el fantasma de Tom Joad

Vaig coincidir amb en Tom Joad un estiu de fa molts anys, però no recordo qui ens va presentar. Ell acabava de sortir de la presó, on havia passat quatre anys per haver mort un home en una baralla, i anava cap a casa seva, a Oklahoma; jo –tipa i desvagada- comptava mosques i pentinava gats. El cas és que vam passar junts uns quants dies; ell parlant-me de les misèries de la seva família -ja sé sap, quan la desgràcia entra a cal pobre no hi ha déu ni sabó que la tregui-; jo, atabalant-lo amb les meves cabòries adolescents. Per sort, mentre llegeixo no veig els personatges, així que em vaig poder estalviar la mirada al·lucinada que de ben segur em devia dedicar. No vaig pensar-hi més fins a retrobar-lo a la peli d'en John Ford, i des de llavors en Tom Joad és Henry Fonda i punt
Ens vam perdre de vista. L'any 1995 torno a tenir notícia d'en Tom, aquest cop de la ma d'en Bruce Springsteen, un seu amic que li havia escrit una cançó. Aquí teniu la lletra i aquí el vídeoclip (no me'l deixen inserir!). En el vídeo que segueix, en Bruce la canta, -en versió elèctrica, però-, acompanyat per en Tom Morello de Rage Against the Machine.

Fa poc he sapigut que aquesta no era la primera vegada que algú dedicava una cançó a en Tom Joad. Resulta que el 1940 en Woody Guthrie, aquell cantautor que tenia una guitarra que matava feixistes, l'hi va escriure una. L'any 1937 havia anat cap a l'oest en un tren de mercaderies, fent el mateix camí que la família Joad, així que sabia de què anava allò de la gran depressió. La nit que va veure la pel·lícula d'en John Ford va quedar tan tocat que se'n va anar a casa seva i va escriure una cançó que dura més de nou minuts i que va haver de gravar en dues parts, inclosa en el disc Dust Bowl Ballads.

Fins i tot els Pink Floyd homenatgen, no a Joad, sinó a la novel·la sencera amb la cançó Sorrow, escrita per en David Gilmour. La trobareu a l'àlbum A Momentary Lapse of Reason (1987). La primera frase de la cançó the sweet smell of a great sorrow lies over the land és el principi d'un capítol de El raïm de la ira, diuen a la xarxa. He tornat a agafar la novel·la a veure si el localitzava -ara com ara no me n'he sortit- i allà m'esperava en Tom, a la ruta 66. Està com sempre; no s'ha passat gens. Encara va amb el camió Hudson amunt i avall. No entenc com s'ho fa per trobar recanvis.