dimecres, 17 de juny del 2009

el fantasma de Tom Joad

Vaig coincidir amb en Tom Joad un estiu de fa molts anys, però no recordo qui ens va presentar. Ell acabava de sortir de la presó, on havia passat quatre anys per haver mort un home en una baralla, i anava cap a casa seva, a Oklahoma; jo –tipa i desvagada- comptava mosques i pentinava gats. El cas és que vam passar junts uns quants dies; ell parlant-me de les misèries de la seva família -ja sé sap, quan la desgràcia entra a cal pobre no hi ha déu ni sabó que la tregui-; jo, atabalant-lo amb les meves cabòries adolescents. Per sort, mentre llegeixo no veig els personatges, així que em vaig poder estalviar la mirada al·lucinada que de ben segur em devia dedicar. No vaig pensar-hi més fins a retrobar-lo a la peli d'en John Ford, i des de llavors en Tom Joad és Henry Fonda i punt
Ens vam perdre de vista. L'any 1995 torno a tenir notícia d'en Tom, aquest cop de la ma d'en Bruce Springsteen, un seu amic que li havia escrit una cançó. Aquí teniu la lletra i aquí el vídeoclip (no me'l deixen inserir!). En el vídeo que segueix, en Bruce la canta, -en versió elèctrica, però-, acompanyat per en Tom Morello de Rage Against the Machine.




Fa poc he sapigut que aquesta no era la primera vegada que algú dedicava una cançó a en Tom Joad. Resulta que el 1940 en Woody Guthrie, aquell cantautor que tenia una guitarra que matava feixistes, l'hi va escriure una. L'any 1937 havia anat cap a l'oest en un tren de mercaderies, fent el mateix camí que la família Joad, així que sabia de què anava allò de la gran depressió. La nit que va veure la pel·lícula d'en John Ford va quedar tan tocat que se'n va anar a casa seva i va escriure una cançó que dura més de nou minuts i que va haver de gravar en dues parts, inclosa en el disc Dust Bowl Ballads.





Fins i tot els Pink Floyd homenatgen, no a Joad, sinó a la novel·la sencera amb la cançó Sorrow, escrita per en David Gilmour. La trobareu a l'àlbum A Momentary Lapse of Reason (1987). La primera frase de la cançó the sweet smell of a great sorrow lies over the land és el principi d'un capítol de El raïm de la ira, diuen a la xarxa. He tornat a agafar la novel·la a veure si el localitzava -ara com ara no me n'he sortit- i allà m'esperava en Tom, a la ruta 66. Està com sempre; no s'ha passat gens. Encara va amb el camió Hudson amunt i avall. No entenc com s'ho fa per trobar recanvis.


18 comentaris:

  1. Vaig arribar a en Guthrie de la ma d'en Billy Bragg, que és un anglès que va formar part dels anti-folk (quèéloqueé) dels 80', diuen. Va gravar, amb els Wilco, dos discs d'homenatge a en Guthrie: Mermaid Avenue (1998) i Mermaid Avenue vol. 2 (2000). Mermaid Avenue és el carrer de Coney Island on va viure la família Guthrie de finals dels 40' fins mitjans 50'. Fa uns 8 ó 9 anys, Billy Bragg va actuar al Mercat de la Música Viva. D'aquí ve.

    ResponElimina
  2. premi pel que adivini què duia escrit Woody Guthrie a la guitarra...no Matilde, tu no pots participar.

    ResponElimina
  3. Sense ser molt fan de Bragg, el disc d'homenatge a Guthrie és una obra mestre, mira per on es miri.

    Senyor Robert, quan ens fem una camiseta amb aquest lema, afirmació tant faltada a la nostra estimada comarca d'Osona?

    ResponElimina
  4. Bevolgut Jordi com que veig que coneix perfectament el lema escrit a la guitarra de WG, lema tant faltat a la nostra estimada Comarca...i a tot arreu diria jo, ja teniu el premi coll avall, esteu a punt de guanyar....un viage a Pernanbuco per dos persones, amb el benentès que les persones siguin majors d'edat...enhorabona!!!

    ResponElimina
  5. Gràcies, sóc una persona força apremiada com saps, moltes gràcies.

    ResponElimina
  6. Matilde, has trobat el capítol de la cançó de Pink Floyd? Estic ben encuriosida. La xarxa està plena de porqueria. S'ha de voltar amb guants, mascareta i agafar-ho tot amb pinces.
    Jo també m'hi poso, a veure si ho aclarim.

