anunciants

Emily Temple. 12 Vintage Advertisements Starring Famous Authors. Flavorwire.

un dret que cal exigir

MIQUEL MOLINA
Un dret que cal exigir
La Vanguardia
9|1|2020

Algunes citacions cal actualitzar-les perquè no quedin obsoletes. A Steinbeck se n’hi atribueix una que ve a dir que per la pols acumulada als llibres de les biblioteques públiques es coneix el nivell cultural d’un país. Ara l’escriptor hauria de canviar l’enunciat: “Per les retallades de la partida de compra de llibres de les biblioteques públiques es coneix el nivell...”. Ara bé, el significat continuaria sent el mateix; és a dir, un suspens per a aquells països que prefereixen gastar-se els diners en qualsevol cosa abans que en cultura.

Un Govern com el català, que destina a aquesta àrea un 0,65% del pressupost, és un executiu que considera poc o gens rellevant elevar la formació cultural dels seus administrats. A l’espanyol sembla que encara li interessa menys, ja que amb prou feines inverteix un 0,2%, tot i que en el seu cas es pot al·legar que gran part de les competències estan transferides a les comunitats autònomes.

La reivindicació de la plataforma Actua Cultura perquè el pressupost de cultura català s’incrementi fins al 2% és la simple exigència del desenvolupament dels drets culturals que té tota persona pel simple fet d’haver nascut. D’entrada, a l’accés a una cultura de qualitat.

El Govern català té l’oportunitat d’esmenar-se durant l’elaboració dels nous pressupostos. Aquest cop no serveix l’argument de la Catalunya infrafinançada: el que és important no són els diners invertits, sinó el tant per cent.

l'undemà

Ahir ens vam trobar per darrer cop abans de vacances i va ser per parlar de la perla de John Steinbeck. Érem disset i segurament va ser la sessió més sorollosa i dispersa de totes. Donem-li la culpa al moderador o a les tres ampolles de cava que es van obrir. El llibre en general va agradar força tot i que l’opinió no era unànime. Algú va trobar el relat depriment, sense un borrall d’esperança per uns personatges presoners del seu destí, potser amb una fatalitat imposada. Hi havia el sector que la qualificava de fàbula moral d’abast universal i altres deien que no n’hi havia per tant fins i tot es va dir que a vegades semblava la visió d’una realitat local a través d’un ull estranger. Va quedar clar que el material en què es bastia la història provenia del patrimoni oral de Mèxic, una llegenda que es transmet de generacions en generacions i que l’autor es decideix a transcriure en forma de relat. Tothom hi va veure un exemple de la postura socialment compromesa de l’autor i una demolidora crítica al racisme i les desigualtats socials. També es va estar d’acord en què la lectura va ser amena i gratificant. Altres temes que van aparèixer a la tertúlia foren la volubilitat de la sort i la malèfica influència del diner. Una de les qüestions que van quedar per resoldre és si la història es pot ubicar en qualsevol part del món i del segle o era pròpia del temps i espai de la novel·la.
I després de l’animada tertúlia en Jaume ens va regalar un espectacular i inacabat colofó en forma de jocs de mans amb cartes. Dic inacabat perquè degut a l’hora, diu que se’n va deixar dos o tres dels millors del seu repertori. Segur que tindrem una altra ocasió per veure’ls perquè vam gaudir de valent. En Jaume és un mag autèntic que segueix el codi deontològic i no descobreix els trucs ni sota tortura, amb la xerrameca típica dels prestidigitadors que t’engatussen amb una rialla ens va tenir bocabadats una bona estona. Gràcies Jaume.

Ens tornem a veure el darrer dimarts de setembre amb la carretera de Cormac McCarthy entre les mans. A l’estiu el bloc seguirà actiu i ja sabeu que si voleu enviar els vostres suggeriments de lectura o altra mena d’escrits sereu benvinguts.

plagi

"L'originalitat, diu vostè? No existeix, no ha existit mai.
Tot és plagi dels altres".
Josep Pla

plagi m 1 l El fet de publicar o de donar per pròpia l'obra literària, científica o artística d'altri.

