sistema immunitari

així, sí

Una de les cinc citacions que encapçalen Tardor, d'Ali Smith.

MerC @mercbook

la rentrée

Xavier Aliaga · Paul Auster · Sebastià Bennassar · John Berger · Aurora Bertrana · Prudenci Bertrana  · Roberto Bolaño · Blai Bonet · Edward Bulwer Lytton · Karel Capek · Joaquim Carbó · Emmanuel Carrère · Mircea Cartarescu · Carles Casajuana · Tracy Chevalier · Jordi Coca · Victor del Árbol · Emily Dickinson · William Faulkner · Elena Ferrante · Lluís Foix · Ken Follet · Belen Gopegui · Almudena Grandes · Maria Guasch  · Mohsin Hamid · Knut Hamsun · Victor Hugo · Nikos Kazantakis · Siegfried Lenz · Lluís Llach · Joan Margarit · Javier Marías · Carme Martí · Ramon Mas · David Monteagudo · Trevor Noah · Pruden Panadès · Arturo Pérez Reverte · Ricardo Piglia · Valentí Puig · Jordi Puntí · Mercè Rodoreda · Montserrat Roig · Joseph Roth · Arundhati Roy · Roberto Saviano · Zadie Smith · Lize Spit · Lluís Maria Todó · Colm Tóibín · Francesc Trabal · Rafael Vallbona · Manuel Valldeperas · Colson Whitehead  · Carlos Zanón · Monika Zgustova

· Jordi Nopca. Els 15 llibres que cal llegir aquesta tardor. Ara Llegim. 26|8|2017.

· Manuel Rodríguez Rivero. Cosecha de otoño. Babelia|El País. 25|8|2017. 

· Josep Massot. Al·luvió de retorns i reedicions. La Vanguardia. 26|8|2017.

· Xavi Ayén. El taxi de Zanón recorre Barcelona. La Vanguardia. 26|8|2017.

· Xavi Ayén. ¿Quién quiere ser millonario? La Vanguardia. 25|8|2017.

· Josep Lambies. 10 llibres per a la rentrée del 2017. TimeOut. 22|8|2017.

· Ernest Alós. 100 novetats literàries de tardor. ElPeriódico. 1|9|2017. 

· Francesc Ginabreda. La Setmana de la rentrée: 12 novetats i un clàssic de ficció per aquesta tardor. Núvol. 6|9|2017. 

fulles mortes

Elena Zaharova, una dissenyadora russa que viu a Nova York, explica a la seva web que la Trumpada, el resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units, vull dir, la va deixar mig estabornida (l'estabornida és meu, ella es declara emocionalment exhausta, de fet) i que, per esbandir-se les cabòries, se li va acudir d'anar a arreplegar fullaraca, endur-se-la cap a casa i omplir-la amb fragments de poemes d'altri (Brodsky, Bukowski, Neruda...). Cadascuna per on l'enfila. Ara n'acaba d'alliberar, per a sorpresa dels transeünts, suposo, 86 fulles poètiques d'aquestes en cinc parcs de la ciutat (Manhattan, Washington Square, Union Square, Madison Square, Bryant Park, i Tompkins Square). Es pot anar seguint el fil de la seva iniciativa a les xarxes, tibant del hashtag  #leavespoetry. Tot distreu.

el primer dia d'octubre

RAUXES DEL MERCURI

L'octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s'escapa fàcilment a l'atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins amb l'entrada d'un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem.

Al parer de Hans Castorp, al primer dia d'octubre només li va venir d'un pèl per ser igual que el darrer de setembre; era tan fred i inclement com aquest, i els següents també. A la cura de repòs calia el sobretot d'hivern i les dues flassades de pèl de camell, no solament al vespre, sinó també de dia; els dits amb què aguantava el llibre estaven humits i rígids, encara que sentís un ardor sec a les galtes, i Joachim ja estava temptat d'usar el seu sac de pells; tan sols no ho feia per no malacostumar-se abans d'hora.

