«Truman Capote va inventar l'expressió «novel·la no ficcional» per descriure la seva obra In Cold Blood: A True Account of a Multiple Murder and Its Consequences (1966). El 1959, un parell de psicòpates americans sense arrels, marginats, van assassinar d'una manera absurda i brutal quatre membres d'una família exemplar del midwest. Capote va investigar la història de la família i el seu ambient social, va entrevistar els criminals al corredor de la mort i va presenciar la seva execució final. Després va escriure un relat del crim i les seves conseqüències en què aquests fets escrupolosament investigats s'integren en una narració absorbent que per l'estil i l'estructura no es pot distingir d'una novel·la. Va iniciar una mena de moda de narracions documentals entre les quals destaquen llibres com Radical Chic i The Right Stuff, de Tom Wolfe, Armies of the Night i The Executionner's Song, de Norman Mailer, i Schindler's Ark, de Thomas Keneally. L'expressió «novel·la no ficcional» evidentment és una paradoxa, i no és pas sorprenent que aquests llibres siguin sovint objecte d'algunes sospites i de controvèrsia pel que fa a la seva identitat genèrica. ¿Són obres d'història, documentals o d'imaginació? Per exemple, Schindler's Ark (basada en la història autèntica, extraordinària, d'un home de negocis alemany que va fer servir la seva posició com a patró de condemnats a treballs forçats, a la Polònia ocupada pels nazis, per salvar la vida de molts jueus) a Amèrica es va publicar com una obra no ficcional, però a Gran Bretanya va guanyar el premi Booker de ficció.
Tom Wolfe va començar la seva carrera literària com a periodista, tractant de les manifestacions més estrambòtiques de la cultura popular americana, i després va començar a desenvolupar els seus temes en forma de narracions ampliades com Radical Chic, relat terriblement divertit sobre uns intel·lectuals molt moderns de Nova York que presenten un espectacle per recollir fons pels Black Panthers. A la dècada dels seixanta i dels setanta, a Amèrica hi havia altres escriptors que seguien un camí semblant, i Wolfe va considerar que liderava un nou moviment literari que va anomenar The New Journalism, títol d'una antologia editada per ell mateix el 1973. A la introducció d'aquest volum afirma que el Nou Periodisme ha fet seva la tasca tradicional de la novel·la de descriure la realitat social contemporània, tasca que ha estat abandonada per novel·listes massa obsedits amb el mite, la fabulació i els trucs metaficcionals per fixar-se en el que passa entorn seu. (Més tard, el mateix Wolfe va intentar, amb un cert èxit, ressuscitar la novel·la social panoràmica amb Bonfire of the Vanities.)
En la novel·la no ficcional, el nou periodisme, faction* o el que se'n digui, les tècniques novel·lístiques generen una excitació, intensitat i poder emotiu a què no aspiren la historiografia o la informació ortodoxa, mentre que pel lector la garantia que la història és «verídica» li atorga una força que cap ficció no pot igualar. Tot i que avui és una modalitat de narrativa popular, en realitat fa molt de temps que existeix de maneres diferents. La mateix novel·la com a forma literària en part va evolucionar a partir del primer periodisme —fulls de paper impresos, pamflets, confessions de criminals, relats de desastres, batalles i esdeveniments extraordinaris, que circulaven com a històries verídiques entre un públic lector d'àvida credulitat, encara que gairebé segur que contenien alguna cosa inventada. Daniel Defoe va començar la seva carrera de novel·lista imitant aquestes narracions suposadament documentals en obres com True Relation of the Apparition of One Mrs Veal i Journal of the Plague Year. Abans del desenvolupament del mètode històric «científic» a finals del segle XIX, hi havia molta influència mútua entre la novel·la i la historiografia: Scott es considerava historiador i novel·lista, i a The French Revolution Carlyle va escriure més com a novel·lista que com a historiador modern.
A la introducció de la seva antologia del Nou Periodisme, Tom Wolfe distingeix quatre tècniques que aquest manlleva de la novel·la: (1) narra la història a través d'escenes, més que de resum; (2) prefereix el diàleg a l'estil indirecte; (3) presenta els fets des del punt de vista d'algú que hi participa, més que des d'una perspectiva impersonal; (4) incorpora la mena de detalls sobre l'aspecte, la roba, les possessions, el llenguatge del cos de la gent etc., que actuen com a indicadors de classe, caràcter, categoria i ambient social en la novel·la realista. Carlyle va fer servir tots aquests recursos a The French Revolution (1837), i alguns altres que Wolfe no menciona, com el «present històric», i la participació del lector com a narratari, per crear la il·lusió que presenciem els esdeveniments històrics o els escoltem d'amagat...
[...] En aquesta mena de literatura li escau molt el vell adagi segons el qual la veritat és més estranya que la ficció.»
David Lodge.«La novel·la no ficcional». A: L'art de la ficció: amb exemples de textos clàssics i moderns. Traducció, introducció i notes de Montserrat Lunati i Jordi Larios. Empúries, 1998.
_______________
* Paraula que surt de la combinació fact (fet) + fiction (ficció).
.jpg)
