divendres, 12 de juny de 2009

las uvas de la ira (i 2)

A finals d’any, Alianza publicarà una nova edició de “las uvas de la ira”, la novel·la que més bé explica com eren els temps de la Gran Depressió als Estats Units, com ja sabeu es tracta de la desoladora odissea de la familia Joad cap a Califòrnia, on fugint de la pobresa d’Oklahoma creuen que trobaran la terra de llet i mel.
Us oferim un fragment del llibre de Peter Bogdanovich en el qual el mestre (mot dedicat a Jordi Ararà amb tot l’efecte de que sóc capaç) parla de la pel·lícula.


¿Qué fue lo que le atrajo a usted de Las uvas de la ira?Me gustó y nada más. Había leído la novela –que era buena- y Darryl Zanuck tenía un buen guión basado en ella. Me atraía todo: que tratase de gente sencilla y que la historia se pareciera al hambre de Irlanda, cuando echaron a la gente de las tierras y los dejaron vagabundear por los caminos para que se muriesen de hambre. Quizá tuviera que ver con eso –parte de mi tradición irlandesa-, pero me gustaba la idea de esa familia que se marchaba, y trataba de encontrar un camino en el mundo. Sigue siendo una buena película. Hace poco vi un pedazo en televisión.
Gregg Toland trabajó estupendamente en la fotografía, cuando no había nada, pero que nada que fotografiar, ni una sola cosa bonita, siquiera una buena fotografía. Le dije:
-Parte se quedará negra, pero vamos a fotografiar. Vamos a correr un riesgo y hacer algo que resulte distinto –salió bien.
¿Había usted planeado que al final Henry Fonda se marchara?Era el final lógico, pero queríamos ver qué diablos pasaba con la madre, el padre y la chica; la madre tenía un pequeño soliloquio que estaba bien.

John Ford. Peter Bogdanovich. Fundamentos, 1983

9 comentaris:

  1. Correcte Robert...només apuntar que no t'esperis que el remat decideixi visionar desesperadament i en massa el film del "mestre", ara que tú te n'abanderes com a ferm seguidor. Les coses clares eh? Però bé, tot molt correcte.

    ResponElimina
  2. benvolgut anònim, primer de tot benvingut, és un honor tenir-te per aquí, llàstima que no sigui més sovint...mira, segurament quan tu encara et pixaves a les calces, jo ja havia vist dues vegades the last hurrah, película que segurament no has vist mai tenint en compte les pelis de la teva vida,...quina era?: Starman del llobregat..., ara en serio, en Ford, per a mi és un mestre perquè m'ha ensenyat a estimar el cinema com també ho han fet Hitchcok, Lang, Lubistch i Buñuel, que també els tinc per mestres, no crec que s'hagi hagut d'anar a la seva classe per anomenar a algú mestre...per exemple, tot i ser molt més jove que jo, tu també m'has ensenyat moltes coses i si segueixes així també se't considerarà mestre.... ara però encara estas en fase pequeñosaltamontes, per cert, quina fi pobre monjo shaolin...

    una abraçada xaval, t'he posat Resistence a la tarjeta...i echochrome perquè després diguis...

    Bon viatge pel regne de Oz...

    ResponElimina
  3. Llegeix, si no ho has fet ja, "Los vagabundos de la carretera", de l'Steinbeck.

    ResponElimina
  4. Sí noi, això d'establir referents és tot un art, l'altre és compendre'n el veritable significat, oi? Robert, no em tiris "piropos" que un no voldria acabar convertint-me, per fer-ne un símil absurd però proper, amb un nou cas Guti... però s'agraeix la intenció, que a la fi és amb el què un es queda..
    Per cert rei, per simple curiositat, no esmentes cap mestre que rasqui el nostre segle, tots són autors pretèrits que fa temps que s'han podrit dins el calaix, és per això del respecte al difunt, pròpi de la nostre mentalitat catalana? Jo obtaria per assenyalar directors amb més trajectòria, amb un concepte de l'art més genuï i fresc que aquests carques rovellats que només serveixen per omplir enciclopèdies empolsinades. Però fer de crític és complicat eh, i més quan un sap que tothom està esperent un nou post teu, de l'inmens Robert.

    Una abraçada, el teu anònim.

    ResponElimina
  5. No sé si será verdad, pero he oido que esta película estuvo censurada en la URSS. Por lo visto llegaron a la conclusión de que no era bueno enseñar cómo los pobres de América conducían sus propios vehículos automovíles en una época de recesión absoluta.

    El mensaje subliminal es muy fuerte. Si en America los pobres tienen coche en època de depresión, imagínate lo que tendrán cuando hay crecimiento.

    De hecho, en una encuesta sobre pobres en USA, pobre era el que ingresaba menos de 1500 dólares mensuales. Alcohólicos marginados y drogatas diversos con un nivel adquisitivo superior al de la mayor parte de la población mundial. Y es que todo eso de la pobreza entra de lleno en la teoría de la relatividad.

    ResponElimina
  6. Chippewa es todo un honor tenerlo por aquí, al leer su firma en el blog, me ha entrado un temblorcillo de emoción.
    No conocia la anecdota de la censura en la URSS, pero es bien posible que despues de la guerra al enfriarse las relaciones la prohibieran,... respecto al coche, hay que pensar que era lo único que les quedó a los JOad de una época en que vivian bien en su granja de oklahoma, el coche es su casa y su único medio de subsistencia, no un lujo. De todas formas en la película si que hay un mensaje subliminal: el pueblo, la gente, the people no será jamas vencido y siempre renacerá de sus cenizas a base de trabajo y tesón, mensaje muy americano, añado. La encuesta que maneja no debe ser muy antigua, nada que ver con los años treinta, tiene razón en que actualmente el concepto de pobreza es relativo pero en esa época no lo era tanto, creo yo, sobretodo entre la gente del campo, que dependia del fruto de la tierra.
    Reitero mi bienvenida y mi emoción al leerle.

    ResponElimina
  7. Benvingur Ferran, el llibre que em parles és ficció o són retrats típus John Agee?, és a dir més aviat periodistic, me'l anoto per l'estiu. Ara estic llegint una cosa ben rara: el dia de la Langosta de Nathaniel West,...benvingut, de nou.

    ResponElimina
  8. Benvolgut anònim, com saps perfectament jo ja tinc una edat, i els mestres me'ls trio.
    Dius que el meu mestre és un carca rovellat?, doncs jo crec que el cinema de Ford és molt més fresc i viu que el de molts pressumptes moderns, penso amb l'imfumable Greeneway o un altre que deu n'hi do anomenat Wenders. La lliçó dels clàssics perdura en obres d'altres mestres com Lynch o Burton, aquests si que toquen el segle i també tenen el seu mestratge. Altres: Kitano, Spielberg, Eastwood,etc...tots, tos amb un coneixement dels clàssics envejable. Això en cinema però crec que es valid per totes les arts que conec. Però, clar estem parlant d'un art: cinema, molt modern, el més modern de tots...Fins i tot Ford és un artista modern si el comparem amb gent de la seva alçada, Cervantes, Velazquez o Bach
    És un honor tenir-te per aquí i ja saps que jo mai et compararia amb en Guti, si de cas amb en Ribery.

    ResponElimina
  9. Hola, Chippewa,
    Desconozco la anécdota URRS. Pero se me ocurre una lectura inversa del mensaje subliminal: Fijaos si es chungo el capitalismo, que los parias del sueño americano tienen coche (viejo y cochambroso, eso sí) pero o no tienen dinero para gasolina o tienen que venderse las ruedas para poder comer...Puestos a utilizar.

    ResponElimina