dilluns, 20 de juliol de 2009

caro Vittorio


L'istiu, diligent, em procura una bèstia per a cada molèstia, que diria en Pere Quart: tota mena de cuques que em volen com no m'ha volgut mai ningú, festes majors interminables (pensaríeu com jo si us muntessin les atraccions sota la finestra), veïns que disposen d'una barbacoa i un ampli cercle d'amistats, motos i teles a tota castanya...Això seria un breu compendi dels inconvenients. Dels avantatges, avui em concentraré en els festivals, però no per fer-vos un resum del que ens ofereix la temporada, sinó per a convocar un record.

Barcelona, Grec 1984. Una noia de classe treballadora puja per primer cop a l'amfiteatre de Montjuïc. Cal dir que li feia més set l'escenari que l'espectacle programat, si és que sabia què anava a veure. Jo crec que no. Fins a aquell dia, el seu curriculum teatral es reduïa, per fer-vos una idea, a Els Pastorets del Centre Parroquial d'Horta i a Glups de Dagoll Dagom. A l'escenari, sol -tot i que hi havia algú més, crec-, aquell home que recordava haver vist en alguna pel·lícula dolentota. L'espectacle es titulava Non essere, not to be, ne pas être i oferia fragments de textos de Kafka, Alexandre Dumas, Luciano Codingola, Pirandello i Sartre. Aquí trobareu un minivideo. Ara, si voleu i d'una tacada, recorrerem tots els llocs comuns: marc incomparable, espectacle mític, actuació memorable, nit màgica. No cal. La història bonica és la de dos que fingeixen: l'actor i la noia. Un, que allò és veritat, l'altra, que s'ho creu.
En cessar els aplaudiments, la noia, exagerada i de classe treballadora, va saber que aquell home li acabava de canviar la vida. I li va semblar bé.











P.S.: Escric istiu, perquè a la Plana de l'estiu en diem així. El títol del post és d'en Joan de Sagarra.
Dels 63 grams que pesa l'ànima d'aquest apunt, 42 els posen en Santi i en Pep, que també hi eren aquella nit, tot i que encara no ens coneixiem. El altres 21 grams són meus.

13 comentaris:

  1. Segons la pel·li d'Alejandro González Iñárritu, 21 grams és la diferència de pes entre un cos viu i el mateix cos, però mort. És, per tant, el pes de l'ànima.

    ResponElimina
  2. L'infinito.
    Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
    e questa siepe, che da tanta parte
    de l'ultimo orizzonte il guardo esclude.
    Ma sedendo e mirando, interminati
    spazi di là da quella, e sovrumani
    silenzi, e profondissima quiete
    io nel pensier mi fingo; ove per poco
    il cor non si spaura. E come il vento
    odo stormir tra queste piante, io quello
    infinito silenzio a questa voce
    vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
    e le morte stagioni, e la presente
    e viva, e il suon di lei. Così tra questa
    immensità s'annega il pensier mio:
    e il naufragar m'è dolce in questo mare.

    L’INFINIT (Trad. Narcís Comadira)
    Sempre em fou car aquest eixorc turó
    i aquesta barda que de tanta part
    de l’últim horitzó l’esguard em priva.
    Mes, assegut i contemplant, immensos
    espais més enllà d’ella i sobrehumans
    silencis i una quietud fondíssima
    jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
    el cor no se m’espanta. I com que el vent
    sento mormolejar entre les bardisses,
    el silenci infinit a aquesta veu
    vaig comparant: i allò etern em revé
    i les èpoques mortes i la d’ara
    vivent, i el so que fa. Així en aquesta
    immensitat se’m nega el pensament:
    i naufragar m’és dolç en aquest mar.

    ResponElimina
  3. Grande Vittorio!!!!!!!,el recordo a guerra i paz enfilat a l'ampit d'una finestra fent equilibris mentre es veu una ampolla de vodka...

    ResponElimina
  4. Veí de les Corts21/7/09 13:48

    Caram, si que estem nostàlgics...

    A mi sempre que em passa pel cap el Vittorio Gassman, recordo aquella comèdia italiana en que n'hi havia uns que des de l'andana pegaven boletades al que es despedien. El que no recordo és el nom de la peli, de fet, encara que sembli mentida, tampoc no recordo si hi sortia el Vittorio...

    ResponElimina
  5. Veí, de tant en tant, és tan gust mirar que tenim dins dels armaris de casa...Surt de tot: una pinta esdentegada, una tassa sense nansa, una arracada desaparellada (i ara ves a saber a qui plagio).
    No tornarà a passar, t'ho prometo.
    Em sembla que al juny va fer nou anys de la mort. Em va saber greu. D'aquí ve el recordatori.

    ResponElimina
  6. veí...els que es despedien eren soldats?

    ResponElimina
  7. Un dia com avui, 21 de juliol, del 1994 ens va deixar PERE CALDERS, ens han quedat els seus contes.
    Me l´imagino fent el cafè amb en Tísner. Es veu que no es creuen això del finançament...
    Imma

    ResponElimina
  8. Veí de les Corts21/7/09 16:11

    Potser sí que eren soldats, Robert... O eran lladres? No seria Rufufú? No ho sé, ara m'agradaria veure-la, mira quines ganes de tocar el voraviu!

    Està molt bé això de recordar, Matilde, per mi no t'estiguis, que si no passen els dies com qui menja pa i aigua. Quin dia més negre,per això, el 21 de juliol.

    Darrera la comprovació de paraules hi ha un missatge encriptat? Avui m'ha tocat escriure: conar.

    ResponElimina
  9. ...és que m'has fet pensar i he recordat alguna cosa així, però també potser rufufú...si te¡n recordes digue-ho!!!

    Imma, Veí, estic segur que en algun lloc del món algú pensa que el dia 21 va ser el més feliç de la seva vida, va neixer la seva filla o va coneixer l'amor de la seva vida....

    a mi m'ha tocat unult

    ResponElimina
  10. A mi atinchms. (eixaboiru?)

    ResponElimina
  11. A mi m'ha tocat strouski, que trobo que és nom de gimnasta rus. O potser de malaltia molt dolenta.
    M'ha encantat aquesta entrada, Maltilde.

    ResponElimina
  12. Antaviana


    PERE CALDERS

    ResponElimina
  13. Gràcies, espai.

    Ara em toca unbeds. (spanglish sense concordància pel que fa al nombre?)

    ResponElimina