

La foto va ser feta el febrer de 1936 a Nipomo, Califòrnia, en una mena de camp de refugiats per a treballadors que havien perdut les granges i les terres i es desplaçaven pels Estats Units buscant feina. La mare, Florence O. Thompson, una vídua de 32 anys amb set fills, acabava de vendre’s les rodes del cotxe per poder menjar. Dorothea Lange va fer sis fotos. El San Francisco News les va publicar.
I així va néixer una icona del fotoperiodisme.
Si teniu temps, calés i us ve de gust, el Museo Colecciones ICO de Madrid ofereix una mostra del treball de l’artista: 140 fotos fetes entre 1930 i 1940, titulada Dorothea Lange. Los años decisivos.
Del 3 de juny al 26 de juliol.
Si teniu temps, calés i us ve de gust, el Museo Colecciones ICO de Madrid ofereix una mostra del treball de l’artista: 140 fotos fetes entre 1930 i 1940, titulada Dorothea Lange. Los años decisivos.
Del 3 de juny al 26 de juliol.
Matilde,
ResponEliminaCaram, si que en vau treure suc del curiós incident del gestor cultural a mitjanit. Arribo a quarts de quinze,però m'agradaria afegir un parell de coses. Primer, si vols estalviar-te incomoditats, només cal que pengis un avís legal: els administradors del blog no es fan responsables de les opinions dels participants.
En segon lloc, agrair-te dues estampes: una, la mare coratge a la defensa del tros, l'altra, un ésser humà, ni que sigui fictici, entomant públicament una petita relliscada. No et sabria dir quina de les dues em resulta més colpidora.
Cédric
Bentrobat, Cédric. No saps com patia!Em semblava que no treuries el cap mai més, després de la meva "gran patinada". Sap greu. Del curiós incident, noi, passo la cabra. Això sí, penjaré l'avís legal.
ResponEliminaContenta de llegir-te. De debó.
També us volia mencionar les fotos de la Lange i del Walker Evans. Avui arribo tard a tot, està vist. Per cert, de Steinbeck només he llegit los vagabundos de la cosecha, una serie de reportatges sobre la Depressió, que va publicar l'editorial Asteroide, que, per cert, em manté totalment encisat, encara que no tingui res a veure.
ResponEliminaD'Steinbeck vaig llegir, fa molt i molt de temps, Las uvas de la ira, i Homes i ratolins. Ha quedat un record boníssim però una mica emboirat. Ara toca La perla. Aquest de los vagabundos... no el conec, però he tafanejat i en parlen molt bé. Fins i tot hi ha un que el compara amb en Kapucinski. Em sembla haver vist que van per la tercera edició..
ResponEliminaAquests de l'Asteroide no es moquen pas amb mitja màniga, la veritat. Llàstima de la mida de la lletra: cagaradetes de mosca.