winesburg, ohio de sherwood anderson (editorial viena)

“el que cal aprendre és allò que la gent pensa, no el que diu”
p.163


El 1919 contrastant amb el naturalisme de Norris (McTeague) i Dreiser (Una tragèdia americana, edicions 62) apareix, sense dubte, una de les obres més importants de la literatura nord-americana; un bon nombre d’escriptors la citen com un dels seus llibres preferits. A Sherwood Anderson li diuen el mestre de la generació perduda però la seva influència va molt més enllà i travessa continents, centenars d’autors han volgut escriure conscientment o inconscient un llibre com aquest. Em refereixo, més que a l’estil, a la mecànica de la novel·la que, com vasos comunicants, va trenant el retrat d’un poble a base d’històries dels seus personatges que són un autèntic catàleg dels recursos habituals dels solitaris. Jo l’havia llegida fa molt de temps en castellà, en una editorial (Fontamara), llavors experta en rareses, però ara celebro aquesta magnífica edició que m’acosta la novel·la en la meva llengua com un esdeveniment d’aquells que només es presenten de tant en tant. Si fos una mica entès, menció especial mereixeria la traducció; el català emprat pel Sr. Francesc Parcerises, m’acosta el text d’una forma natural i gens impostada. No sóc lingüista ni conec tant bé el català com per dir si és una bona traducció o no, però si que li puc agrair que m’hagi fet gaudir d’aquesta joia. L’edició en sí, és una meravella, el llibre és ferrenyu, està ben encolat, el cos de la tipografia és el perfecte per una lectura prolongada, en resum un artefacte digne de ser acariciat, olorat i llegit (no necessariament en aquest ordre). Un sincer cop de barret per Viena edicions. També trobo molt encertada l’elecció d’American Gothic de Grant Wood per la portada, el quadre s’ha convertit en una icona de la cultura americana com en certa manera ho és la novel·la. Els personatges del quadre ho podrien ser també perfectament del capítol Santedat que tracta sobre el fonamentalisme religiós i segons com els mires, transmeten un aire grotesc, quelcom que ens fa riure però no perquè contingui humor sinó horror. S’ha de tenir en compte que en algunes edicions es va mantenir com a subtítol el títol del primer capítol, the book of the grotesque; en aquest primer contacte amb l’obra, l’autor pretén fixar el punt de vista i l’atmosfera; ens presenta un escriptor (George Willard, un “alter-ego” de l’autor?) ajagut al llit, observant com li desfilen davant els ulls, en un somni que no ho és, una sèrie de figures que representen tota la gent que ha conegut al llarg de la seva vida. El narrador ens confessa que l’escriptor va escriure totes aquestes impressions en un llibre que va titular així, el llibre del grotesc i a vegades el lector pot pensar que és realment el llibre que estem llegint.
A mi que m’agrada portar la contraria volia trobar-li una pega a l’edició i em vaig fixar en que el “cercle” de la col·lecció tapava un element del quadre, la forca, una eina-arma indispensable per una correcta observació, però ben mirat, la novel·la és un al·legat contra la intolerància i aquesta moltes vegades es recolza en les eines-arma, així doncs que ja està bé difuminada.