dilluns, 11 de maig de 2009

petites memòries

He llegit les petites memòries de Jose Saramago. A la contraportada es diu que són unes memòries d’infància i adolescència i no es deixa clar que tinguin vocació de continuïtat. Com en la resta dels seus llibres el text està teixit a base de paràgrafs, aquí, potser no tant llargs com a les novel·les i amb una puntuació, anomenem-la, ortodoxa: acotacions entre parèntesi, punts (seguit i apart), algun (escadusser) signe d’admiració o interrogació, fins i tot s’hi deixen veure algunes cometes. Quan un home de vuitanta anys recorda la seva infantesa, no hem d’esperar un reguitzell d’anecdotes, si nó més aviat records vagues i imprecisos però que formen sensacions encara vives. “No em demaneu per què. Sovint oblidem el que ens agradaria poder recordar, i a vegades, d’una forma recurrent, obsessiva, reaccionant a l’estimul més petit, ens vénen del passat imatges, paraules soltes, fogonades, il·luminacions, sense res que les expliqui, no les convoquem, però de cop hi són.”. Com a curiositat diré que a la pàgina 95 fa una referència a la novel·la que llegim: assaig sobre la ceguesa. Són poques pàgines, centi i pico, es llegeix en poca estona però el regust poètic que deixa dura molt més temps del que es triga en llegir-lo. “No sé com ho deuen percebre els infants d’avui dia, però, en aquelles èpoques remotes, per als nens que vam ser, el temps ens semblava com fet d’una mena particular d’hores, totes lentes, cançóneres, interminables. Van haver de passar uns quants anys perquè comencéssim a comprendre, ja sense remei, que cada una tenia seixanta minuts i prou, i més tard encara, comprovaríem que tots aquts minuts, sense excepció, s’acabaven al cap de seixanta segons...”
Només per la reivindicació del darrer personatge, José Dinis, ja val la pena llegir-lo.

13 comentaris:

  1. Mitchum,
    Si llegissis les guies de lectura que preparo amb tantíssima dedicació i carinyu, sabries que no hi haurà segona part de les memòries.

    Ho diu a l'entrevista del diari Avui:

    "Per què no tindran continuació?(li demana el periodista)

    Podria fer com la sèrie de Harry Potter, però no ho faré. Ja podeu renegar de mi, però no en tinc cap intenció. Un adult escriu memòries d'adult, qui sap, potser amb la intenció de dir: "Mireu que important que sóc!". Jo he fet memòries de nen perquè volia que el lector sabés d'on havia sortit l'home que sóc. És per això que em vaig centrar en uns anys, dels 4 als 15.
    Sense el que vaig viure en aquest període de temps no hauria estat el que ara sóc. El que també tenia molt clar a l'hora d'escriure les Petites memòries és que no volia fer literatura -entesa com a creació-. Amb tot el que recordo podria escriure 500 pàgines. Volia explicar el que és realment essencial. Tindria vergonya d'escriure una autobiografia completa amb els meus èxits literaris, socials o polítics. Qui aguantaria una autobiografia fins al 84 anys?."

    dilluns, maig 11, 2009

    ResponElimina
  2. Estic per obrir una ampolla de cava, quina mania que tothom hagi d´escriure les seves memòries.
    De Saramago en tenim una gran obra literària, i ja tenim teca per anar llegint.
    Estaria bé que expliqués la seva simpatia pel règim polític de Cuba.
    Imma

    ResponElimina
  3. Per cert, us vull felicitar per la tria de les imatges de llibres, lectures i del fet de llegir de persones anònimes i conegudes.
    Imma

    ResponElimina
  4. Gràcies, Imma.
    Quasi podríem fer un altre cuncrús. Quin pintor té més quadres penjats a la nostra petita exposició de gent llegint?

    ResponElimina
  5. Bon dia,
    em sembla que el pintor EDWARD HOPPER (1882-1967).
    La veritat és que Hopper pinta uns quadres que atrapen.
    Imma

    ResponElimina
  6. Sí senyora! Tenim penjats tres Hopper's. T'haurem de fer un regalet.

    Per cert, Imma, preparo un post sobre Saramago i Cuba. A veure què sortirà.
    Si mai et ve de gust escriure un post (i això també val per la resta d'amics blocaires), no quedis. Nosaltres te'l penjariem encantats de la vida.

    ResponElimina
  7. A mi també m'agrada molt la vostra sala d'exposicions. Acabo d'ensopegar amb en Toni Soprano, el Corto Maltés, Thomas Mann i el Che. Barrejats, no agitats, serien el meu home ideal! Un que llegeix el diari és en Martí i Pol?

    ResponElimina
  8. Trec el cap a la sala d´exposicions i no dirieu mai qui m´he trobat: Don Andrés, l´il.luminat, blanc com un angelet.
    I a sobre llegint un llibre.
    Don Andrés INIESTA, els culers el tenim en molta honra.
    Imma

    ResponElimina
  9. És xula, eh, la foto de Don Andrés? L'he treta de la portada de la revista Anaquel, el butlletí de les biblioteques de Castilla-La Mancha.
    Que no se m'enfadin els pericus, però és que no n'he trobat cap de 'lo pelat' llegint...
    Sort a València, culers!

    ResponElimina
  10. Penja'ls-hi una d'en Dani Sánchez LLIBRE...

    Cédric

    ResponElimina
  11. Bona aquesta, Cédric. Carai noi, quin goig que fan, els teus pronoms febles...

    ResponElimina
  12. Mai abans d'ara ningú s'havia fixat en els meus pronoms febles.

    Cédric

    ResponElimina