    ResponElimina
  7. Jordi,
    Ja sé que no és gaire normal, però em podríes encarregar un Quadern 2008, d'en Joanmiquel Oliver? És per la Rosa.
    Ja em diràs què.


    Sisí,
    Jo no ho trobo, ni en anglès ni en castellà. Haurem de parlar amb en Gilmour. Potser volien dir que es va inspirar en la novel·la, no que reproduís una frase. Continuarà...

    ResponElimina
  8. Cas que no sapigueu quin caretu fa en Mitchum (ho dic per tu, Sisí, que un dia vas demanar quina pinta fem) visiteu el blog del club de lectura de Manlleu. És diu 'què llegim?'. Teniu l'enllaç a la dreta del nostre blog. El de la pantalla amb levita,no; el que va de negre, tampoc. L'altre, amb camisa clara.

    ResponElimina
  9. Us penseu que m´ho vaig voler perdre? Doncs vaig quedar molt contenta amb la presència d´en Mitchum i l´explicació de la vida i miracles de l´Edgar Allan Poe.
    En Mitchum ens va deixar bocabadats de tot el què sap.

    Van passar coses molt estranyes...
    a l´estil Poe
    Imma

    ResponElimina
  10. Imma, crec que estàs a un pas de la ubiqüitat!
    Va fer-ho bé, en Mitchum? I sobretot, quines coses estranyes van passar? explica, explica...


    T'he llegit al blog del sr. Boix. Per culpa teva vaig anar al ídem d'en Jordi Cervera. Gràcies, Imma. Se m'ha posat molt bé el recordatori d'en Manolo Vázquez Montalban en paraules de la seva dona, l'Anna Sallés.
    Com deia un cèlebre cec: que el olvido no nos olvide demasiado.

    ResponElimina
  11. Quina gràcia, Robert.No sé per què, però t'imaginava amb ulleres de pasta. Saps que et retires a l'Anthony Quinn?
    I la Matilde, es girarà mai?

    ResponElimina
  12. Volia que quedés en secret Imma, però ara que ho has descobert val més que sigui precís. Durant la xerrada ii de forma inaprecialble vam invocar l’esperit de Poe i ja saps com es va manifestar...
    Anthonny Quinn?, el del Club de la lucha?
    respecte a la Matilde, val més que no es giri....

    ResponElimina
  13. Benvolguda Sisí,

    Demaneu la lluna.
    'Matilde is a fiction, madame', que diria un poeta que li agrada molt a en Mitchum.
    De fet el vers és 'poetry is the supreme fiction, madame', d'en Wallace Stevens. He passat de l'adjectiu perquè és molt lleig dir aquestes coses d'un mateix. Ni que sigui en tercera persona. Tot i no existir.

    Pel que fa a tu, Mitchum, el del club de la lucha, no, El agente xu777. Muac.

    ResponElimina
  14. No entenc la broma d'"El club de la lucha".

    ResponElimina
  15. és que havia confós l'Anthony Quinn amb el protagonista de "el club de la lucha",....
    ja que estem amb cites de Wallace Stevens en deixo un altra que tampoc té desperdici...
    "a la llarga, la veritat no importa"
    una abraçada a tothom que m'en vaig de vacances un parell de dies

    ResponElimina
  16. Us voldria recomanar l´article de Vicenç Pagès:
    MERCÈ RODOREDA & EDGAR ALLAN POE

    dins la secció de llibres, pàg. 52 de la revista Presència d´aquesta setmana

    Bones lectures!!
    Imma

    ResponElimina
  17. Merci Imma.
    De ben segur que a en Mitchum l'interessarà molt. Ara fa una setmaneta de vacances.
    Si ho he entès bés, en Pagès diu que el conte de la Rodoreda 'Una fulla de gerani blanc'(el conte més cruel de l'autora i el més terrorífic de la nostra literatuta, diuen) és un homenatge a dos contes de Poe: 'El gat negre' i 'Berenice'. Segons en Vicenç Pagès la Rodoreda homenatja i supera a en Poe. No crec que en Mitchum estigui d'acord....

    ResponElimina
  18. ...el primer que faré quan arribi serà buscar aquest conte que desconec perfectament...

    ResponElimina