una llàgrima per Jacko

De petit ja eres tant famós que fins i tot tenies una serie de dibuixos animats; ni més ni menys que el menut dels Jackson Five. En un mon d’adults no vas poder gaudir de la infantesa i per això vas intentar recuperar-la durant tota la teva vida, patint la incomprensió i la mala llet dels que s’aprofitaven de tu. La noticia de la teva mort m’ha sorprès entre gent que fa el què tu feies però a la inversa, els mateixos que et ridiculitzaven per aclarir-te la pell s’estiren al sol per enfosquir-se-la. Ara penso en aquells meravellosos video-clips, en aquella versió del Mag d’Oz i em pregunto perquè Steven Spielberg no et va oferir el paper que va fer malbé en Robin Williams. I sobretot no puc deixar de pensar en el dia en què et vaig veure. Per a mi eres una passió secreta. En el cercle d’amistats en què em movia no s’escoltava la teva música, per això vaig haber d’anar al concert jo sol. Un amic, en Tito (vés a saber on para) em va comprar l’entrada al Corte Inglés i la vaig guardar com un tresor fins aquell memorable 9 d’agost de 1988 a Barcelona. Jo duia una samarreta dels Ramones i tu anaves platejat de dalt a baix. Quan vas sortir a l’escenari jo era a dalt de tot, gairebé no et veia, però seguia els teus moviments a través de les pantalles gegants, no vaig poder evitar el teu magnetisme i em vaig anar acostant a poc a poc a l’escenari entre pares amb canalla, adolescents granalluts i fans cridaners. I tu allà dalt, movent-te amb aquell ritme que només pot ignorar un cadàver amb un remolí de vent artifical que intentava sacsejar-te però que no aconseguia fer-te perdre el pas. Era sol, però quan penso com vaig gaudir, encara se’m posa la pell de gallina.
Ara que hi penso, potser aquí radica la meva aversió a la dansa, perquè mai, mai, i mira que ho vaig provar, vaig aconseguir caminar sobre la lluna.

Matilde, sé que sabras excusar la poca pertinença d’aquest post, però,...ja em coneixes.