petites memòries

He llegit les petites memòries de Jose Saramago. A la contraportada es diu que són unes memòries d’infància i adolescència i no es deixa clar que tinguin vocació de continuïtat. Com en la resta dels seus llibres el text està teixit a base de paràgrafs, aquí, potser no tant llargs com a les novel·les i amb una puntuació, anomenem-la, ortodoxa: acotacions entre parèntesi, punts (seguit i apart), algun (escadusser) signe d’admiració o interrogació, fins i tot s’hi deixen veure algunes cometes. Quan un home de vuitanta anys recorda la seva infantesa, no hem d’esperar un reguitzell d’anecdotes, si nó més aviat records vagues i imprecisos però que formen sensacions encara vives. “No em demaneu per què. Sovint oblidem el que ens agradaria poder recordar, i a vegades, d’una forma recurrent, obsessiva, reaccionant a l’estimul més petit, ens vénen del passat imatges, paraules soltes, fogonades, il·luminacions, sense res que les expliqui, no les convoquem, però de cop hi són.”. Com a curiositat diré que a la pàgina 95 fa una referència a la novel·la que llegim: assaig sobre la ceguesa. Són poques pàgines, centi i pico, es llegeix en poca estona però el regust poètic que deixa dura molt més temps del que es triga en llegir-lo. “No sé com ho deuen percebre els infants d’avui dia, però, en aquelles èpoques remotes, per als nens que vam ser, el temps ens semblava com fet d’una mena particular d’hores, totes lentes, cançóneres, interminables. Van haver de passar uns quants anys perquè comencéssim a comprendre, ja sense remei, que cada una tenia seixanta minuts i prou, i més tard encara, comprovaríem que tots aquts minuts, sense excepció, s’acabaven al cap de seixanta segons...”
Només per la reivindicació del darrer personatge, José Dinis, ja val la pena llegir-lo.