divendres, 6 de novembre de 2009

winesburg, ohio de sherwood anderson (editorial viena)


“el que cal aprendre és allò que la gent pensa, no el que diu”
p.163


El 1919 contrastant amb el naturalisme de Norris (McTeague) i Dreiser (Una tragèdia americana, edicions 62) apareix, sense dubte, una de les obres més importants de la literatura nord-americana; un bon nombre d’escriptors la citen com un dels seus llibres preferits. A Sherwood Anderson li diuen el mestre de la generació perduda però la seva influència va molt més enllà i travessa continents, centenars d’autors han volgut escriure conscientment o inconscient un llibre com aquest. Em refereixo, més que a l’estil, a la mecànica de la novel·la que, com vasos comunicants, va trenant el retrat d’un poble a base d’històries dels seus personatges que són un autèntic catàleg dels recursos habituals dels solitaris. Jo l’havia llegida fa molt de temps en castellà, en una editorial (Fontamara), llavors experta en rareses, però ara celebro aquesta magnífica edició que m’acosta la novel·la en la meva llengua com un esdeveniment d’aquells que només es presenten de tant en tant. Si fos una mica entès, menció especial mereixeria la traducció; el català emprat pel Sr. Francesc Parcerises, m’acosta el text d’una forma natural i gens impostada. No sóc lingüista ni conec tant bé el català com per dir si és una bona traducció o no, però si que li puc agrair que m’hagi fet gaudir d’aquesta joia. L’edició en sí, és una meravella, el llibre és ferrenyu, està ben encolat, el cos de la tipografia és el perfecte per una lectura prolongada, en resum un artefacte digne de ser acariciat, olorat i llegit (no necessariament en aquest ordre). Un sincer cop de barret per Viena edicions. També trobo molt encertada l’elecció d’American Gothic de Grant Wood per la portada, el quadre s’ha convertit en una icona de la cultura americana com en certa manera ho és la novel·la. Els personatges del quadre ho podrien ser també perfectament del capítol Santedat que tracta sobre el fonamentalisme religiós i segons com els mires, transmeten un aire grotesc, quelcom que ens fa riure però no perquè contingui humor sinó horror. S’ha de tenir en compte que en algunes edicions es va mantenir com a subtítol el títol del primer capítol, the book of the grotesque; en aquest primer contacte amb l’obra, l’autor pretén fixar el punt de vista i l’atmosfera; ens presenta un escriptor (George Willard, un “alter-ego” de l’autor?) ajagut al llit, observant com li desfilen davant els ulls, en un somni que no ho és, una sèrie de figures que representen tota la gent que ha conegut al llarg de la seva vida. El narrador ens confessa que l’escriptor va escriure totes aquestes impressions en un llibre que va titular així, el llibre del grotesc i a vegades el lector pot pensar que és realment el llibre que estem llegint.
A mi que m’agrada portar la contraria volia trobar-li una pega a l’edició i em vaig fixar en que el “cercle” de la col·lecció tapava un element del quadre, la forca, una eina-arma indispensable per una correcta observació, però ben mirat, la novel·la és un al·legat contra la intolerància i aquesta moltes vegades es recolza en les eines-arma, així doncs que ja està bé difuminada.

25 comentaris:

  1. Avui, Robert, quan he vist que li han donat el premi Llibreter a aquest llibre, m'he enrecordat de tu. No n'havia sentit a parlar gaire fins que tu i l'Imma (crec que va ser l'Imma) vau fer-ne menció entusiasta a l'Espai. Ara ja estic obligat a llegir-lo... Promet moltíssim!

    ResponElimina
  2. ..i tant que promet espai,...

    ResponElimina
  3. Veí de les Corts7/11/09 10:55

    A mi també em pica la curiositat i com que no em vull arrancar la pell a tires, no tinc cap altra remei que tirar pel dret.
    Això de treballar els dissabtes no fa per mi. I sembla mentira que ningú s´ho cregui.

    ResponElimina
  4. Ben fet, Veí. Si pica, cal posar-hi remei.
    Jo tampoc m'acabo d'acostumar a això de treballar els dissabtes. Ens haurem de fer jefes (potser tu ja ho ets, no ho sé; jo no. Sóc soldat de trinxera). Fa poc he sapigut que alguns caps de biblioteca s'han tret d'això de treballar els dissabtes. La nostra, no, eh, la nostra ve.
    Vinga, va, que ja li tens el peu al coll...

    ResponElimina
  5. Mestre per Faulkner... i crec que l'alumne va superar el mestre, humilment, i ferbentment. Magnífic post, senyors i senyores.
    Vegeu el meu, aquí: www.llumdagost.blogspot.com
    i també el meu (especialment tu, Robert) aquí: www.miflamanteblog.blogspot.com

    Siau, salut i lectures.
    Fgt

    ResponElimina
  6. ...mercès Ferran, a veure si vaig al teu blog,...
    salut

    au va veí, no et queixis....jo estic de fira i no sé què és pitjor...