Però pocs dies més tard, ja se n'anaven cap a meitat de mes, tot va canviar i va començar un estiu suplementari, d'una esplendor que admirava. No en va Hans Castorp havia sentit lloar l'octubre en aquestes contrades; al llarg d'unes dues setmanes i mitja, un cel magnífic va posar-se sobre les muntanyes i la vall, cada dia superava els anteriors en la puresa del blau i el sol cremava amb una força tan inesperada que tothom va veure's motivat a tornar a treure la roba més prima d'estiu, els vestits de mussolina i els pantalons de lli guardats, i fins el para-sol gran sense peu, que s'ajustava al braç de la gandula mitjançant un dispositiu enginyós, una estaqueta amb diversos forats, no era suficient per protegir-se contra la roentor de l'astre durant les hores del migdia.

Thomas Mann. La muntanya màgica. Traducció de Carme Gala. Proa, 2005. P. 267.

la solitud i els paraigües

Carrer de Paris en un dia de pluja, 1877.
212x276 cm
Art Institute de Chicago

El título del cuadro alude a una sola calle parisina, pero se ven varias. La que discurre desde el primer término hasta el fondo del cuadro es la rue de Turin; de izquierda a derecha la atraviesa la rue de Moscou, a la que va a parar desde atrás la rue Clapeyron. El cruce entre estas calles se llama actualmente plaza de Dublín y se encuentra cerca de la estación ferroviaria de Saint-Lazare.

La familia de Caillebotte cuenta que el pintor realizó los primeros esbozos desde un ómnibus, un medio de transporte de grandes dimensiones tirado por caballos. Allí estaba protegido de la lluvia y del frío por los cristales. A pesar de todo, según afirmaba Degas, "incluso en la naturaleza hay que componer". Por lo tanto, Caillebotte eligió un ángulo visual que le permitió realizar una pintura casi geométrica. En el centro del cuadro se levanta una farola de gas de hierro colado, prolongada mediante su sombra sobre el suelo mojado. En su condición de mueble urbano de fabricación industrial, la farola daba ritmo a la concepción urbana de Haussmann. Caillebotte también la utiliza, en este caso como un elemento distribuidor para dividir la superficie del cuadro.

Horizontalmente, la pintura está dividida por una línea que une casi todas las cabezas. Se origina así una composición simétrica en ángulo que se acerca mucho a los gustos estéticos de Haussmann. Sin embargo esta división se disimula de muchas maneras: mediante la acentuación de la perspectiva con unos viandantes cada vez más pequeños, la mirada se dirige hacia el fondo. Los arcos de los imponentes paraguas contrastan con la verticalidad de las personas y las fachadas. El hombre con el paraguas cuya imagen aparece cortada por el margen derecho del cuadro crea la impresión de una instantánea, de un detalle elegido al azar, y no de una pintura concebida con minuciosidad.

[...] La perla que adorna la oreja de la mujer aparece como un punto luminoso, el único de este cuadro, y brilla mucho más que la pechera blanca del hombre situado junto a ella. A pesar de todo, Caillebotte difumina la cara de la persona a la que realza con la joya, con el fin de transmitir distancia y discreción.

Ambos protagonistas avanzan hacia el observador casi a tamaño natural. Sus facciones son claramente individuales. Ello hace suponer que son retratos, aunque no se sabe de quién. En uno de los esbozos, el pintor anotó el nombre de Clotilde, pero ¿quién era Clotilde?

El hombre lleva una chaqueta de paseo y sombrero de copa; la mujer, en cambio, luce un vestido guarnecido de piel, con un corte y una combinación de colores que sorprendieron en 1877 a un crítico, quien los definió "de modernos; como yo digo, a la última moda". Dicho crítico añadía que parece como si la dama hubiera comprado su paraguas en una de las nuevas tiendas. Hacía sólo tres años que Samuel Fox los había inventado en la ciudad inglesa de Sheffield. Caillebotte aspiraba a ser tan moderno como los demás impresionistas, por lo que no quería pintar nada del pasado, sino reflejar la época en que vivía, incluso en detalles como el del paraguas.

Es característico del cuadro y del pintor el hecho de que los dos personajes principales miren de reojo, en lugar de observar al hombre que les sale al encuentro, el cual casi no puede evitar que su paraguas se acerque peligrosamente al de ellos. La mirada directa se le niega incluso al observador de la pintura. Casi todas las personas caminan ensimismadas y a toda prisa por las calles: los paraguas protegen tanto de la lluvia como de la persona más cercana.

