caro Vittorio

L'istiu, diligent, em procura una bèstia per a cada molèstia, que diria en Pere Quart: tota mena de cuques que em volen com no m'ha volgut mai ningú, festes majors interminables (pensaríeu com jo si us muntessin les atraccions sota la finestra), veïns que disposen d'una barbacoa i un ampli cercle d'amistats, motos i teles a tota castanya...Això seria un breu compendi dels inconvenients. Dels avantatges, avui em concentraré en els festivals, però no per fer-vos un resum del que ens ofereix la temporada, sinó per a convocar un record.

Barcelona, Grec 1984. Una noia de classe treballadora puja per primer cop a l'amfiteatre de Montjuïc. Cal dir que li feia més set l'escenari que l'espectacle programat, si és que sabia què anava a veure. Jo crec que no. Fins a aquell dia, el seu curriculum teatral es reduïa, per fer-vos una idea, a Els Pastorets del Centre Parroquial d'Horta i a Glups de Dagoll Dagom. A l'escenari, sol -tot i que hi havia algú més, crec-, aquell home que recordava haver vist en alguna pel·lícula dolentota. L'espectacle es titulava Non essere, not to be, ne pas être i oferia fragments de textos de Kafka, Alexandre Dumas, Luciano Codingola, Pirandello i Sartre. Aquí trobareu un minivideo. Ara, si voleu i d'una tacada, recorrerem tots els llocs comuns: marc incomparable, espectacle mític, actuació memorable, nit màgica. No cal. La història bonica és la de dos que fingeixen: l'actor i la noia. Un, que allò és veritat, l'altra, que s'ho creu.
En cessar els aplaudiments, la noia, exagerada i de classe treballadora, va saber que aquell home li acabava de canviar la vida. I li va semblar bé.

P.S.: Escric istiu, perquè a la Plana de l'estiu en diem així. El títol del post és d'en Joan de Sagarra.
Dels 63 grams que pesa l'ànima d'aquest apunt, 42 els posen en Santi i en Pep, que també hi eren aquella nit, tot i que encara no ens coneixiem. El altres 21 grams són meus.