dimecres, 10 de juny del 2009

las uvas de la ira (1)


A la darrera llista dels 100 millors films de l’American Film Institute, The Grapes of the wrath (1940) de John Ford ocupa el lloc 21, és la primera que apareix del mestre. Per a mi, no és la millor, però tot i així és una refotuda obra mestra. En els 124 minuts de metratge hi ha algunes escenes que figuren amb lletres d’or en la història del cinema com quan abans de deixar la casa, Ma Joad crema els records que l’uneixen a la terra que ha d’abandonar i la posterior seqüència de la desesperació de l’avi, el diàleg de mare i fill quan aquest ha de fugir, Henry Fonda cantant amb veu de ganso la vall del riu vermell, el ball que representa una comunitat organitzada que evita amb enginy l’acció dels esvalotadors i etcètera etcètera.
Podia semblar estrany que un director aparentment conservador i catòlic adaptés una obra “roja”com la de Steinbeck, però el resultat no hagués estat millor en mans d’un altre director. Ningú com Ford podia expressar l’odissea de la família Joad. L’heroisme de la mare o la descomposició d'una família en un clima obrer. De fet, el film també pot tenir una lectura catòlica, els Joad són dotze (com els apostols) als que s’hi afegeix una mena de redemptor en la figura de l’ex reverend Casey. I la fugida cap a la terra promesa de Califòrnia té ressonàncies bíbliques. A las uvas de la ira hi trobem un compendi de la manera de rodar pròpia de Ford: hi trobem la il·luminació gairebé expressionista de les seves primeres pel·lícules sonores, la composició del pla a l’alçada dels grans mestres pintors com Velázquez, el poder dels personatges secundaris, l’escena del ball-presagi, l’enterrament,...En un llibre, Truffaut diu que va deixar de considerar Ford com un director misogin quan se’n va adonar que havia creat alguns dels personatges femenins més potents de la història del cinema, Ma Joad n’és un clar exemple, a l’alçada, diria jo, dels personatges femenins de Strindberg, Brecht o Lorca.
En plena vigència del codi Hays Ford va retratar la misèria dels grangers del mig oest provocada pels especuladors, la corrupció de les forces de la llei i les males arts dels empresaris que s’aprofitaven de la penúria per abaixar els sous i les conseqüents vagues sovint banyades amb sang. Potser, com a adaptació, l´únic que es troba a faltar és la corprenedora escena final del llibre, impensable pels codis morals de l’època tot i que la parrafada final de la mare tampoc és per oblidar:
Nosaltres som la gent que viu. No ens exterminaran, no acabaran amb nosaltres, no ens deixarem vèncer. Nosaltres durarem per sempre perquè nosaltres som el poble.

No em resisteixo a explicar la meva escena preferida, és quan l’avi entra amb els dos nens a un bar de carretera per comprar una barra de pa, de primeres no li volen vendre però al final dos camioners paguen els caramels dels nens, és tot un tractat d`ètica, una lliçó d’humanitat; jo crec que en la figura dels camioners hi ha tots els valors que han de tenir les persones per ser tingudes com a tal.

15 comentaris:

  1. Per referir-me tan a la novel•la de Steinbeck com a la pel•lícula de Ford podia haver fet servir l’original the grapes of the wrath o dir ho en la meva llengua els raïms de la ira, però he escollit la forma castellana las uvas de la ira perquè així és com m’ha acompanyat tota la vida desde que a finals dels setanta la meva bibilotecaria de capçalera me’l va recomenar. Encara tinc una vella edició esgrogueida pel pas del temps amb els fulls ja mig desencolats de tant ser girats. Part de la meva memòria, alguns dels meus records, sobretot els lligats a la meva infantesa estan en aquesta llengua, per això quan em poso melancònic els evoco en castellà, em costa traduïr la nostàlgia.

    ResponElimina
  2. The grapes of the wrath com adaptació cinematogràfica en recordo penes i misèria. Però sobretot una bona pel.lícula.
    Imma

    ResponElimina
  3. Ei, Mitchum. Gràcies pel post. M'agrada molt.
    Sóc devota del gran pirata John Ford, jo. Pasión de los fuertes. Centauros del desierto. Siete mujeres. Mogambo. I EL HOMBRE TRANQUILO, que sempre em dona un bon rollo terrible. Me la miro un cop l' any, a l'estiu. Era un refotut fatxa, misogin, etc. etc. , però noi, estic d'acord amb en Truffau, quins personatges femenins! l'Anne Bancroft metgessa que fuma a Siete mujeres, sense anar més lluny.

    L'escena que més t'agrada de las uvas..., m'ha fet pensar en una altra però d'en David Lynch a The Straight story. Recordes quan a l'avi se li espatlla la segadora?. Una familia l'ajuda, acollint-lo a casa seva. Demana per fer una trucada a la seva filla i com que no l'hi volen cobrar, deixa els calés al costat del telèfon. Quines coses més estranyes té el koku...