También Caillebotte protegió su vida privada, de tal manera que apenas se sabe nada de él.

Hagen, Rose-Marie i Rainer. "Bajo el paraguas reina la soledad" A: Los secretos de las obras de arte. Vol. 2. Taschen, 2003. P.400-405.

productes de temporada

Foto: Bittere Tränen

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.

Me'l guardava pel final de la tardor. És el meu primer poema d'en Ferrater (Sadurní Vergés, cap comentari, plis). Li dec a en Jaume Vallcorba, de qui vaig ser alumna, però de les desaventatjades. D'aquelles classes ha quedat aquest poema i un d'en Leopardi; L'infinito, diria. De la resta, se n'ha fet fum.

El video que us hi afegeixo és un fragment d'un documental filmat per en Pere Portabella, el 25 d'abril de 1970, a la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure. Però aquell dia el Price va acollir una vetllada completament diferent: el I Festival Popular de Poesia Catalana. La comissió organitzadora va aconseguir-ne el permís administratiu gràcies a una estratègia tan elemental com arriscada: tot es va tramitar a través de la Comissaria de Districte. Quan el Govern Civil de Barcelona va intuir com podia acabar aquell recital, potser ja era massa tard. El Price dels Poetes, nom que es va popularitzar posteriorment, va acollir la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú). La llista de noms, vista avui dia, converteix aquell recital en un acte mític.

El Price va desbordar les expectatives més optimistes, i es va convertir en un acte d'afirmació poètica, catalana i política, d'afirmació de les llibertats més elementals. (Font: aquell meravellós programa del Canal 33 que es deia Stromboli).

En aquest fragment, en Gabriel Ferrater, brazos en jarras, com si s'hagués d'arrencar a cantar una jota, recita Cançó del gosar poder. Les seves erres fan pensar que anava gat -i ho anava, de ginebra fins a dalt de tot- però no; és que tenia (ell i els seus dos germans, la qual cosa fa pensar en la genètica) dificultat a l'hora de dir-les; una mica com en Cortázar, per a entendre'ns.

Els ferraterians de cor us hauríeu de procurar una de les cinc-centes còpies que ja són a la venda de Metrònom Ferrater, un magnífic documental de l'Enric Juste.

productes de temporada

Fi de tardor

Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrere veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l'espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

Joan Vinyoli Casadevall (1914-1984).

In memoriam

productes de temporada

To Mitchum

Aquesta sèrie d'en Francis Bacon (no sé si n'hi han més) es titula Study for a Portrait of Van Gogh (1957). Sí, ja sé que enlloc es fa cap referència a la tardor. Però vistos els colors i els arbres, no en vull tenir cap dubte. De propina, el retrat d'Innocenci X, en versió Bacon i Velázquez. Aquests dos sense justificació. Jo ja m'entenc.

productes de temporada

A Xoana Baldonedo Mazaira (1886-1969)

10
Moría el sol, y las marchitas hojas
de los robles, a impulso de la brisa,
en silenciosos y revueltos giros
sobre el fango caían:
ellas, que tan hermosas y tan puras
en el abril vinieron a la vida.
Ya era el otoño caprichoso y bello:
¡cuán bella y caprichosa es la alegría!
Pues en la tumba de las muertas hojas
vieron sólo esperanzas y sonrisas.
Extinguióse la luz: llegó la noche
como la muerte y el dolor, sombría;
estalló el trueno, el río desbordóse
arrastrando en sus aguas a las víctimas;
y murieron dichosas y contentas...
¡Cuán bella y caprichosa es la alegría!

Rosalía de Castro | clic |. En las orillas del Sar. 1884.

____________________

No em cal justificar la presència d'aquest poema, però ho faré. Parla de la tardor (condició sine qua non d'aquesta sèrie), l'autora és una dona (per fer contenta a l'Imma), és gallega i pastada al retrat de la meva besàvia materna que sempre va presidir la tauleta de nit de la meva àvia (un gust que em dono). El poema no és molt maco -m'estimo més Nothing Gold Can Stay, d'en Robert Frost, que parla si fa no fa del mateix- però m'heu d'entendre: volia fer sortir la dona dels bitllets de cinc-centes peles, ni que sigui perquè durant força temps vaig viure convençuda que era la meva besàvia.

productes de temporada

productes de temporada

Jackson Pollock. Autumn Rhythm (Number 30), 1950.
Metropolitan Museum of Art. NY.
266.7 x 525.8 cm.

aquí la biografia, aquí una exposició al Moma,
aquí un article, i aquí una pel·li.

productes de temporada

Flors d’octubre

Flors d’octubre:
record o presagi
d’una altra època?,
esclat tardà
o primícia?
On comença
i on acaba el temps?
Flors d’octubre:
instants de llum
a l’estació de l’ombra.

