els bàrbars del llapis

«Un admirador de la novel·la realista del XIX, com jo, ja feia tard a llegir una de les seves obres mestres indiscutibles, com és «Els Maia» del portuguès José Maria Eça de Queiroz. Disposo d’una versió una mica antiga (1985) del Círculo de Lectores amb pròleg de Don Joaquín Calvo-Sotelo (de la Real Academia Española), o sigui que tot es manté en un to respectable i arnat. El meu exemplar pertany a la xarxa de biblioteques universitàries i per tant està convenientment vandalitzat. No deixa de sorprendre’m que els usuaris d’un servei tan admirable puguin ser tan desagraïts i cafres.

Ja d’entrada em pregunto com es molesten a subratllar locucions i frases (perfectament anodines, vistes des de l’exterior), com si el volum estigués eternament a la seva disposició. Aquests bàrbars del llapis (afortunadament els de la tinta indeleble són minoria) creuen posseir la veritat amb una barra estratosfèrica, o almenys això demostren amb la seguretat dels seus comentaris.

El brètol comentarista de companyia que m’ha tocat és digne d’estudi. I no cal que em cregueu, limiteu-vos a creure les seves anotacions al marge. D’acord que encerta algunes errades tipogràfiques (com «Albrilada» per «Abrilada»), però quan es fica amb les semàntiques ja no mereix ni oblit ni perdó. Així pensa que «desconocido» ha d’esdevenir «desconsolado» o que «enervaban» s’ha de substituir per «ablandaban»; que Jacob s’ha d’escurçar a Job i que a la frase «Se decía sobrino de los príncipes de Siria», el topònim en realitat volia dir Soria.

No he acabat encara. El comentarista anònim pensa que «idiosincrasia» equival a «temperamento», o que «temido» val per «tozudo», que «maneras prácticas» ha de ser «maneras patricias» i que «escoltada» s’ha de llegir «escotada». Cap a la pàgina seixanta calla; no sé si es va cansar de llegir o es va cansar de corregir Eça i el traductor. Una prova més en definitiva que ser aficionat a la lectura no eleva necessàriament la teva estatura moral.»

Allau. The Daily Avalanche. Reescrivint els clàssics. 18|10|2017.

biblioteques en flames

«Unes dades que no es fan massa públiques per no atiar el foc: en els darrers deu anys, almenys 72 biblioteques públiques han estat incendiades a la ban­lieue de París. Han estat incendis de diferents magnituds, però en qualsevol cas 72 biblioteques pú­bli­ques són unes quantes biblioteques; a tot Barcelona, per exem­­ple, n’hi ha 40. És cert que a la banlieue de París també han estat incendiades mol­tes al­tres co­ses, però per què aques­ta fixació, aquest acarnissament amb les bi­blio­­te­ques? La res­pos­ta, in­quietant com els propis incen­dis, ens la proporciona un jo­ve ma­gri­bí que en­tre­­­vis­ta Süddeutsche Zeitung en una conversa difosa per El País (Pa­tricio Pron, “Los des­­truc­­­­tores de libros”, 10-III-15): “Les biblioteques són aquí per adormir-nos”, diu, “perquè ens que­­­dem tran­quils llegint con­tes de fades. I no necessitem llibres: necessitem feina”. Unes pa­­rau­les per­tor­badores. No nego pas el drama que s’amaga rere aques­ta respos­ta, però, veritablement, cremar les biblioteques no farà que els joves tro­­­bin feina, si no és que vo­len ser bombers...»

Pau Giralt. «Llibres en flames». Núvol. 26|1|2016

* *

Denis Merklen. Pourquoi brûle-t-on des bibliothèques? Presses de l’Enssib, 2013.