2 LIT Part d'una obra d'altri inserida en la pròpia sense indicació de la font.

2 DR ROM Delicte penat en el dret romà consistent a fer passar un home lliure per esclau. Hi incorria el qui l'adquiria, alienava o hi traficava coneixent la seva condició de lliure. (GEC).

He fet un volt per la xarxa i he quedat glaçada. Resulta que a banda de les acusacions més cèlebres tipus Cold Play, Woody Allen, Luis Racionero, Quim Monzó, etc., la meravella del copiar i enganxar fa que mai hagi set tan fàcil com ara signar les idees dels altres. La blogosfera en va plena. Si no és tradició, serà plagi, diuen uns. El plagi és un homenatge, canten els altres. Jo mateixa, si no m'afanyo a posar cometes i citar les fonts, estic robant. Sí, senyores i senyors. Com ho sentiu. Però cal anar amb compte: la xarxa el facilita, però també proporciona eines per detectar-lo. He trobat referències a un munt d'aplicacions informàtiques que permeten comparar textos i verificar l'originalitat dels treballs: CrossCheck, Copyscape, Approbo, Turnitin, Copycatch, Educared antiplagio...
Així que mai com ara havia set tan vàlid allò del mentider i del coix.
Arribats en aquest punt, cal obrir una altra finestra, crec. S'anomena intertextualitat. I és que això del plagi -de la reivindicació de l'originalitat, millor- és, juntament amb el matrimoni per amor, un invent relativament recent que devem als romàntics. (Ara sembla que he tingut la gran idea, i ves a saber a qui plagio). Si tot està dit, abans i millor, a què ve tanta història?

"Quan hom produeix un text de qualsevol tipus, el que ha llegit formarà part del que escriurà. És a dir, rep una influència que, de manera conscient o inconscient, deixarà petja en la seva producció. De la mateixa manera, quan hom llegeix un text, de manera natural, relaciona allò que llegeix amb el que ha llegit. La intertextualitat és un concepte introduït durant la primera meitat del segle xx pel teòric Bakhtin per a referir-se, d'alguna manera, al que fins al moment s'anomenava influència o font."
Evitar el plagi: del plagi a la intertextualitat.

Fins aquí la meva reflexió plagiària. Potser algú amb prou paciència com per haver arribat a llegir tot el sermó s'està demanant de què ve, si la cosa anava d'Steinbeck i de La Perla. Doncs bé, prepareu-vos per a una acrobàcia digna del circ du soleil.

Resulta que el passat mes d’abril la justícia peruana va condemnar l’escriptor Alfredo Bryce Echenique a pagar una multa de 42.632 euros per plagi, en trobar-lo culpable de copiar 16 articles de diferents diaris catalans i espanyols. N’agafava paràgrafs sencers i els publicava com a propis en diferents mitjans del Perú. Els cobrava, és clar. Un dels articles plagiats es titula John Steinbeck, la voz de los oprimidos, La nación, 29 de juny de 2003. L'original de Juan Carlos Ponce s'havia publicat a la revista Jano el mes de març de 2002. Quin morro, Bryce -Rank Xerox- Echenique. El Rank Xerox no és meu. Consti.

PS1:He pispat la foto del blog El faro de aqualung.
La cita d'en Pla, no sé d'on l'he treta.

PS2: Quedem dimarts a les vuit. La perla, màgia a càrrec d'en Jaume, coca i cava. Rien ne va plus.

náufragos

Aquest mes els posts són molt cinematogràfics. Hi ha una altra famosa pel·lícula amb guió de Steinbeck, es tracta de Náufragos (Lifeboat, 1944) d’Alfred Hitchcock, interpretada per una actriu excepcional Tallulah Bankhead, poc freqüent a les pantalles que va treballar gairebé tota la seva carrera als escenaris de Broadway. No és l’obra més famosa del director de Rebeca però sens dubte és una de les més originals perquè, entre altres raons, podriem dir que la majoria dels 94 minuts de metratge transcorren en un únic escenari, el bot salvavides on, en plena segona guerra mundial, malden per sobreviure els únics supervivents d’un vaixell atacat pels alemans. El director anglès aconseguix un clima angoixant i claustrofòbic gracies sobretot al guió que crea una mena de desintegració moral en el microcosmos que habita a la barca, quan es veuen amenaçats pels enemics nazis.