    ResponElimina
  7. segur que e sparlarà molt del llibre, i mñes després del premi llibreter

    ResponElimina
  8. Jesús,
    benvingut, quina sorpresa tan agradable.

    ResponElimina
  9. ...pensi Jesús M.Tibau que aquí en fa molt de temps que en parlem d'aquest llibre,...

    ResponElimina
  10. veí de les Corts9/11/09 17:00

    Quina fira, Robert? De bestiar? Si sona divertit, home!
    Matilde, jo vindria a ser com un grumet en un barco, passant el drap dia sí, dia no, per tota la coberta.

    ResponElimina
  11. Ah, veí, tot un llop de mar...

    ResponElimina
  12. Veí de les Corts9/11/09 17:29

    Més aviat, tot un cargol de mar.

    ResponElimina
  13. ...ei veí, una fira de bestiar?, tu has vist mai bestiar a pagès?, pots comptar, ere una fira d'artesans però ara ho han disfressat de bandolers, al meu poble volen fer un museu sobre el bandolerisme i així comencen,..és que el bandolerisme és molt tradcional al meu poble...

    ResponElimina
  14. veí de les Corts10/11/09 11:32

    Hi ha algun bandoler il·lustre, al teu poble, Robert? Tipus Serrallonga o Perot Rocaguinarda?

    Mira, de bandoler també m'hi veig, m'agrada como sona Perot Rocaguinarda. "Sóc en Perot, mans enlaire!", "Sóc en Rocaguinarda, les butxaques buides!" o " Sóc en Perot Rocaguinarda, quin fred que carda!
    Amb qualsevol expressió funciona!

    ResponElimina
  15. I tant com en carda de fred, Veí Les Corts-Rocaguinarda; avui ens hem llevat a 2 SOTA ZERO. Si s'ha de fer de bandoler per Osona i les Guilleries, millor a l'estiu, on vas a parar...

    ResponElimina
  16. ...ei veí, precissament el "nostre" bandoler és en Perot Rocaguinarda, va neixer i tenia la casa molt a prop de casa meva, al poble tenim uns gegants amb les seves fessomies, etc. fins i tot un ill·lustre pròcer olostenc va escriure una novel·la històrica sobre en Perot i les seves aventures amb una noia olostenca (no documentada) anomenada Mercè de Pacanins.... a la fira aquesta, es van representar (per la gent del poble) una sèrie d'escenes de l'epoca per exemple una baralla entre nyerros i cadells i la trobada a barcelona d'en Perot amb Don Quijote i Sancho Panza, aquesta darrera va estar molt bé...
    Això em sona una mica al Oeste, un segle després, no sé, sembla que vulguin elevar a la categoria de gestes els atracaments i robatoris d'aquesta penya....a mi m'agrada molt més en Curro Jimenez... (no t'ho creguis, jo sòc Rocaguinardià)

    ResponElimina
  17. veí de les Corts10/11/09 12:14

    Quins noms, tu... Mira que al llegir Mercè de Picanins, ja m'he atabalat i tot! Quin tros de dona deuria ser aquesta Picapins... (Suspir) Campant-la pels camps amb aquella alegria de les dones d'antuvi.

    p.d. tinc les mans com el cor, ben gelat. :-)

    ResponElimina
  18. Ai, Veí, vigila amb la Picanins, és de la mena "estricta gobernanta". Les trobades amoroses amb la tal, queden reservades als amants del sado (per allò que la Mercè, pica i mortifica..)

    ResponElimina
  19. Veí de les corts10/11/09 14:00

    Passo de que em fotin llenya... Tan fi que sóc jo, que em menjo la fruïta amb ganivet i forquilla, i entaulat amb el tovalló al coll. Hum.

    ResponElimina
  20. Pecanins, veí, pecanins és una masia de per aquí,.... i sobretot, no cal que t'atabalis tractem molt bé als pixapins, fins i tot tenen un dia assignat al calendar...t'ho juro.
    ....ja veuràs damà quin pop...

    ResponElimina
  21. Ah, si la dama peca i no pica és tota una altra cosa...

    ResponElimina
  22. clar que peca amb nins, per tant, alerta, PEDOFILIA!!!!

    ResponElimina
  23. ca!!!! pas amb nins!!!! de picar prou pica, clar que peca. peca perquè pica,

    ResponElimina
  24. Veí de les Corts12/11/09 18:08

    Avui, al Quadern de El País, el Jordi Llovet li dedica un article a aquest mateix llibre. Per si de passada hi voleu fer una ullada!

    ResponElimina
  25. Otra coincidencia. Winesburg, Ohio, uno de mis primeros contactos con la literatura de Estados Unidos que subre hasta Canadá y baja hasta el golfo de México. Es una de los encuentros que más agradezco dentro de la ficción literaria.

    Salud

    ResponElimina