las uvas de la ira (1)

A la darrera llista dels 100 millors films de l’American Film Institute, The Grapes of the wrath (1940) de John Ford ocupa el lloc 21, és la primera que apareix del mestre. Per a mi, no és la millor, però tot i així és una refotuda obra mestra. En els 124 minuts de metratge hi ha algunes escenes que figuren amb lletres d’or en la història del cinema com quan abans de deixar la casa, Ma Joad crema els records que l’uneixen a la terra que ha d’abandonar i la posterior seqüència de la desesperació de l’avi, el diàleg de mare i fill quan aquest ha de fugir, Henry Fonda cantant amb veu de ganso la vall del riu vermell, el ball que representa una comunitat organitzada que evita amb enginy l’acció dels esvalotadors i etcètera etcètera.
Podia semblar estrany que un director aparentment conservador i catòlic adaptés una obra “roja”com la de Steinbeck, però el resultat no hagués estat millor en mans d’un altre director. Ningú com Ford podia expressar l’odissea de la família Joad. L’heroisme de la mare o la descomposició d'una família en un clima obrer. De fet, el film també pot tenir una lectura catòlica, els Joad són dotze (com els apostols) als que s’hi afegeix una mena de redemptor en la figura de l’ex reverend Casey. I la fugida cap a la terra promesa de Califòrnia té ressonàncies bíbliques. A las uvas de la ira hi trobem un compendi de la manera de rodar pròpia de Ford: hi trobem la il·luminació gairebé expressionista de les seves primeres pel·lícules sonores, la composició del pla a l’alçada dels grans mestres pintors com Velázquez, el poder dels personatges secundaris, l’escena del ball-presagi, l’enterrament,...En un llibre, Truffaut diu que va deixar de considerar Ford com un director misogin quan se’n va adonar que havia creat alguns dels personatges femenins més potents de la història del cinema, Ma Joad n’és un clar exemple, a l’alçada, diria jo, dels personatges femenins de Strindberg, Brecht o Lorca.
En plena vigència del codi Hays Ford va retratar la misèria dels grangers del mig oest provocada pels especuladors, la corrupció de les forces de la llei i les males arts dels empresaris que s’aprofitaven de la penúria per abaixar els sous i les conseqüents vagues sovint banyades amb sang. Potser, com a adaptació, l´únic que es troba a faltar és la corprenedora escena final del llibre, impensable pels codis morals de l’època tot i que la parrafada final de la mare tampoc és per oblidar:
Nosaltres som la gent que viu. No ens exterminaran, no acabaran amb nosaltres, no ens deixarem vèncer. Nosaltres durarem per sempre perquè nosaltres som el poble.

No em resisteixo a explicar la meva escena preferida, és quan l’avi entra amb els dos nens a un bar de carretera per comprar una barra de pa, de primeres no li volen vendre però al final dos camioners paguen els caramels dels nens, és tot un tractat d`ètica, una lliçó d’humanitat; jo crec que en la figura dels camioners hi ha tots els valors que han de tenir les persones per ser tingudes com a tal.