpresa. No se m'havia acudit que podia no entendre'l.

—Suposo que sí —vaig contestar, dubtant, ja no de la meva facultat d'entendre el que m'explicava Thomas Mann en la versió de Mario Verdaguer, sinó de la intenció de l'agressiva pregunta d'aquell home savi.

—Vaig llegir-lo fa temps —em va explicar— i t'asseguro que no s'entén gens. És un llibre desordenat i caòtic, escrit per un home intel·ligent que barreja nicieses amb veritats com temples i amb unes històries sentimentals dignes d'una portera. No en trauràs res de llegir aquest llibre. No comprenc com un home pot escriure tantes pàgines absolutament inútils.»

Maria Aurèlia Capmany. Pedra de toc. Laie, 2018. P. 24.

Llegiu també -----> Set anys a Davos.

literatura «important»

[A propòsit de La muntanya màgica]

«Tothom celebra aquesta novel·la que jo també celebraré, és magnífica. I, tot i així, no he aconseguit llegir-la sencera i m'he quedat sempre a la meitat per més que ho hagi intentat (tenint en compte que és molt extensa, no és un demèrit total). Thomas Mann és un escriptor magnífic (aquest qualificatiu ja l'he posat a la novel·la), un intel·lectual tens, reprimit i reflexiu, li tinc una gran admiració i representa bé la idea d'un escriptor nacional (d'això també caldrà parlar-ne una mica més endavant).

Aquí he d'aturar-me a pensar i explicar per què no he estat capaç d'acabar aquesta magnífica novel·la (altre cop «magnífica») que és La muntanya màgica si he estat capaç de llegir assaigs densos¹ de coses diverses i dissemblants. M'ho pregunto i m'ho intento respondre.

La primera resposta: perquè em vaig avorrir. No és la primera resposta, és la resposta. Em va fallar el vincle entre el text i jo i quan es trenca aquest fil pel qual avança el lector com un funàmbul, cau al buit. Per a mi, això conté una resposta de valor general, si un llegeix una pàgina i una altra i no hi estableix cap lligam, que és la implicació emocional o l'interès intel·lectual, és qüestió d'apartar o bé deixar descansar aquest llibre. Potser cal deixar-lo per un altre moment, esperar una altra època de la vida, o pot ser que sigui un llibre per a un altre lector, qui hi podrà descobrir el que mai no s'hauria imaginat. Però, davant d'una obra que es presenta com a novel·la, com a obra de ficció, no hi ha d'haver cap tipus de complex. Si un llibre no interessa el deixem estar i no passa res. El lector de literatura no ha de tenir mala consciència, precisament ser lector de literatura atorga aquest estatus de ser lliure de llegir el que més li plagui.

Concretament, amb aquest llibre de Thomas Mann, crec que em vaig posar a llegir-lo massa tard, el factor temps sempre està present en la literatura de totes les maneres. L'edat i el temps vital del lector són decisius, en cada moment de la vida ens agraden coses diferents. 

[...]

La novel·la de Thomas Mann no és un llibre el valor del qual resideixi en l'empatia amb els personatges, encara que tinguin un destí trist, ni en la trama, sinó en les argumentacions filosòfiques, i aquestes, malgrat que molt intel·ligents, em resultaven generalment ja conegudes o familiars i no m'aportaven cap novetat ni despertaven el meu interès. És a dir, si hagués coincidit a llegir aquesta novel·la en un altre moment de la meva vida, abans de llegir una sèrie de llibres, les idees exposades per aquells personatges m'haurien resultat molt interessants, perquè ho són.

[...]

No puc deixar Thomas Mann sense recomanar, malgrat tot, a qui no hagi llegit encara La muntanya màgica que intenti de posar-s'hi en algun moment. Un bon lector llegeix pel plaer de llegir, però també cal fer-se desafiaments, proves, i pot ser que aquest lector sigui en el moment adequat per a aquell llibre que espera i que pot ser que trobi.

Qui sap si un dia no em poso de nou amb aquesta muntanya que no m'ha produït l'atracció suficient en les ocasions anteriors. Un mai no ho sap. (Encara que l'important no és llegir «tots els llibres que cal llegir», l'important finalment és viure la vida que un vulgui i pugui viure).»

Suso de Toro. La Literatura des de dins. Traducció d'Andratx Badia. Gregal, 2018. P. 63.

_______________
¹ [NT] En l'original gallec, l'autor fa servir el mot «tremendos».

el primer dia d'octubre

RAUXES DEL MERCURI

L'octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s'escapa fàcilment a l'atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins amb l'entrada d'un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem.

Al parer de Hans Castorp, al primer dia d'octubre només li va venir d'un pèl per ser igual que el darrer de setembre; era tan fred i inclement com aquest, i els següents també. A la cura de repòs calia el sobretot d'hivern i les dues flassades de pèl de camell, no solament al vespre, sinó també de dia; els dits amb què aguantava el llibre estaven humits i rígids, encara que sentís un ardor sec a les galtes, i Joachim ja estava temptat d'usar el seu sac de pells; tan sols no ho feia per no malacostumar-se abans d'hora.

Però pocs dies més tard, ja se n'anaven cap a meitat de mes, tot va canviar i va començar un estiu suplementari, d'una esplendor que admirava. No en va Hans Castorp havia sentit lloar l'octubre en aquestes contrades; al llarg d'unes dues setmanes i mitja, un cel magnífic va posar-se sobre les muntanyes i la vall, cada dia superava els anteriors en la puresa del blau i el sol cremava amb una força tan inesperada que tothom va veure's motivat a tornar a treure la roba més prima d'estiu, els vestits de mussolina i els pantalons de lli guardats, i fins el para-sol gran sense peu, que s'ajustava al braç de la gandula mitjançant un dispositiu enginyós, una estaqueta amb diversos forats, no era suficient per protegir-se contra la roentor de l'astre durant les hores del migdia.

Thomas Mann. La muntanya màgica. Traducció de Carme Gala. Proa, 2005. P. 267.