Ramon Farrés. El present constant.
Lleonard Muntaner, 2009.

(Manlleu, Osona, 1962) és llicenciat en filologia clàssica i doctor en traducció. Ha treballat de corrector-redactor al Parlament de Catalunya, de corresponsal del diari Avui a Berlín i de traductor-redactor al canal de televisió Deutsche Welle TV . Des del 1995 imparteix classes de traducció de l’alemany a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat membre dels consells de redacció de les revistes Clot (Vic) i Tranvía (Berlín), i ho és encara de Quaderns: Revista de Traducció (Bellaterra). Ha traduït Jules Verne, Dino Buzzati, Thomas Bernhard, Werner Schwab i Bertolt Brecht, entre altres. Ha publicat, Trenta-set poemes en forma de finestra (Cafè Central-Eumo, 1997), Vint dies de febrer i març (Emboscall, 1999), Iste mundus furibundus (Emboscall, 2001), D'un lloc a l'altre (Galerada, 2004), i Antoni Pous. L'obra essencial (Eumo, 2005), a banda d’una gran quantitat de textos esparsos en revistes com Reduccions, Revista de Catalunya, El Pou de Lletres, Els Marges o Alga , i l’antologia Barcelona, 60 poemes des de la ciutat (Eumo, 2004).

productes de temporada

Ja passa que de tant sentir una peça musical (fixeu-vos que dic sentir i no escoltar) optem per desconnectar i desvirtuar-la; tal qual, sense cap mena de recança. Les quatre estacions, que han hagut de patir els fils musicals de la Renfe, dels ascensors, dels grans magatzems, de la publicitat, no han sortit indemnes de l'abús, crec. D'això se'n diu morir de popularitat. No les volia incloure als productes de temporada; massa òbvia la fòrmula tardor + música= L'autonno de Vivalvi, no? Doncs, no. Concedim-li tres minuts quinze segons -és el que dura aquest allegro que inaugura el tercer moviment del concert- i jutgem per nosaltres mateixos. Amb les orelles netes, si pot ser.

productes de temporada

Egon Schiele. Sol de tardor i arbres. 1912.

productes de temporada

Nothing Gold Can Stay
Nature’s first green is gold,
Her hardest hue to hold.
Her early leaf’s a flower;
But only so an hour.
Then leaf subsides to leaf.
So Eden sank to grief,
So dawn goes down to day.
Nothing gold can stay.

Robert Frost. New Hampshire. 1923

Res d’or no perdura

El primer verd de la natura és or, / un color que no dura. / I la primera fulla és una flor / d’una hora sola, i prou. / De fulla en fulla decau tot /com l’Edèn caigué en el dolor / i es dissol en dia l’aurora. / Res d’or no perdura.

Traducció de Josep Maria Jaumà
Robert Frost. Gebre i sol. Quaderns Crema, 2003

Pel mateix preu, el meu primer poema d'en Frost, dit per ell mateix.

productes de temporada

Aquesta versió de Les feuilles mortes o Autumn leaves, al vostre gust, la trobareu al darrer disc de l'incombustible Iggy Pop, Préliminaires. És la banda sonora d'un documental centrat en la figura de l'escriptor francés Michel Houellebecq i es basa en el llibre d'aquest autor, La possibilitat d'una illa. L'àlbum s'endinsa en un registre pausat i elegant ple de tonalitats jazz, diu en Víctor Puig (un d'Icat fm). Apunt especialment dedicat a l'Imma, que el passat agost, quan en Mitchum va penjar un poema d'en Prévert, ens va recordar que el poeta és l'autor de la lletra d'aquesta versionadíssima cançoneta de la música popular, que diria en Portet. Quimi, clar.

productes de temporada

L'autunno, 1573. Museu del Louvre. | clic! |