divendres, 18 de desembre del 2009

el vici

Possiblement la relació de Poe amb l’alcohol tenia un origen genètic, el seu pare David i el seu germà van morir per culpa de la desmesurada ingesta de mam. La seva mare adoptiva Frances Allan, cofoia amb les aptituds declamatòries del seu afillat el portava a les reunions i saraus per oficiar el brindis que el vailet protagonitzava d’empeus en una cadira llegint un poema de Schiller i amb una copeta d’aigua beneïda (amb vi). Hi ha documents d’antics companys d’universitat que el retraten agut, divertit i afeccionat al joc i a veure (vull dir beure, gràcies Allau) una mena d’alcohol de pera amb mel, però no més que els seus condeixebles. Es diu que amb la primera copa li venia una desbordant loquacitat, que a la segona ja començava a entrebancar-se amb les paraules i la tercera era l’inici d’una davallada als inferns que podia durar una setmana sencera. En les seves memòries l’escriptor Thomas Mayne Reid descriu alguna sessió etílica amb Poe però mai diu que fos un alcohòlic. L’alcohol, o més ben dit els seus efectes, van marcar la vida professional de Poe, les seves feines a les publicacions es veien interrompudes per absències injustificades, mai va trobar prou subscriptors per a la revista que volia fundar (Penn-Stylus) per culpa de les seves continues incompareixènces i manca de formalitat. Poe no era un home que begués sol, sempre es deixava entabanar per poetes de mig pèl que volien veure al mestre rebolcant-se en la seva debilitat i altres desgraciats, com encara volten avui en dia als bars i tavernes, que disfruten veient com cau en la temptació algú dominat pel vici. A partir de la malaltia de Virginia, però, la cosa empitjorà, desesperat per la salut de la seva esposa es deixava arrossegar cada cop més sovint i Maria Clemm va haver de guardar les aparences més d’una vegada i rescatar-lo en pèssimes condicions dels cataus més infectes. Durant aquest temps, Poe va buscar substituts en el làudan i l’opi, i d’aquí la llegenda de la seva suposada drogaaddicció, però el cert és que no podia desempallegar-se del líquid que el matava. Segur que, l’endemà de la borratxera, com tots els addictes, deia que aquell seria l’últim cop, que ho superaria, que no tornaria a beure mai més,...... mai més, mai més.

30 comentaris:

  1. Molt bona la brometa, Mitchum, però massa agosarada. A l'Snark, val més no provocar-lo.

    ResponElimina
  2. Mai més, mai més.

    Qué bé que continuïs parlant de Poe, Robert. M'hagués agradat estar al club de lectura; pels comentaris de la Matilde, devies estar "sembrat". Entre aquesta sessió i la del McCarthy, ha hagut de ser un any interessant, oi?

    ResponElimina
  3. encara hi haurà, espai, una colla de posts més sobre Poe, però s'acosta la tormenta Dostoievski, el cllub va estar bé, jo crec, que d'alguna manera o altra l'esperit de Poe hi va ser present,....

    ResponElimina
  4. Ja ho deia Foix, "és quan bec que hi veig clar".

    ("cutra" m'ha dit el verificador de paraules, ai que el pego!)

    ResponElimina
  5. Engega'l, Allau, que a mi m'ha dit gigliola!

    ResponElimina
  6. Veí de les Corts18/12/09 18:49

    Carai, toqueu tots els vicis, ara la ludopatia! Així m'agrada!

    ResponElimina
  7. Tot l'afer de Poe amb l'alcohol no difereix massa gens d'allò que li passa a la majoria dels qui tenen facilitat per beure. No cal anomenar-los alcohòlics, és un terme massa tècnic i de fet no precisa res. Bukovski té un conte impressionant titulat "El gran poeta" on retrata el poeta-bevedor. Igual com fa Joseph Roth a La llegenda del sant bevedor", que també ho resol amb un molt millor bevedor.
    Parlant dels verificadors, el tema dóna molt de sí. El que estic veient aquí ara diu: "rereagg".

    ResponElimina
  8. Ai, Veí que a mi em sembla que un dia d'aquests la jefa ens tancarà el garitu.

    ResponElimina
  9. ...no comparis, veí, no comparis, a en Poe el vici li va costar la pell, però Dostoievsky gracies a deunostresenyor se'n va poder sortir.....