En la biografia no autoritzada de Donald Spotto es parla del film:

"Náufragos era un alegato en pro de la unidad y el idealismo que debía conseguirse en medio de unas condiciones de pérdida personal. Talluhla Bankhead pierde su cámara, su máquina de escribir, su abrigo de pieles y su brazalete de diamantes. Además, una joven pierde a su bebé, un marinero una pierna... y todos los ocupantes del bote pierden su sentido de la dirección y la superioridad. Todas las pérdidas y el miedo son experimentados en medio del silencio del mar: Hitchcock insistió en que no hubiera banda sonora. La sensación de estar a la deriva, sin más escapatoria que las aguas que conducen a la destrucción y la aniquilación (la única auténtica libertad), da al film una extraña textura alucinatoria, la sensación de flotar en una interminable pesadilla sin ningún puerto seguro..."

viva zapata!

A la xarxa es pot trobar un article que va escriure John Steinbeck sobre Emiliano Zapata i fragments del guió que va escriure per la pel·lícula d’Elia Kazan estrenada el 1952. El guió està basat en el llibre Zapata the unconquerable de Edcumb Pynchon i va aconseguir el Oscar al millor guió adaptat. En l’article, Steinbeck repassa totes les fonts emprades per l’elaboració del guió i de les discussions amb el director i el productor Darryl F. Zanuck, per exemple, ell sempre havia dit que l’actor més adequat per interpretar Zapata era Pedro Armendariz, però els estudis van imposar Marlon Brando, o bé els retalls que va patir el paper d’Anthonny Quinn, que, malgrat tot, va guanyar l’oscar al millor actor secundari; en canvi, Brando es va haver de contentar amb una nominació però va guanyar a Cannes. Sembla mentida que el director de La ley del silencio, i aquest biòpic del revolucionari mexicà acabés col·laborant amb la caça de bruixes del Senador McCarthy.
Més tart, l’any 1955 el mateix director adaptaria un altra obra de Steinbeck: al este del eden, de totes maneres si es recorda aquesta pel·lícula no és pel text centrar en una part de la novel·la sinó en la magnífica i exhuberant interpretació de James Dean.
L’any pasat va apareixer un llibre molt interessant (confesso que no l’he llegit, però l’he fullejat a la FNAC) sobre Steinbeck, es tracta de: John Steinbeck, escribir en el eden, de José Antonio Gurpegui. Un dels capítols més sucosos del llibre és el dedicat a la fèrtil relació de Steinbeck amb el cinema i la televisió.

las uvas de la ira (i 2)

A finals d’any, Alianza publicarà una nova edició de “las uvas de la ira”, la novel·la que més bé explica com eren els temps de la Gran Depressió als Estats Units, com ja sabeu es tracta de la desoladora odissea de la familia Joad cap a Califòrnia, on fugint de la pobresa d’Oklahoma creuen que trobaran la terra de llet i mel.
Us oferim un fragment del llibre de Peter Bogdanovich en el qual el mestre (mot dedicat a Jordi Ararà amb tot l’efecte de que sóc capaç) parla de la pel·lícula.


¿Qué fue lo que le atrajo a usted de Las uvas de la ira?Me gustó y nada más. Había leído la novela –que era buena- y Darryl Zanuck tenía un buen guión basado en ella. Me atraía todo: que tratase de gente sencilla y que la historia se pareciera al hambre de Irlanda, cuando echaron a la gente de las tierras y los dejaron vagabundear por los caminos para que se muriesen de hambre. Quizá tuviera que ver con eso –parte de mi tradición irlandesa-, pero me gustaba la idea de esa familia que se marchaba, y trataba de encontrar un camino en el mundo. Sigue siendo una buena película. Hace poco vi un pedazo en televisión.
Gregg Toland trabajó estupendamente en la fotografía, cuando no había nada, pero que nada que fotografiar, ni una sola cosa bonita, siquiera una buena fotografía. Le dije:
-Parte se quedará negra, pero vamos a fotografiar. Vamos a correr un riesgo y hacer algo que resulte distinto –salió bien.
¿Había usted planeado que al final Henry Fonda se marchara?Era el final lógico, pero queríamos ver qué diablos pasaba con la madre, el padre y la chica; la madre tenía un pequeño soliloquio que estaba bien.

