divendres, 24 d’abril de 2009

l'incident

Aquell dia, 26 de novembre de 1970, la contaminació de la ciutat de Tokio no havia deixat treure el nas al sol fins a les deu del matí, l’hora què es llevava Yukio Mishima. La seva esposa encara no havia tornat d’acompanyar els seus fills a l’escola. La servent filipina ja li havia preparat el cafè en una tassa de porcellana de Sèvres que l’escriptor es va prendre al saló. Després, va fer dues trucades telefòniques amb les que avisà a la premsa i la televisió; els convocava a una hora determinada en un lloc concret: migdia i el patí d’armes del quarter Ichigaya de les Jieitai, les forces d’autodefensa japoneses. Enllestides les trucades, s’afaità escrupolosament i es mudà amb l’uniforme net i planxat del Takenokai que, per no embolicar-nos, el podríem definir com una mena d’exercit particular. Abans de baixar al patí, on l’esperaven els quatre membres de la societat de l’escut (Tatenokai) que l’acompanyarien (Morita, Furu-Koga, Ogawa i Chibi-Koga), va comprovar que havia deixat les dues cartes, una nota manuscrita i el paquet a sobre l’escriptori. Les cartes anaven dirigides als seus traductors anglesos i contenien instruccions per futures edicions de la seva obra a occident i el paquet era pel seu editor i duia el darrer capítol de el deterioro del angel la novel•la que tanca la tetralogia el mar de la fertilitat. Va agafar un estoig de nàcar negre i un portafol•lis amb papers i baixà les escales de marbre de la seva mansió estil europeu.
A fora l’esperaven els seus pupils en un flamant Toyota Corola blanc al qual van pujar tots enriolats per un dels acudits típics de Mishima: ara hauria de sonar una música de pel•lícula de gàngsters, els va dir. Mentre el cotxe enfilava el camí dels suburbis al centre de Tokyo, Mishima va comunicar a Furu-Koga, Ogawa i Chibi-Koga que ells no arribarien fins al final, que la seva tasca seria defensar l’honor de l’acció durant el judici i per aquesta finalitat els lliurà un sobre a cadascun amb un xec de 10.000 yens per a fer front a les despeses judicials. Decebuts, ho van acceptar amb resignació.
A dos quarts de dotze entraven al despatx del general
Mashita, situat al tercer pis de l’edifici, on els va rebre convençut que seria una altra exhibició marcial d’aquell escriptor tant eixelebrat i el seu reguitzell de seguidors fanàtics. A una senyal, però, de Mishima, mentre aquest li mostrava al general la seva katana, -una espasa amb una fulla autèntica del s.XVII, forjada per Seki No Magaruka de la prestigiosa escola Seki-, els seus acòlits van immobilitzar al general, estacant-lo a una cadira i tancaren a pany i forrellat les portes i finestres perquè no pogués entrar ningú. El general, aterrit, va procurar amb raons i paraules que desistissin de la seva acció, però la determinació dels assaltants estava presa i res els faria recular. Les seves exigències eren que els soldats del quartel s’havien de reunir al pati i havien d’escoltar el que Mishima els havia de dir sense que fos interromput per res ni ningú. Amb la intenció d’evitar mals majors, els militars van accedir a les exigències i van deixar que Mishima s’enfilés amb un atlètic salt al relleix de la façana, des d’on es dirigí al centenar de soldats i curiosos que ja s’havien reunit al pati, doncs, les ràdios ja començaven a informar sobre el fets. A les fotos es veu Mishima procurant fent-se entendre a crits, gesticulant amb les seves petites mans enfundades en guants de pell blanca i amb el Hachimaki cenyit al cap en el qual, si ens hi fixem prou, s’hi adverteixen els kanjis que foren el lema d’una família samurai de l’epoca Tokugawa: servir a la nació durant 7 vides. Els acompanyants de Mishima llençaven papers a la multitud, eren còpies del gekibun, el manifest que havien redactat seguint el model del que feien servir els oficials rebels protagonistes dels nombrosos cops d’estat avortats al Japó durant la dècada dels trenta. En resum, el manifest reivindicava el paper de l’exercit i li demanava que s’aixequés per lliurar-se de la humiliació que suposava la constitució dictada per McArthur després de la segona guerra mundial i retornar a l’emperador la seva condició divina. Després d’un instant de curiositat, els espectadors van començar a burlar-se de l’orador, li deien de tot i li llençaven qualsevol cosa que tinguessin a les mans. L’arenga s’havia convertit en una xarlotada. Quan Mishima en va ser conscient va deixar anar amb totes les seves forces el crit ritual dels kamikazes japonesos: Tenno Heika Banzai i va baixar de l’improvisat púlpit per retornar al despatx del general on va pronunciar unes paraules que han quedat gravades en sang per la posteritat: em sembla que ni em sentien.
Mishima es descordà l’uniforme i resta nu de cintura en amunt, s’afluixà els pantalons que li lliscaren cames avall i es va seure sobre els talons davant el general Mashita que li pregava amb totes les seves forces que no ho fes. Li allargaren un estri amb un pinzell i tinta que va fer servir per escriure el seu darrer poema, el de comiat, com feien antigament els samurais abans d’entrar en batalla: “Las fundas de las espadas se agitan tras años de espera. Hombres valientes parten a caminar sobre la primera helada del año”. Morita li allargà el wakizashi, la espasa curta. Amb la ma esquerra, Mishima es palpà la part inferior de l’abdomen, el punt on rau el nostre origen segons una creença oriental. Deuria suar. En un esgrip aterridor va llançar el seu últim Tenno Heika Banzai i s’enfonsa la fulla al ventre. Deuria empal•lidir. Amb la ma dreta procurava conduir l’espasa a l’altre costat del ventre, esguitzar-se’l una mica més, però els budells i la sang que maldaven per sortir li ho impedien. L’informe oficial de l’autòpsia descriu un tall horitzontal de set centimetres i cinc de fondària. Amb la mirada suplicà a Morita que li alleugés el patiment. Aquest li etzibà un cop d’espasa maldestre amb l’únic resultat d’un un enorme tall a l’esquena. Va haver de ser Chibi-Koga, expert en Kendo qui li separà el cap del cos definitivament amb un tall net i certer.
Ah si, la nota que va deixar Mishima al seu escriptori hi posava: “la vida és curta, però a mi m’agradaria viure eternament”.
En aquest tall d’un noticiari de l’època hi ha imatges.
Ahir va rebre el premi Cervantes Juan Marsé, aquí podeu trobar el discurs íntegre, val la pena. Juan Marsé va traduïr directament del japonès (segons posa als crèdits) el Pabellón de oro, una novel·la de Mishima sublim.

