dijous, 10 de setembre de 2009

suttree


Durant els anys 1974 i 1975 McCarthy treballa en un guió per a la televisió, es tracta de The Gardener’s son publicat ( una versió revisada) el 1996 per Ecco Press. El film, dirigit per Richard Pearce, va ser emès per televisió el 16 de desembre de 1976 i es tracta d’un drama familiar, basat en fets reals amb un crim entre mig i situat cronològicament a mitjans del segle XIX. Mentrestant el matrimoni naufragava i es van separar a finals d’aquell mateix any 1976. McCarthy se’n va anar a viure a El Paso (Texas) on –diuen- encara resideix actualment. El 1979 publica la seva cuarta i magnífica novel·la, Suttree en la qual treballava des que havia començat a escriure. Alguns crítics la consideren la seva millor novel·la tot i que quan va aparèixer no tot van ser bones crítiques. Jo diria que Suttree (traducció de Pedro Fontana) és una novel·la realment divertida amb una sèrie d’episodis memorables, una oda a una particular forma de vida. Els personatges principals són Cornelius Suttree, un jove que viu en una barca a costat del riu i es guanya la vida pescant i Harrogate un violador de síndries que somnia amb el robatori definitiu però que acaba guanyant-se la vida buidant cabines de telèfon. Personatges desarrelats que han fracasat en el seu intent de portar una vida convencional i que han triat viure al marge de la societat entre brossa i misèria. L’autor no especifica gaire el perquè d’aquest fracàs i es centra en les pícares aventures que moltes vegades proporcionen un bon fart de riure al lector i que en aquesta ocasió no són gaire violentes si exceptuem un fatídic allau de roques i alguna baralla de bar. Cap al final del llibre, en un miratge de normalitat, Sutree coneix una noia i sembla iniciar una vida en parella, però...bé ja ho llegireu. Després de les tres primeres novel·les que no l’ajuden a viure de la literatura, sembla que en aquesta obra McCarthy digui “o ara o mai”, hi posa tot el que pot i sap, recull vivències i les narra d’una forma nova i totalment personal en una obra immensa i exhuberant. És d’aquells llibres que et sap greu arribar al final.
D’entre tants i tants paràgrafs memorables, us en poso un que parla de colors.
En el tráfago del orgasmo –decía ella, decía- se sentía sumergir en un cálido mar verde a través del cual , empañados por su lobreguez, pasan una serie de pequeños soles como las candilejas de un escenario giratorio, un carrusel eléctrico girando en un éter verde. El color de la envidia es el color de ella gozando, y ¿cuál es el color del pesar? ¿Es negro como dicen? Y la ira, ¿es siempre roja? El color de ese triste matiz de ennui llamado blues es azul, pero no azul como el cielo o el mar, un azul amargo, teñido de desengaño, de bordes descoloridos. El color del día para un ciego es el blanco, ¿lo es también el de la noche? ¿lo percibe acaso con la piel, como los peces? ¿Tiene también azules, son estos nupciales y serenos, o amarillos, de sol o de orina, los recuerda? Colores neutrales, como los tonos huidizos de los sueños. Esta vida tiene el color del agua.

En aquest espai web, un expert en McCarthy ha elaborat un complet trajecte fotogràfic dels llocs citats a la novel·la

7 comentaris:

  1. Qui diu que no surten dones a les novel·les de CMcC? Aquí en tenim una que, en arribar a la "petita mort", -és el que diria un francès per no dir orgasme- fins i tot veu "caballitus"!
    Se'ns obre una altra línia d'investigació: la pulsió sexual de les síndries i els seus motius vegetals, que diria en Joan Miquel Oliver. Aquí hi ha molt camp per córrer.

    Sorry, Mitchum; torna aviat que me'n vaig pel pedregar. El fragment m'ha agradat molt. Visca Catalunya.

    ResponElimina
  2. ei Matilde, com estas en aquesta dada tant....ara no se m'acut cap mot adient, ves per on.
    Estic segur que aquest llibre t'agradaria, quan tinguis unes trenta hores desvagades, fes-me cas i obre'l, no et farà mal abandonar els russos una estona,...:), by the way, en bezsonoff (té bemols el cognom) en parla molt dels russos,...(sobretot lermontov i Tolstoi)

    fins aviat i Visca.

    ResponElimina
  3. ...per dilluns (o dimarts si penjes tu algun post) tinc preparat Blood Meridian...

    ResponElimina
  4. Mitchum, cap post a l'horitzó. Tot teu. Dale.

    (insignificant? intranscendent? fútil? insubstancial? banal? trivial? frívola??? estúpida???? la dada, vull dir.
    És fàcil: no estic llegint la novel·la)
    Lu de les síndries m'interessa de debó.

    ResponElimina
  5. veí de les Corts11/9/09 19:20

    Ara em miraré les síndries amb una altra cara. No sé si en compraré més, no vull que la nevera es converteixi en un espai orgiàstic de perversió. Els melons, què? Són més tranquils?

    Sempre se n'aprèn en aquest bloc.

    Del McC només n'he llegit dos. El primer de la trilogia de l'oest (és una trilogia?), la dels cavalls i no em va enganxar gaire. L'altre, el de la peli dels óscars, i aquest sí. Pot ser ara, hauria d'anar cap a la carretera, no?

    ResponElimina
  6. ..ei veí, doncs a mi all the pretty horses m'agrada molt molt molt molt no sé si ho sabré dir prou bé en els post corresponent...,

    Matilde, noto certs canvis en el format del blog,...m'has justificat el post?, gracies, de debò, no sabia com fer-ho...you are the one,...repito.

    Mad Man és una serie fantàstica i el episodi 4 de la tercera temporada és magnífic. Acabo de veure una escena d’en Sal, l’il·lustrador homosexual, explicar-li a la seva esposa un story board d’un anunci de Diet Pepsi en que implícitament li confesa la seva tendencia sexual.. la seva dona s’espanta al comprobar lo bé que interpreta una dona. Aquí no hi sindries, nois, això és molt més sofisticat...

    ResponElimina
  7. Follasandías... encara estic rient. ES LA MILLOR!

    ResponElimina