John Ford. Peter Bogdanovich. Fundamentos, 1983

las uvas de la ira (1)

A la darrera llista dels 100 millors films de l’American Film Institute, The Grapes of the wrath (1940) de John Ford ocupa el lloc 21, és la primera que apareix del mestre. Per a mi, no és la millor, però tot i així és una refotuda obra mestra. En els 124 minuts de metratge hi ha algunes escenes que figuren amb lletres d’or en la història del cinema com quan abans de deixar la casa, Ma Joad crema els records que l’uneixen a la terra que ha d’abandonar i la posterior seqüència de la desesperació de l’avi, el diàleg de mare i fill quan aquest ha de fugir, Henry Fonda cantant amb veu de ganso la vall del riu vermell, el ball que representa una comunitat organitzada que evita amb enginy l’acció dels esvalotadors i etcètera etcètera.
Podia semblar estrany que un director aparentment conservador i catòlic adaptés una obra “roja”com la de Steinbeck, però el resultat no hagués estat millor en mans d’un altre director. Ningú com Ford podia expressar l’odissea de la família Joad. L’heroisme de la mare o la descomposició d'una família en un clima obrer. De fet, el film també pot tenir una lectura catòlica, els Joad són dotze (com els apostols) als que s’hi afegeix una mena de redemptor en la figura de l’ex reverend Casey. I la fugida cap a la terra promesa de Califòrnia té ressonàncies bíbliques. A las uvas de la ira hi trobem un compendi de la manera de rodar pròpia de Ford: hi trobem la il·luminació gairebé expressionista de les seves primeres pel·lícules sonores, la composició del pla a l’alçada dels grans mestres pintors com Velázquez, el poder dels personatges secundaris, l’escena del ball-presagi, l’enterrament,...En un llibre, Truffaut diu que va deixar de considerar Ford com un director misogin quan se’n va adonar que havia creat alguns dels personatges femenins més potents de la història del cinema, Ma Joad n’és un clar exemple, a l’alçada, diria jo, dels personatges femenins de Strindberg, Brecht o Lorca.
En plena vigència del codi Hays Ford va retratar la misèria dels grangers del mig oest provocada pels especuladors, la corrupció de les forces de la llei i les males arts dels empresaris que s’aprofitaven de la penúria per abaixar els sous i les conseqüents vagues sovint banyades amb sang. Potser, com a adaptació, l´únic que es troba a faltar és la corprenedora escena final del llibre, impensable pels codis morals de l’època tot i que la parrafada final de la mare tampoc és per oblidar:
Nosaltres som la gent que viu. No ens exterminaran, no acabaran amb nosaltres, no ens deixarem vèncer. Nosaltres durarem per sempre perquè nosaltres som el poble.

No em resisteixo a explicar la meva escena preferida, és quan l’avi entra amb els dos nens a un bar de carretera per comprar una barra de pa, de primeres no li volen vendre però al final dos camioners paguen els caramels dels nens, és tot un tractat d`ètica, una lliçó d’humanitat; jo crec que en la figura dels camioners hi ha tots els valors que han de tenir les persones per ser tingudes com a tal.

La resistente dignidad del ser humano, JOSÉ MARÍA GUELBENZU .