    ResponElimina
  10. ...jo no estic tant segur d'això LLuís, es diu que, potser, tenia una intolerància congènita a l'alcohol, però potser només era un dels estadis de l'alcoholisme,... , no se sap molt bé,....
    evidentment no tothom el que veu és alcohòlic,... per mi alcohòlic és un terme perfectament precís i indica el moment o estadi en que el plaer dona pas a l'infern,...

    ResponElimina
  11. Lluís, merci per les referències. Quant a això del nostre verificador, no és conya, que ha pres consciència.
    I Poe+Burton és una amenaça formal, però que ha d'esperar fins dimecres.

    ResponElimina
  12. ...perlamordedeu quan aprendré que veure s'escriu amb b, de fet, ara que m'hi fixo, seria millor que anés amb V, la V s'asembla més a un got

    ResponElimina
  13. Veu, home, veu tranquil que ara ja sabem què vols dir. La putada vindrà quan beguis pels ulls. Al principi potser em sobtarà si em dius Matilde, bec ombres, però a la llarga t'entendré, ja ho veuràs. Ai, no perdó, ja ho beuràs.

    ResponElimina
  14. Crec que la Matilde acaba de suggerir un nou plat vantguardista del Bulli: "Bec ombres" podria inspirar alguna cosa al Ferran Adrià com ara una "escuma de Poe".

    ResponElimina
  15. Bones les entrades, però amb punts i a parts la llegibilitat milloraria, segur. No temptis als poc fidels o als fidels que anem al blog a vegades cansats.

    ResponElimina
  16. Matilde, Robert i la resta de membres del Club de lectura de la Biblioteca Joan Triadú de Vic,

    Teniu un blog molt xulo i interessant! Molt bona feina!

    Una abraçada des de la freda NYC per a la gent de la Plana!

    ResponElimina
  17. Ei, Lluís Anglada, el meu comptador de parterres vigatans favorit!!!

    ResponElimina
  18. miq, en qüestions de fredor ambiental ens equiparem a NYC. Avui vuit sota zero! Així que compartim cool en aquesta accepció. L'altre cool no, que més aviat voleia molta arna, per la ciutat dels sants. Ara, la cosa també té el seu encant.
    Una abraçada (i gràcies per les floretes).

    ResponElimina
  19. Hola a tots, Llluís demanaré uns quants punts i a part als reis, t'ho aseguro...miq una salutació, és un plaer tenir-te aquí,..vius a NYC?

    ResponElimina
  20. Matilde, coido que a literatura como todas as profesións da vida ten borrachóns e drogotas dabando como o Poe, pero en algúns casos os abusos na inxesta de bebidas alcólicas ou a utilización de estupefacentes no impidiron que cando, no caso do Poe, había sobriedade polo medio escibirá obras imperecedeiras tanto no eido do relato curto como no terreo da poesía, o cal me alegra pois penso que Edgar no estaba sempre cun cagallón como a catedral de Santiago ou nos brazos de Morfeo. Dacordo con algúns estudos e tamén con determinados contos, é indicativo que o escritor sureño utilizou opio e láudano máis ben para atallar os males psíquicos e físicos que o atormentaban, como moita xente, sobre todo as clases máis desfavorecidas, pois no século XIX ambas drogas expedíanse dabondo sin problemas e a precios máis baratos que viños e licores. Pero esa e outra historia, a min o que máis me interesa e o Poe exemplar que escribiu nunha época pouco doada para poesía. El mesmo coñeceu a escravitude do xornalista que tiña que montar e escribir toda una revista sen verse recompensado o seu esforzo, mais esa tamén e outra historia.
    Eu aconsello o conto. Un conto das montañas escarpadas, no que se recolle a viaxe non doada producida pola utilización da morfina. En fin, por no estenderme, que Poe, como unha longa lista de escibidores do século XIX, adelántouse a xeración beat e os poetas de rock. A estes últimos cecáis lle dou unha condición que pode escandalizar os ortodoxos da literatura, pero é sabido que a figura de Poe inspirou a roqueiros de prestixio como Lou Reed, Tom Waits, Alan Parsons...
    Corto porque me estou embalando como o Changai cando deixada atrás Galicia e collía a planice castelá.

    Unha aperta e bó fin de semana.

