diumenge, 13 de setembre de 2009

blood meridian


...hi havia un cavall verdós, el nom de qui seia damunt era “mort” i el seguia l’infern....Apocalipsi 6,8


Suttree s’acaba així:
Los he visto en sueños, babeantes y salvajes, la mirada enajenada de ansia por devorar almas de este mundo. Huye de ellos”. És una clara referència al què vindrà...

El 1980 McCarthy s’ha divorciat d’ Anne, la seva segona esposa i viu a El Paso en indeterminades localitzacions. Amb els diners de la beca McArthur pot viure mentre estudia castellà i es documenta de forma exhaustiva per la seva propera novel·la, que, entre altres coses, significa abandonar els paratges de Tennesse per situar-se a l’Oest, entre Texas i Nou Mèxic. Apren el castellà i a partir d’ara la llengua de Juan Rulfo apareixerà molt sovint a les seves obres que inclouran paràgrafs sencers en l’idioma de la zona. Les seves properes novel·les seran westerns crepusculars.
Llegir Blood Meridian (or the evening redness in the west), traducció de Luis Murillo, és una experiència brutal, ens hi hem d’endinsar proveïts del necessari per fer-nos el cor fort perquè hi ha escenes realment esfereidores, jo opino que no és una novel·la divertida, tot i que el crític Steven Shaviro diu: “el més esgarrifós de Blood Meridian és que és una novel·la eufòrica i alegre més que no pas tràgica, trista o depressiva, una vegada que començem a ballar, una vegada que començem a jugar ja no podem tornar enrera” . Només l’he recomenada una vegada i no ho faré mai més, per a mi és com el Quixot, Moby Dick, els contes de Poe, monuments que són allà, per a tu, disposats a respondre les preguntes que els hi vulguis fer quan els descubreixis però que un mal primer contacte te’n pot allunyar. La historia de Blood Meridian es desenvolupa durant el període (1849) en què els Estats Units fixen les seves fronteres. Era vital unir l’est amb la California i per això van conquerir els territoris mexicans que més tart es convertirien en els estats de Texas i Nou Mèxic. En realitat és una novel·la històrica doncs narra uns episodis que van ocorrer realment. Aquí en trobareu informació. El pes del punt de vista el porta un sagal que ve de Tennesse, (un altre cop l’autor no s’atura en el pasat del noi) , i per una sèrie de motius s’enrola amb una colla de perdularis que es dediquen a caçar cabelleres de nadius i mexicans, el grup es diu com el seu cap: Glanton, però el veritable líder és un personatge cruel i erudit, el jutge Holden. Amb aquest grup, el sagal inicia un trajecte de mort i dessolació on la gent que té la mala sort de creuar-se amb ells acaba inexorablement morta (com a mínim) i escalpats (sense cabells, no sé si el mot és correcte, potser en Pompeu tindrà la bondat de fer-nos-ho saber). La novel·la està formada per XV capítols i un estrany epíleg. Els capítols estan encapçalats amb paraules que resumeixen el contingut a la manera clàssica. Es podria fer una lectura reduïda repasant aquests encapçalaments que en definitiva resumeixen la trama. És considerada una de les millors obres de l’autor i a la guia de lectura hi ha el què opina de l’obra el crític Harlod Bloom.

6 comentaris:

  1. Què va passar amb la recomanació? Te'l van tirar pel cap?

    ResponElimina
  2. ...encara no ho se Matilde, no he tornat a veure el noi, però després de fer-ho em va saber greu, no et sabria dir ben bé perquè....potser perquè hi ha escenes que poden resultar desagradables i la majoria de la gent quan busca un llibre, busca pasar-ho bé, no ho sé, tinc ganes de veure a la persona a qui li vaig recomenar per veure què diu, però tinc els meus dubtes.....gracies de nou pels retocs..., perquè ets tu, no,...o tenim un blog intel·ligent?

    ....el proper serà all the pretty horses, la primera part de la trilogia, per+ò encara no he escrit res,....així que fins dijous o divendres no hi contis....

    ResponElimina
  3. Sóc jo, sí.

    Preparo una d'aquestes sèries pocasoltes i inútils que tant m'agraden. Diga'm original, però el tema és la tardor. A lu corteinglés.
    Arrenco dimecres o m'espero al 22, dia oficial pel que es veu?

    ResponElimina
  4. Després d'ENORMES esforços, el vaig llegir en la seva versió original. Entenc perfectament que pugui no agradar (és pràcticament obscé, però també enormement líric), però em sembla una autèntica obra mestra, com n'he llegit poques. El domini del llenguatge de'n McCarthy en aquest llibre (molt més que en d'altres seus) l'he trobat a molts pocs autors.
    Acabo de descobrir el blog de la biblioteca gràcies a Lo Tros de Blog i he de dir que m'encanta.

    ResponElimina
  5. Benvingut Miquel. Estàs absolutament d'acord amb en Harold Bloom, que ho sàpigues. Gràcies per les floretes i per tenir coses a dir i dir-les. Ara ja saps on som.

    ResponElimina
  6. Uf, acabo de trobar-me una falta d'ortografia d'aquelles que s'ho valen. On és la policia de la llengua? DIGUE'M, mon dieu, DIGUE'M, per no dir digues-me. Va, deu fuetades.

    ResponElimina