BABELIA - 06-06-2009

La crisis que siguió a la Gran Depresión de 1929 modificó de muchas maneras la narrativa norteamericana que venía de encontrar el camino de un nuevo realismo de la mano de Sherwood Anderson y Sinclair Lewis, pero la principal fue una vuelta al naturalismo y la mayoría de los escritores sociales se quedaron clavados en ello. La manifestación característica de la crisis fue el pánico súbito que sustituyó de golpe la alegre y desenvuelta voracidad vital de los años veinte. En Europa, lo que se produjo tras la Primera Guerra Mundial fue una especie de sensación de hundimiento de los valores de la razón. Alfred Kazin vio muy bien la diferencia entre Europa y Norteamérica: esta segunda no perdió su orden social ni se sumergió en el hundimiento agónico que provocaron en Europa la llegada de los totalitarismos, simplemente sumió al hombre americano en una sensación de terror e inseguridad que "representó una aceleración casi fantástica de la realidad". La literatura norteamericana de los años treinta está hecha, de una parte, por esa "generación perdida" que circulaba por Europa y contemplaba las dos crisis -europea y americana- en una especie de tierra de nadie donde, sin embargo, el tono moral estaba impregnado, en lo personal, de la situación histórica; y, de otra, por los escritores más decididamente sociales. Sin embargo, si tratamos de encontrar grandes obras que respondan al fenómeno de la Gran Depresión hay que decir que las de los mejores escritores sólo la representan lateralmente. Por ejemplo, de 1929 es la obra maestra de William Faulkner, El ruido y la furia, pero la descomposición de esa familia es previa al desastre nacional aunque contiene un germen de destrucción en absoluto ajeno al momento histórico. No sucede lo mismo con el mundo del gran Dashiell Hammett, o el de James M. Cain o el de William Irish, cuyos textos implacables crean escuela, perfectamente encajados en la brutal realidad de la vida cotidiana y se desarrollan casi siempre en el ambiente urbano de las consecuencias de la Depresión.

La novela social y la novela proletaria que surge en estos años, en paralelo a la creciente conciencia izquierdista, no alcanzan la altura de obras maestras (con la excepción de un Henry Roth que trata de superar el impacto de Manhattan Transfer -Edhasa, 2005- con su maravillosa Llámalo sueño -Alfaguara, 2004-) porque no poseen la ambición literaria de un Hemingway o de un Dos Passos -el más cercano a lo social de toda la "generación perdida", que estaba sometiendo a escrutinio a la sociedad americana y, al tiempo, desarrollando soluciones narrativas revolucionarias, como sucede con Manhattan Transfer o la Trilogía U.S.A. (Edhasa)-. Los dos escritores más representativos serán James T. Farrell, con las novelas de sus personajes Studs Lonnegan y Danny O'Neill situadas en el mundo urbano de Chicago Sur y las de Erskine Caldwell situadas en el mundo rural, como El camino del tabaco (Navona, 2007), un emotivo drama que bordea lo grotesco, o La parcela de Dios (Navona, 2008). En otro orden, tenemos a John O'Hara, que cuenta la degradación desde el lado de la clase alta en Cita en Samarra (Lumen, 2009) o en Butterfield 8 (Ballantine, 2003). Hay, pues, una impregnación ineludible del clima moral y social que sucede al desastre del año 1929 que se extenderá por el resto del decenio de los treinta, al final del cual los novelistas criados en la Depresión, como Norman Mailer o Joseph Heller, tendrán que enfrentarse con las consecuencias de la Segunda Guerra Mundial.

Los dos grandes libros que colocan en su centro la Gran Depresión no responden a la violencia o el terror generados por el pánico -más propios del naturalismo o de la novela negra- sino a una visión diríamos que pragmática y eficiente de la realidad de las gentes desamparadas. John Steinbeck, cuando relata en Las uvas de la ira (Alianza. Tusquets la publicará a finales de año) la conmovedora peregrinación de los Joad por esos campos de desolación, pretende mostrar la totalidad del cuadro, no juzga sino expone esa tragedia de dolor y desesperación sin perder de vista que la misma realidad que nos destruye también nos construye. Esa medida de la distancia es la que la convirtió en la novela social de mayor trascendencia en su época. El segundo libro es de James Agee, Elogiemos ahora a hombres famosos (Backlist, 2008). Agee viajó a Alabama en el verano de 1936, enviado por una revista neoyorquina junto con el gran fotógrafo Walker Evans. El libro es un reportaje-narración de la vida y condiciones de los blancos pobres del profundo Sur. La descripción de la vida de los aparceros sometidos a explotación e injusticias en medio de una vida durísima se convierte también en la descripción del cambio de conciencia del narrador al compartir la existencia de esos hombres y mujeres, y el libro, escrito con una prosa diamantina, alcanza una altura épica. Es una obra maestra acerca de la resistente dignidad del ser humano.