    ResponElimina
  21. Sam, no le perdono a ese Parsons metido sin ton ni son.

    ResponElimina
  22. Sam, hoxe en castelán.

    Caramba, hoy comiste lengua!
    Empiezo a estar un poco harta de las cogorzas de Poe, ya lo dije el otro día.
    Afortunadamente, cuando el martes nos encontramos para comentar La narración de Arthur..., nos quedó algo de tiempo para hablar sobre la faceta periodística de Poe y sobre sus implacables críticas literarias, que el tio no dejaba títere con cabeza. Y sobre los cuentos. Continuo pensando que nos equivocamos al elegir la lectura. El martes descubrí, porque pregunté, que la mayoría de nuestros contertulianos habituales no habían leído nunca Poe. Para mí los cuentos son la vía natural de aproximación a su obra. Claro que tengo que admitir que la especie de güija que nos montó Robert consiguió que la gente se interesara por el resto de la obra. Así que los caminos de la lectura, como los del señor, son inescrutables.
    Poe quería ser poeta, creo, y para malvivir tuvo que dedicarse a publicar cuentos y críticas y editoriales en los periódicos. Hasta los horóscopos debía redactar el pobre.
    Pero él quería ser poeta. Dejó unos 44 poemas, que para mí son el Sturm un drang de los americanos. El romanticismo europeo una vez atravesado el charco.
    El cuento al que haces referencia -Un cuento de las montañas escarpadas- no recuerdo haberlo leído. Ahora lo buscaré.
    Y, para acabar, aunque el malditismo no me interesa demasiado, prefiero mil veces a un poeta maldito que a un maldito poeta.


    O Changai, era el tren que yo conocía como O catalán?. Cuando salía de la estación de Francia de Barcelona, se llamaba El gallego. Cuando te traía de vuelta, después de casi un día de viaje, se llamaba O catalán. Dos nombres para la misma cosa.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  23. Allau, non capisco. Vols dir que Alan Parsons Project no es pot barrejar amb els altres dos? Per allò de simfònic?

    ResponElimina
  24. Si es parla de prestigi no són comparables...

    ResponElimina
  25. Dr. Vilardekyll20/12/09 13:30

    "The Raven" per Lou Reed ´es impressionant, encara que un pel efectista. El vaig veure a l'Auditori de Barcelona, fa uns vuit anys, i era impressionant..

    ResponElimina
  26. No us cansen una mica aquestes divagacions alcoholico-male¨ides - dimonis interns-debilitats sobre l'Edgar ? A mi siiiii !!!! I no comencem ara amb les de Dostoievski, si us plau !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  27. M’ho hauré de fer mirar perquè noi, aquest cop si que l’he cagada. L’orígen del post era una teoria que tinc sobre el poema the raven, però es veu que no ho he fet bé. Originalment Poe volia que l’au que es posés al bust de Pal·las fos un mussol però uns mesos abans de publicar la versió definitiva ho va canviar a un corb guanyant en simbolisme i afegint al poema un aire ocult que encara avui en dia ens atrau i capfica. Tothom sap què representa un mussol: saviessa, temperància, equilibri, etc, però què representa un corb? Algú, fins i tot, ha qulificat aquesta teoria, mal plantejada, ho reconec, de divagacions alcoholico-male¨ides, em sap greu. De totes maneres aquest és un espai obert i tothom redreça el tema com li plau.

    ResponElimina
  28. L'anònim és en Hyde, Mitchum, el delaten els accents del seu teclat malalt!!

    ResponElimina
  29. De fet la seva dièresi.

    Ara que m'hi fixo, hauria d'haver dit: Poe, como su apellido indica, quería ser poeta.
    POE-ta!! (Dispenseu)

    Noi, Mitchum, no t'ho agafis axí, home, però jo no havia entés res de tot això del mussol i Pal·las. Ara sí. Gràcies.

    ResponElimina
  30. Miquel Hyde20/12/09 16:25

    Robert, em sap greu, no anava per a tu en concret aix`o de les divagacions etc. etc. No. Anava, en general, a la tend`encia natural que tenim (TENIM, recalco la persona del verb)a aturar-nos excessivament (EXCESSIVAMENT, recalco ara, no vull pas dir que no estigui be)en l'infern/s dels autors. La teva explicaci´o sobre "The Raven" ´es molt bona.

    ResponElimina