    ResponElimina
  4. Ei Matilde, a mi la que més m’agrada és el hombre que mató a Liberty Valance i el hombre tranquilo també, molt, molt i molt. Si que ha tingut fama, Ford, de fatxa i misogin, però jo em penso que no és així, per exemple, Ford mai va declarar contra ningú a la caça de bruixes del senador McCarthy fins i tot en reunions de directors defensà als seus companys que eren acusats de comunistes....hi ha la cel•lebre anècdota de què quan s’acusà a Joseph L. Mankevicz de roig ell el va defensar començant el seu al•legat amb la frase “em dic John Ford i faig Westerns”... a la mateixa pel•lícula de Liberty Valance, aquest és el que vol imposar el seu poder de forma autoritaria, però acaba vençut per la democràcia (James Stewart) tot i que en realitat l’ha matat en John Waine, però ja se sap a l’oest...entre realitat i llegenda....publica la llegenda. Recordo haber llegit no se on que ell era demòcrata i que quan es reunien amb el seu amic republicà (aquest si bastant fatxa) John Wayne discutien de política fins a altes hores sovint ben torrats.
    També se’l considera racista, (a rel de The searchers), a vegades es confon l’actitut d’alguns personatges amb el propi autor, i potser no es coneix gaire que els indis navajo de monument valley el van nombrar fill predilecte, aquesta (la de racista) és una opinió que ningú que hagi vist el último combate pot mantenir.
    La seva militancia catòlica el feia sempre posar-se a costat dels pobres i els desvalguts, i també donar un paper primordial a la família. Si l’hagués de definir políticament diria que és conservador i tradicionalista però mai feixista. Per valorar el paper que Ford atorga a la dona primer s’ha de tenir en compte el seu concepte de família, la dona és el pal de paller de la part nuclear de la societat, és a dir la familia. El que passa és que els hi té destinat un lloc (la llar) que ara resulta tronat. En el cine de Ford hi ha una recerca constant de la llar (el hogar) i aquest espai necessita una dona per que sigui habitable.
    La veritat és que la pel•lícula de Lynch que cites és molt fordiana, hi ha moltes escenes que recorden a Ford i la que cites és una de elles tot i que jo crec que tenen un sentit diferent. Lynch parla de l’honor/orgull d’un home, en canvi jo crec que Ford parla de la solidaritat humana. De totes maneres és molt bo que la citis perquè la veritat és que és genial, a mi, és la que més m’agrada de Lynch, un clàssic rodat per un avantguardista.

    I si, Imma, ja ho pots ben dir ja, pobresa i misèria.

    ResponElimina
  5. Per cert, Mitchum, qui era la teva bibliotecaria de capçalera? Si és que es pot saber, clar...

    ResponElimina
  6. ...no, no es pot saber, Matilde.

    ResponElimina
  7. Veí de les Corts11/6/09 18:46

    I per què no es pot saber, si es pot saber?

    :-)

    ResponElimina
  8. hola veí, com anem? va estar bé la xerrada amb la senyora Moliner?

    respecte al què preguntes, no es pot saber perquè si se sabés, després, ja se sabria i això no pot ser,...pensa que jo vinc d'un poble molt petit però molt culte, no arribem a mil habitants però gairebé tots (excepte una dotzena que només volen sentir a parlar de futbol i collites)llegim tres o cuatre llibres al mes (novel·la, filosofia o estratègia militar)i al poble hi ha biblioteca pública desde els temps de Menendez Pelayo, per això totes les generacions hem tingut bibliotecaria de capçalera, menys en un breu periode de temps a començaments dels noranta en que hi habia un home, lleig com un pecat, val a dir. Així que sempre que ens trobem els amics i pensem en els nostres inicis intel·lectuals, evoquem aquella dona que ens va iniciar a la lectura i a vegades a altres activitats tant o més plaents...

    ...és un plaer tenir-te entre nosaltres, com deia la Matilde l'altre dia, hem de fer alguna cosa, nosaltres haviem pensat en organitzar unes jornades sobre "la funció social dels clubs de lectura i la seva inportància en la actual coyuntura econòmica", per suposat vosaltres sereu els primers convidats...

    ResponElimina
  9. Veí de les Corts11/6/09 21:12

    Vaja! No sabia d'aquesta funció social de les biblioteques públiques, això segur que es deu a que em perdo totes les escoles d'hivern i d'estiu... Ara ja sé que hi fan!

    I sí, sí, feu les jornades, organitzem una caravana fins a Vic. I una escapadeta al teu poble, a veure la bibliotecària de torn. I si no, organitzem una costellada o calçotada!

    El plaer, tot meu

    ResponElimina
  10. Veí, l'home lleig com un pecat que va fer de bibliotecari de capçalera al poble del Mitchum a començament dels noranta és el mateix Robert Mitchum, àlies el professor Bacterio!! Pobres Lolitas...

    Ah, veig que ets dels meus: jo també em perdo totes les escoles d'hivern, d'estiu, i, fins i tot, primavera-tardor. Fa anys que no vaig a cap curs de reciclatge per a bibliotecaris perquè m'han dit que allà només es parla de la iniciació a les "altres activitats plaents". Déu-nos-en-guard.

    Deixeu-vos de jornades professionals i passem al xeflis de dret. I que de vi no en falti!

    ResponElimina
  11. Ja veig que la bibliotecària de capçalera no devia pas ser com la de L´home manuscrit, Manuel Baixauli. Ed Proa

    P.e.
    La biblioteca feia olor de la Patro, o era la Patro qui s´havia impregnat d´olors llibresques?
    Pàg. 24

    Imma

    ResponElimina
  12. Imma ets un pou de llibres, m’anoto la referència, la veritat és que no sabia ni que existís...,ets molt amable en anar a buscar la cita, o es que el llegeixes ara mateix? o és que el saps de memòria?...gracies again
    Doncs jo aquest any vaig anar a un curset a l’escola d’hivern i desde llavors em sento millor persona.
    Veí respecte a la trobada només cal posar fil a l’agulla,....només?????!!!!! algú ha probat d’enfilar una agulla ? oi que és molt dificil, o és que començo a perdre la vista?,
    Bon cap de setman i ara mateix penjo la segona part del post lasuvasdelaira

    ResponElimina
  13. Qui és qui?

    ResponElimina