la gran depressió

S’anomena gran depressió al període més gran de recessió econòmica del segle XX, generalment s’accepta el crack borsari del 29 com el fet originador i la política del New Deal de Franklin D. Roosvelt com l’inici de la recuperació. Per saber-ne més, a la biblioteca, tenim, entre d’altres obres, el clàssic de John Kenneth Galbraith publicat per Ariel, el crack del 29. A Estats Units, l’ambició dels especuladors i la caiguda de l’activitat econòmica va portar a milers de families a la més absoluta misèria originant una segona gran marxa cap a l’oest a la recerca de noves expectatives laborals. És el temps dels oakies, com s’anomenaven de forma despectiva als protagonistes d’aquesta gran migració majoritàriament camperola. Els protagonistes de moltes novel·les de Steinbeck es veuen immersos en aquesta espiral de pobresa i desesperació.
John Stenbeick ofereix una visió gens complaent i crítica del somni americà.

Hi ha moltes pel·lícules i documentals que il·lustren aquesta època, per exemple Brother can you spare a dime?, a l’enllaç del youtube podeu veure fotografies de l’època amb música de Tom Waits.

tortilla flat

Tortilla flat (1935) és la novel·la que va obrir a Steinbeck les portes del reconeixement i la fama literaria. Es tracta d’una novel·la situada als suburbis de Tortilla Flat a les afores de Monterey (Calilfornia) on sobreviuen tant bé com poden un estol de paisanos inadaptats (Danny, Pilon, el Pirata,etc) allunyats de la societat “respectable” però sempre disposats a ajudar-se entre ells i a viure les més divertides i a vegades tràgiques aventures en comunió amb la natura i moltes vegades amarades de l’alcohol més roï. Cada un dels capítols podria ser un conte independent i està encapçalat per un enunciat que resumeix el contingut. L’obra és clarament deutora de la novel·la picaresca espanyola i sobretot de dues obres magnes de la literatura nord-americana: Winesburg,Ohio de Sherwood Anderson i la l’antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters.
També hi ha una adaptació cinematogràfica els detalls de la qual podeu consultar aquí que fou dirigida per Victor Fleming el 1942 i interpretada per Spencer Tracy, Hedy Lamarr i el gran John Garfield.

aquest mes llegim Steinbeck

Aquest mes llegim La Perla, obra escrita per John Steinbeck (1902-1968) l’any 1947, quinze abans de rebre el premi Nobel de literatura. Si l’obra que ens va ocupar tot el mes de maig (assaig sobre la ceguesa) en ocasions podia resultar densa i feixuga de llegir, aquest s’empassa de forma senzilla i lleugera tot i que la digestió pot ser tant lenta i profitosa com l’altra, no en va, ambdós autors comparteixen punts de vista ideològics.
Segóns l´únic estudi de l’obra de Steinbeck que conec, publicat en vida de l’autor, (John Steinbeck. Patrick Rafroidi, 1963), les seves novel·les es poden dividir en tres categories: novel·les realistes, poètiques i d’humor. La perla pertany al segón grup, el de les novel·les poètiques. Tot i estar basada en fets reals, es tracta, segons el mateix autor, d’una paràbola sobre l’home en constant lluita amb les forces còsmiques i socials.
Aquí i aquí trobareu informació sobre una adaptació cinematogràfica de la novel·la, (de la que no fa gaire es va fer un remake infumable per a la televisió), es tracta d’una producció mexicana del mateix any 1947 amb guió del propi Steinbeck, dirigida pel gran (i gros) Emilio “El indio” Fernández, amb fotografia de Gabriel Figueroa i interpretada per Dolores del Rio i Pedro Armendariz. És un mel·lodrama típic de l’edat d’or del cinema mexicà, d’aquells que fan correr rius de llàgrimes.
En general l’obra de Steinbeck s’adapta molt bé al cinema perquè té un estil molt “visual”, només cal que recordem l’obra mestra de John Ford "Las Uvas de la ira" de 1940. La relació de l’autor de la Perla amb el cinema va ser llarga, fructífera i complexa, la podeu rastrejar aquí, a veure si en parlem en un altre post.