10 comentaris:

  1. Que be... suposo que ja has recomanat en algun moment la genial peli de Paul Schrader amb una no menys increible banda sonora de Philip Glass. Tambe seria curios destacar la breu pero curiosa carrera de Mishima com a actor a films com "El llengardaix negre"

    Una abraçada

    Jordi

    ResponElimina
  2. ...ei Jordi, que bé que apareguis per aquí.
    ..doncs em sembla que no he dit res de la peli de l'Schrader, però ara ja ho has fet tu...jo l'he vist no fa gaire (beneïda mula) i m'ha agradat força, va tenir males crítiques però a mi m'agrada força y la música deu n'hi do... És una biografia molt "sui generis" i al mig del film fan referencia visual a dos noveles Caballos desbocados y El templo de oro. La llàstima és que no està editada en castellà tot i que per amazon es pot comprat l'edició Criterion, y Criterion també ha editat Yukoku amb un munt d'extres....arigato.

    ResponElimina
  3. Això sí que és anar-se'n per la porta gran. Un final propi d'un gran mite que no deixarà d'impactar-nos mai.

    Salutacions,
    S.

    ResponElimina
  4. M'estic assabentant de moltes coses sobre Mishima. Reconec que el desconec. De fet em sembla que no he llegit mai res japonès. He compartit sempre el pensament de Woody: els japonesos no miren, sospiten. Si això hi afegim que mengen peix cru i tenen tirada, de tant en tant, a la violència més desaforada i les actituts més enurgumèniques, us fareu el càrrec de la meva volguda ignorància. Ara, com que hi ha de tot a la vinya del senyor, reconec que el senyor Mishima, era, en el context de la societat japonesa, una mica raret. De manera que potser, per culpa vostra, hauré de llegir-ne alguna cosa.

    ResponElimina
  5. Benvinguts Sadurni i Anònim, en Sadurní té un blog molt interessant que es diu Distopies, aneu-hi, us agradarà, algun dia ja en parlarem més abastament. Gracies pels vostres comentaris. Per començar amb Mishima jo crec que seria procedent llegir Patriotismo, un conte inclos a La Perla y otros cuentos (en cursiva, please) publicat per Siruela. El mateix escriptor deia que en aquest conte hi havia tot el que volia dir en literatura.
    De nou, gracies per treure el nas per aquí, presencies com les vostres donen sentit al blog.

    ResponElimina
  6. Nunca le falta a nadie una buena razón para matarse.

    Del diario de Cesare Pavese. 23 de marzo de 1938

    ResponElimina
  7. bienvenido anonimo....pero para matizar supongo que tampoco le falta nunca a nadie una buena razón para seguir vivo..un saludo.

    ResponElimina
  8. ...aunque ese no fuera el caso de Mishima...

    ResponElimina
  9. ...ni de Cesare Pavese...

    ResponElimina
  10. Hola,
    ja tenim els ganivets ben esmolats per demà, així que ja us podeu preparar.
    Imma

    ResponElimina