warlock d' oakley hall

El poder dels Estats Units radica no tant en la seva influència cultural ni poder econòmic com en el mite de la seva fundació, anomenat per l’historiador Richard Slotkin “regeneració per violència”, en l’origen del qual hi són tant els pelegrins del Myflower o els pares fundadors redactors de la constitució com els pioners, buscavides, miners i pistolers que fixaren les fronteres definitives al sud-oest. De les gestes d’aquests fundadors en tenim testimoni des de el mateix moment en què es produeixen amb cròniques exaltades, històricament poc fiables, editades en diaris i fulletons i sobretot a partir del cinema que va crear tot un gènere per mostrar-les: el Western.
Sabia que la pel·li del bocas Edward Dimitrick El Hombre de las pistolas de oro en versió original es titulava Warlock, però no que la novel·la en què estava basat hagués estat finalista del premi Pulitzer l’any 1958 ni que autors com Thomas Pynchon i Richard Ford la consideréssin una obra mestra.
Som a l’agost de 1880 en una ciutat fronterera dominada pels aldarulls i baralles provocades per una banda de lladres. La comissió de veïns decideix llogar un famós pistoler per que acabi amb el desordre i imposi la llei a la ciutat. Argument típic de centenars de westerns, però aquí l’heroi treballa per diners, està llogat. Són cap a set centes pàgines dividides en tres parts amb un fil conductor en comú, el diari de H.H.Godpasture que es converteix en cronista dels fets. Oakley Hall recrea paisatges històrics com el duel al corral O.K., la guerra del bestiar a Wyoming, els cruels assassinats de mexicans, nadius i ramaders, etc. per edicificar un immens fresc naturalista. A l’introducció, Robert Stone diu: “En Warlock se encuentra esa luz [la dels paissatges oberts del western], una luminosidad de media tarde, una claridad que, constituye la esencia del buen realismo. En un sentido casi literal, enfoca a los personajes. Cuando se centra en una figura en concreto parece hacerlo desde una distancia diferente de los demás, como si existiera una extensión o reducción de simpatia para los diversos ilndividuos envueltos en la narración. Una luz que por primera vez reconocí, supongo, como luz del Oeste. Un esplendor de grandes horizontes. “Realismo”, pensé [...], del bueno. Y me di cuenta de la habilidad, de la estrategia con que se habia ido poniendo una linea después de otra”.



No m’estic de citar una frase memorable:
Situem-nos. Un lladregot està recolzat sobre una roca enorme esperant la diligència que vol assaltar i observa una formiga que amb prou feines arrossega un tros de menjar dues o tres vegades més gros que ella, s’entrebanca, sembla defallir, però continua arrossegant el gra i l’home diu:
“-¡Cuando llegues a casa te daras cuenta de que no vale la pena maldita estúpida!”